Manuel Valls: “Amb 16 anys vaig comprendre que no era francès”

La diversitat del Govern francès de François Hollande continua atraient l'atenció. La revista setmanal del diari Le Parisien dedica aquest divendres la portada al primer ministre Manuel Valls, que surt amb una foto de la seva infància amb la seva mare. “El Govern francès”, diu el mateix Valls, “és un exemple de diversitat. No hi ha gaires països que tinguin un primer ministre nascut a Barcelona, una ministra d'Educació, al Marroc, una ministra de Justícia símbol dels territoris d'ultramar i una ministra de Cultura d'origen coreà”. L'informe especial que ha fet la revista és un repàs a l'èxit social de certs immigrants. “Els nostres polítics, fills d'estrangers”, diu el titular amb un reguitzell de noms cèlebres. Valls, que diu que està orgullós de ser francès, explica que es va nacionalitzar després de ser interrogat a comissaria.

Nascut a Barcelona l'estiu del 1962 d'un pare espanyol i una mare suïssa del cantó italià de Ticino, Manuel Valls sempre ha viscut a París i la seva educació i cultura són completament franceses. “Sempre m'he sentit alhora espanyol i francès”, ha declarat Valls a Le Parisien. “Quan tenia 16 anys i vaig haver d'anar a recollir la meva targeta de residència per a dos anys. Va ser llavors quan vaig comprendre que no era francès”. Va haver de respondre a la policia sobre els seus orígens i la seva vida privada, una trobada molt semblant a “un interrogatori”, segons les seves pròpies paraules. “En aquell moment va ser quan, sens dubte, se'm va fer imprescindible abordar la qüestió de la nacionalitat francesa”.

Valls es va nacionalitzar francès amb 20 anys i es va convertir en membre del Parit Socialista. Amb 39 va ser alcalde d'Évry, l'any següent, diputat, i el 2012, ministre de l'Interior fins a convertir-se fa ara gairebé un any en primer ministre. Amb les eleccions departamentals molt a la vora (la primera ronda se celebra el diumenge 22 de març), polítics com Valls troben el ressò adequat al seu orgull de ser francesos com a antídot a la crisi d'identitat i el discurs antiimmigració del Front Nacional.

La composició del Govern francès actual és el contrari del que s'espera d'una societat que desconfia de l'estranger. La ministra d'Educació, Najat Vallaud-Belkacem, va néixer al Marroc. La de Justícia, Christiane Taubira, que pateix permanents agressions verbals pel color negre de la pell, és de la Guaiana, i la ministra de Cultura; Fleur Pellerin, ministra de Cultura i Comunicació, va néixer a Corea del Sud. Però la revista del rotatiu recorda en el seu informe que també són fills d'estrangers molts altres polítics de renom, com Claude Bartolone, president de l'Assemblea Nacional; Éric Besson, exministre d'Indústria; Nathalie Kosciusko-Morizet, vicepresidenta de la dretana UMP; Pierre Moscovici, comissari europeu; Florian Philippot, vicepresident del Front Nacional; Nicolas Sarkozy, expresident de la República; Marisol Touraine, ministra de Sanitat, o Anne Hidalgo, alcaldessa de París.

L'espanyolitat d'alguns líders destacats, ben representats en Valls i Hidalgo, es va reforçar a principis de febrer amb l'elecció de Philippe Martínez com a secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), el sindicat més potent del país.

Manuel Valls explica a la publicació francesa que ser espanyol, portuguès o italià als anys 1960-1970 no estava tan de moda. Ara, i malgrat que molts d'ells, com el mateix  Valls, s'expliquen molt millor com a francesos i en francès que en qualsevol altra cultura, la veritat és que presumeixen sense prejudicis dels seus orígens. “A la cartilla escolar", explica Valls, "vaig escriure que la professió del meu pare era ‘mestre pintor’ i llavors la professora em va dir que no calia avergonyir-se de ser fill d'un pintor d'edificis”. Ara tot França sap que el pare de Manuel Valls és Xavier Valls, un prestigiós pintor català. Però, al marge de les anècdotes personals, Valls aprofita les seves circumstàncies i el reportatge per teixir un contundent discurs amb el qual esquiva la crisi francesa i aposta per la immigració. “No s'és francès pel lloc de naixement, el color de la pell o els orígens, sinó perquè un està adherit a un projecte, a uns valors, a una comunitat nacional”, explica.

És un discurs oportú per a una societat que té una percepció extremament negativa de la immigració. Dos de cada tres francesos tenen una mala opinió del fenomen migratori i també dos cada tres consideren que hi ha massa immigrants a França. De fet, el discurs contra l'estranger del Front Nacional és una de les raons que més atreu els simpatitzants del partit, segons el sondeig fet el gener passat per Cevipof, el centre d'investigació política de Sciences Po.