Lliçons de les eleccions andaluses

Susana Díaz tenia molt clar fa un mes que la marca PSOE no l'ajudaria a guanyar les eleccions a Andalusia. Pensava que la seva imatge valia més que la del seu partit i va plantejar una campanya personalista en què va demanar el vot per poder continuar governant la regió a la seva manera; la doctrina Sinatra (I did it my way) aplicada a Andalusia. En canvi, Juan Manuel Moreno va pensar (o el van convèncer) que la seva millor basa era recolzar-se en la potència de la marca del PP i en la presència de membres del Govern, començant per Mariano Rajoy. Díaz va tapar les sigles del seu partit amb la bandera d'Andalusia, va ocupar tots els espais possibles i va guanyar. Moreno es va aferrar als missatges nacionals del Partit Popular, es va fiar de la tirada de la Moncloa i va perdre.

Les dues forces emergents, Podem i Ciutadans, van basar la seva campanya en la imatge de marca d'uns partits joves, regeneracionistes i capaços de treure Andalusia de la pobresa i la corrupció. Tots dos van obtenir molt bons resultats, que els permeten entrar al parlament andalús, desmantellar els seus competidors més directes (Esquerra Unida i UPyD) i esgarrapar part del pastís del bipartidisme. Han guanyat posicions però es mantenen com a forces d'oposició, no com a alternatives de govern.

I ara, què? Es poden extrapolar aquests resultats a les eleccions municipals, autonòmiques i generals dels propers mesos? No es poden extrapolar, però sí que poden ajudar a plantejar les properes campanyes. Hi ha lliçons que segur que han après tots ells i hi ha algunes conclusions en les quals coincideixen tots els experts consultats. Aquestes en són algunes:

1.- Les eleccions d'Andalusia confirmen la tendència de les enquestes i consoliden un sistema polític de quatre partits.

2.- Les marques de les forces del bipartidisme estan en declivi, mentre que les dels emergents tenen valor electoral.

3.- Ara coexistiran dos partits convencionals que han de regenerar-se, amb dos “estats d'ànim consolidats” que han d'estructurar-se.

4.- En aquesta convivència entre el vell i el nou caldrà veure com rejoveneixen els vells i com maduren els joves.

5.- A les autonòmiques i municipals es poden plantejar estratègies personalistes, però per guanyar les generals cal recuperar el prestigi de marca.

La tendència es va consolidar el 2014 amb l'arribada de Podem i Ciutadans

6.- Els pactes postelectorales de les andaluses, municipals i autonòmiques marcaran les forces polítiques a les generals.

7.- La victòria a les eleccions de novembre la donaran els votants de centre pels quals lluiten els quatre partits.

Els experts no volen ni sentir a parlar d'extrapolar els resultats d'Andalusia per a les generals de novembre; ni tan sols de les autonòmiques i municipals com a indicador per a les nacionals. S'escuden en microclimes i en el fet que falta molt temps. Tot i això, no neguen les tendències que es van iniciar el 2012 i es van consolidar el 2014 amb la irrupció de Podem i Ciutadans.

“El declivi del PP va començar a finals del 2012”, comenten els experts de Metroscopia, “i el del PSOE havia passat a les eleccions del 2011 i després d'una recuperació va tornar a caure a la tardor del 2014. Molts dels votants de tots dos grups es van passar a l'abstenció i no és que hi hagués un vot ocult, sinó un vot orfe que més tard ha anat a parar a Podem i a Ciutadans”.

Una evolució lògica que els polítics no s'han acabat de creure fins que han vist els resultats de les eleccions andaluses. I tot i això, segueixen confiant que els dos partits emergents tenen menys recorregut del que diuen les enquestes —l'última, publicada per El País el 8 de març, predeia un quàdruple empat a les eleccions generals entre Podem (22,5%), PSOE (20,2), el PP (18,6) i Ciutadans (18,4)— . Un greu error, perquè la tendència a l'alça dels dos partits nous es confirma mes a mes malgrat la inconsistència de Podem i de la falta d'estructura de tots dos.

Joan Navarro, vicepresident d'Assumptes Públics de la consultora Llorente y Cuenca, ho explica així: “El PSOE no hauria de confiar-se pel que ha passat a Andalusia, encara que sí treure'n conclusions. Han guanyat perquè l'aposta de Susana Díaz per la centralitat ha tingut èxit i aquesta hauria de ser la línia d'actuació del partit a tot Espanya i no competir amb Podem per l'esquerra”. Aquesta tesi es confirma amb el gràfic de perfil ideològic dels votants de cada partit, que s'acumulen entre el 3,5 i el 6,5 (el 5 és el centre-centre) en els electors de les quatre principals forces polítiques. Fins i tot els votants de Podem van creixent al centre (com es va demostrar a Andalusia), i van desplaçant cap a la dreta els del PP.

El que sembla clar és que avui la situació és molt líquida. El PP i el PSOE han trobat un terra sòlid però molt inferior al de fa cinc anys; IU i UPyD estan en caiguda lliure; i Podem i Ciutadans mantenen el seu ascens encara que amb una enorme volatilitat mes a mes, depenent de l'actualitat del dia. La força de Podem i de Ciutadans depèn de la debilitat del PSOE i del PP, un cop han tret de la partida IU i UPyD.

Les últimes claus les aporten el mapa i el sistema electoral espanyol. El gràfic mostra que les circumscripcions on els representants es reparteixen entre només dos partits van sumar a les últimes eleccions 145 dels 350 diputats nacionals, als quals cal sumar-n'hi 69 més en províncies amb tres forces polítiques triades. Aquesta és la clau de bipartidisme contra la qual hauran de lluitar Podem i Ciutadans si volen convertir-se en alternatives de govern o, almenys, en frontisses per a la governabilitat. L'avantatge per al PP i el PSOE és la seva forta implantació territorial i que els seus competidors tenen una presència essencialment urbana i una doctrina imprecisa i volàtil.