La final d’Aduriz

La necessitat va poder amb l'entusiasme. Resulta que per a l'Espanyol el duel era una festa, una ocasió per certificar que sense diners també hi ha lloc per a l'alegria; per a l'Athletic, no obstant això i després d'anys de caramel que van arrencar amb Bielsa, una exigència de continuïtat. Poca cosa per a Aduriz, imperial en la baralla i la definició, un davanter d'àrea que va desfer l'Espanyol –com va fer a l'anada (1-1) amb el seu gol– i va alçar l'Athletic a una nova final contra el Barça, vell conegut, perquè serà la tercera vegada que es mesuren en les últimes set edicions.

L'Athletic no va tenir miraments, ja que va sortir al camp amb la voracitat com a carta de presentació. L'equip de Valverde mossegava perquè entenia que no hi havia pilota perduda i queixalava el terreny amb gana i embranzida fins que va fer recular l'Espanyol. La rampa cap al gol era la clàssica, la que li dicta la genètica: una o dues passades de seguretat en defensa per refer l'equip en la transició i agitació immediata que passava per obrir la pilota a la banda, on per l'esquerra galopava a gust Williams i per la dreta s'alternaven De Marcos i Iraola. Arbilla no va flaquejar, però clarament va perdre el repte Fuentes, que ni les veia passar, sobrepassat en tot moment. Les envestides, no obstant això, no van fer gaire mal d'inici, perquè Álvaro ho captava tot, era un mur per dalt i per baix, un forrellat d'or i brillants. Però ja va advertir De Marcos amb una passada filtrada per sobre de la defensa que Iraola va penar per la seva indecisió en no saber si tirar o centrar, foc d'encenalls; i va definir després Aduriz. Va ser, és clar, en una centrada lateral des de la dreta que Moreno no va encertar a buidar. La millor de les llaminadures pel mastodòntic blanc-i-vermell, que va bressolar l'esfèrica entre les botes i va armar el xut en un tres i no res per batre Pau de xut ras i potent des de fora de l'àrea.

Malgrat el cop contundent, no li va durar gaire la consternació a l'Espanyol, que encara que tard va acabar trobant el seu joc, exigit per una graderia que es va castigar la gola a gust. La via era simple, pedrades al cap de Stuani i moviments a la prolongació de Sergio García. No era gaire, però amb això n'hi va haver prou per espolsar-se la pressió adversa, la ferocitat d'un Athletic que no afluixava en intensitat. I, de sobte, es va embullar Balenziaga en el rebuig i va propiciar que Stuani mesurés Herrerín. El porter es va cobrar la partida, ja que va treure la mà a temps. No li va importar a l'Espanyol, que va entrar en combustió esporàdica, sobretot perquè van trobar la línia de passada amb Sergio García. Resulta que al 9 li van fer la gàbia, sempre amb dos a sobre i l'ajuda de San José, reconvertit en migcampista per si de cas. Massa esforç per al mag blanc-i-blau, que va provar la jugada homèrica sense èxit. I sense profunditat a les ales, sense centrades de Víctor Álvarez ni la murrieria de Lucas Vázquez, no hi havia res a fer.

Ho va celebrar l'Athletic, equip ja foguejat aquesta temporada davant les situacions adverses, reclamat com està a conviure amb una pressió accentuada després de caure a la Lliga Europa. De manera que es va desfer sense massa dificultats dels escassos embats contraris. En tenia prou amb la contundència a l'eix de la defensa, amb la brega de Mikel Rico a la medul·lar, amb les aparicions d'un Aduriz colossal, amb les curses de Williams i amb el protagonisme i l'única pausa de Muniaín a la zona de llançament. De les seves botes en va sortir una passada que va espellofar l'Espanyol i també un Pau que, massa tremolós, va mesurar malament i que per poc no va aprofitar Aduriz. Jugada similar a la que es va produir el segon acte, amb una assistència d'escaire de l'entremaliat 19 i una rematada torta del mateix Aduriz. Aquesta glòria, la del segon gol, la va portar Etxeita, que va atacar un córner d'Iraola i va creuar la bola fins que va reposar a la xarxa.

Ni tan sols l'entrada de Caicedo, que va accelerar les pulsacions de l'aficionat periquito –va entonar llavors la cançó del “sí que es pot!”– amb un tret que Herrerín va desviar al pal, va desfigurar l'Athletic. Era un partit fet a mida, de convulsions, sense deteniments ni miraments, lluny de la calma. I a córrer, a feresa i fricció no es guanya l'equip basc, que governava els temps, la pilota i les ocasions. Com les dues de Williams que no va embocar en una contra, com la de San José, que es va ser desviada. Herrerín va vessar llàgrimes a la banqueta després de lesionar-se, però l'Athletic es va abraçar pel triomf, per una actuació de Aduriz que bé val una final.