L’Atlètic dels set pulmons

L'èpica de la Copa d'Europa està escrita d'eliminatòries aconseguides més des del futbol sentit que del jugat. L'Atlètic va passar als quarts de final amb aquest embolcall que de vegades requereix aquesta competició. Hi ha nits en què cal jugar amb set pulmons i dos cors i això és el que van fer tots els jugadors de Simeone. Això també és futbol, emoció i sentiment. Un estadi lliurat, invocant Luis Aragonés, cardíac fins al final per aquest torn de penals, que també va contenir aquesta muntanya russa emocional en què es passa del drama a la glòria, com va succeir quan Raúl García va fallar el primer llançament i Oblak va aturar el de Calhanoglou. El porter eslovè va ser un heroi inesperat per la lesió de Moyá; com a sorprenent, la fallada de Koke. Van anar fora els xuts de dos especialistes del Atlètic, però, primer, l'error de Toprak i, després, l'últim de Kiessling, van fer bo el llançament de Fernando Torres.

Arda va ser el més destacat en la recta final, enganxat a la pilota i a la seva cintura calenta

La pressió del Leverkusen en l'anada va deixar tan marcat l'Atlètic que Simeone va configurar una alineació en què tocava tant les sensibilitats com la bastida clàssica i fins a cert punt les seves intencions amb la pilota. En una cita amb tanta càrrega emocional i transcendental, on els símbols són espoletes de sentiments, va fer seure Gabi. El moviment de fitxes suposava situar Koke de migcampista al costat de Mario per donar cabuda a Cani. El perfil de l'onze incloïa un futbolista més de bon peu i situar Koke on es va formar. No se li recordava, a Simeone, un pas tan atrevit i delicat. Volia un toc sibil·lí per quan pogués armar joc des de la batalla de les segones jugades. Des del punt de sortida era clar per la disposició d'un i de l'altre que el partit tindria part de les traces que havia tingut el de Leverkusen. La diferència en els primers 45 minuts va ser que aquesta vegada l'Atlètic va sortir guanyador del combat per l'ús de refusos i de les pilotes llargues. Si a Alemanya va ser sotmès, ahir a la nit va respondre com una falange de la legió romana. Va durar, solidari i decidit, i va guanyar pilotes per dalt i per baix en aquest joc embolicat que van oferir dues propostes semblants.

Hi havia més distracció a les graderies que a l'herba. L'afició blanc-i-vermella va respondre a la crida del seu entrenador en la prèvia. Simeone no volia ni un minut de silenci i no n'hi va haver. Ni un equip ni l'altre aconseguien lligar joc, embolicats en mil disputes aèries i en infinites pilotes dividides. El partit es jugava per l'aire i es guanyaven metres en males passades i en rebutjos. A l'Atlètic això li va valer una cascada de mitja dotzena de córners en els primers 20 minuts. Quan la pilota queia al camp, el Leverkusen semblava tenir més clar com desplegar-se. La seva línia de tres extrems, Bellarabi, Calhanoglou i Son combinen a un toc amb una velocitat de mil dimonis. Les poques vegades que van aconseguir connectar-se els tocs durs i precisos carregaven de pànic el Calderón. Un tret ras de Calhanoglou que va passar fregant el pal desviat per un defensa blanc-i-vermell va passar al costat del pal de Moyá. Al cap de poc va patir una punxada als isquiotibials i va haver de ser canviat per Oblak. La lesió limitava Simeone en els canvis en un partit que es preveia llarg per l'exigència física i l'amenaça d'una pròrroga

A empentes, amb serveis de banda o de córner l'Atlètic es va plantar a prop de la mitja hora sense haver tastat Leno. L'excés de tacticisme del començament del partit, que va exercir de fre de mà, havia impedit als matalassers omplir aquesta part del manual de les remuntades que consisteix a acabar jugades amb rematades. Això sí, la primera cosa que va practicar va ser el gol. Mario va recollir una pilota que va deixar Cani en la frontal després d'un llançament d'una falta lateral. El seu cop de dreta, agònic, d'acord amb el guió de l'enfrontament, va entrar prop del pal dret de Leno.

El gol premiava el partit de Mario, superb com a recol·lector de qualsevol pilota que calia escombrar. El seu desplegament, com el de Koke, va ser brutal. Aquest jugador va lluir el braçalet, un esglaó amunt en la seva escalada jeràrquica. Agafats a ells dos i a la sobrietat de Miranda i Giménez per tenir a ratlla Drmic l'Atlètic va anar al descans amb l'eliminatòria igualada.

Simeone va preveure que el partit seguiria més pel terreny físic que pel de les pilotes jugades i va fer entrar Raúl García per liquidar el canvi d'aparença que havia suposat la inclusió de Cani d'inici.

L'Atlètic va seguir imposant-se des del cor, suportant l'alt voltatge i la reiteració de les faltes dels alemanys. L'equip matalasser dominava el Leverkusen a la seva àrea amb aquelles passades de banda de Gámez que semblen serveis de córners i també amb més entrada en joc de Griezmann, que va fer un parell de carreres verticals que van fer mal i van fer aixecar la graderia. No va haver-hi gaire ocasió de lluïment per al francès, ni per a Arda, ni per a Mandzukic, molt generosos els tres en l'esforç, en els 90 minuts. Raúl García va tenir el 2-0 a la punta de la bota en un servei de falta de Koke. Arda també va rondar el gol en una deixada de Griezmann, però el seu xut creuat el va aturar Leno. El Leverkusen només va poder respondre a l'embranzida de l'Atlètic no perdent la posició i mantenint l'agressivitat cada vegada que intuïa el perill. El van aguantar els seus centrals Spahic i Toprak i no va donar gaire suc el canvi de davanters quan Kiessling va entrar per Drmic. Va viure el final dels 90 minuts tancat a la seva àrea, angoixat per un parell de galopades de Torres, que va entrar deu minuts abans del final amb la bandera de l'última càrrega abans d'anar a la pròrroga.

En el primer temps del temps extra amb prou feines va haver-hi ocasions. El segon va començar amb una jugada trepidant per la dreta que va culminar Raúl García amb dur cop de dret rebutjat per Leno. Arda va emergir en aquest temps colossal, inexplicable des del seu físic per aguantar 120 minuts i ser el més destacat en la recta final enganxat a la pilota i a la seva cintura calenta. El Leverkusen va respondre amb un xut llunyà de Rolfes que va passant xiulant a l'esquadra dreta d'Oblak. Torres va desviar en planxa de cap un centre de Juanfran, al qual va respondre una altra vegada ben col·locat Leno. Va ser l'última ocasió abans d'aquests penals que van tancar una nit inoblidable per a l'Atlètic.