Així s’intenta tapar forats fins que s’enfonsa un banc

En la literatura econòmica sobre les crisis financeres s'afirma que el primer símptoma que un banc va cap a la fallida és que concedeix crèdits i paga els interessos que corresponen als clients. És una prova irrefutable que no confia a recuperar ni els diners prestats ni el cost del crèdit. Es genera una bola de neu que, en la majoria dels casos, acaba en fallida, si no és que arriba una meteòrica recuperació econòmica que renti els draps bruts.

Des del punt de vista comptable, representa un engany perquè l'entitat s'anota com a ingressos uns interessos que són ficticis, ja que els paga el mateix banc. És una cadena de destrucció perquè tampoc no s'anoten les provisions necessàries, la ràtio de morositat és incorrecta i es reflecteixen uns beneficis irreals.

El banc ha suposat una pèrdua d'11.000 milions als contribuents

Adolf Todó, president executiu de Catalunya Banc quan va substituir Narcís Serra; i Jaume Masana, exconseller delegat de l'entitat (i avui a CaixaBank), van arribar a la caixa en el primer trimestre del 2008. Van substituir Josep Maria Loza, director general durant la dècada anterior. Van apostar per invertir en una gran massa de crèdits per a solars i totxo, amb més de 40 societats immobiliàries compartides al 50% amb socis, que construïen habitatges, camps de golf i ports esportius a Espanya, Portugal i Polònia.

A principis del 2008, aquestes societats, agrupades a Procam, una societat del grup, sumaven actius superiors als 6.900 milions, segons l'informe financer d'aquest exercici.

En lloc de fer net, admetre la mala situació dels socis i les possibilitats gairebé nul·les de recuperar els diners, van donar un baló d'oxigen a promotors i constructors. El 19 de gener de 2010 el consell va aprovar un “préstec personal de 20,6 milions” per a Torca Procam Polska, l'objectiu dels quals era “pagar la part pendent de l'adquisició d'un solar a Cracòvia”, segons les actes del consell a què ha tingut accés EL PAÍS. El consell aprova “la renovació i ampliació d'un préstecs personal de 2,3 milions per cancel·lar el préstec personal vigent d'1,3 milions. Fiador: Inmonau, Habitatges de Badalona i Mateu Hernández Bosch. Destí: pagament d'interessos”.

Un any després, i segons les actes, la situació ha empitjorat. El 13 d'octubre de 2010, el consell renova un préstec personal a Torca Procam Polska per un import de 96 milions. La garantia seguia sent d'Inmonau i Mateu Hernández. L'objectiu és “substituir el finançament atorgat per part de Procam a la societat participada”.

A continuació, es renovava un altre préstec de 20,6 milions a Torca Procam Polska per “atendre el pagament pendent d'un solar a Cracòvia”. La mateixa operació que al gener del 2011. I el document segueix amb una “renovació i ampliació d'un préstec personal de 6,4 milions”, la “destinació dels quals és el pagament d'interessos”. És a dir, el crèdit de 2,3 milions ja s'havia convertit en un de 6,4 milions per abonar interessos. Finalment, fora de Polònia, es renova un altre préstec de 4,1 milions a Torca Procam també “per al pagament d'interessos”. Totes les ampliacions eren cada tres mesos, el termini a partir del qual el Banc d'Espanya exigeix que es comencin a fer provisions.

Catalunya Banc evita la separació, la liquidació o la venda d'aquestes societats per no haver de reconèixer pèrdues en el balanç consolidat de la caixa. En molts casos, va optar per comprar una part de la societat que controlava el soci extern o acceptar la dació per paga de canvi del finançament atorgat al soci. Així, Catalunya Banc acabava controlant el 100% de la societat i ho mantenia tot en el balanç.

Només en dues operacions puntuals, Armilar i Alcalá 120, l'entitat va assumir 450 i 410 milions en crèdits destinats al totxo. Entre el 2008 i el 2011 (al setembre d'aquell any el FROB agafa el control) a més d'aquestes empreses, l'entitat catalana compra el 100% de Prasa, Testa (filial de Sacyr), Cerbat, Puerto Ciudad Las Palmas, Grup Espais, Pronorte, Grupo Sanyres i l'esmentada Torca Polska. Els socis van acabar marxant sense deutes o fins i tot amb plusvàlues, mentre que el banc assumia les factures.

Todó crea una societat holding, Gescat Gestió de Sòl, a l'inici del mandat, en la qual situa els grans terrenys d'aquestes societats, cosa que dificulta el seguiment d'aquestes empreses a través dels informes financers. A més, 28 societats —la majoria del sector del totxo— apareixien en la memòria després d'un epígraf que deia: “A continuació es facilita informació rellevant no auditada sobre les societats que componen l'epígraf 'Participacions-Entitats associades'”.

Amb aquesta política, Todó com a president i Masana com a conseller delegat aconsegueixen presentar uns beneficis de 95 milions al setembre del 2011. Aquell mes el FROB (el fons de rescat bancari dependent del Govern) agafa el 90% del capital. Es reformulen els comptes i es passa a unes pèrdues de 1.335 milions. L'informe admet “correccions de valor per deterioració” sobre societats immobiliàries del grup per 2.074 milions. L'any següent, les pèrdues pugen a 11.854 milions.

La injecció de diners públics no va evitar seguir amb pràctiques tan arriscades

No hi ha cap negoci que s'enfonsi a aquesta velocitat. Ni tan sols el de Catalunya Banc. Per això, Juan María Hernández, conseller del FROB nomenat pel Banc d'Espanya, va declarar davant la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya que el benefici es va enfonsar “perquè no es feien les dotacions. I el 2012 continuem deixant la societat en la seva veritable situació”. És a dir, abans, els comptes no reflectien la situació exacta. Un diputat va preguntar si aquesta situació podria justificar que un accionista demandés als responsables pel “canvi” comptable i Hernández va respondre: “Possiblement”.

Aquesta història va acabar amb la venda de Catalunya Banc al BBVA per un màxim de 1.187 milions, una pèrdua d'11.000 milions per als contribuents i l'acomiadament dels directius, però no sense les indemnitzacions corresponents: Todó i Masana ha guanyat el judici en primera instància que els permet cobrar 600.000 euros cadascun per abandonar el seu càrrec.