La increïble levitat d’Iniesta

Ars gratia artis (L'art per l'art). Lema de Metro-Goldwyn-Mayer, productora de Hollywood.

Divendres va morir Leonard Nimoy, l'actor nord-americà més conegut com a Mr. Spock, el paper que va interpretar a Star Trek. Qualsevol que hagi vist la famosa sèrie de televisió no l'oblidarà mai. També va morir divendres l'actriu Rosa Novell, i la seva gràcia i elegància quedaran gravades per sempre a les ments d'aquells que la van conèixer tant a la vida real com a l'escenari.

S'han escrit milers de lloances sobre Nimoy a tot el món i sobre Novell a Espanya, especialment a Barcelona, on va néixer. La pena és que no han pogut viure per llegir-les, o sentir-les. Una curiositat de la condició humana és que mai llancem elogis o expressions d'amor tan efusives a les persones quan estan vives com quan acaben de morir.

Pot ser que no sigui el protagonista de l'obra, però la seva presència a l'escenari atrapa l'ull

Això passa amb els futbolistes quan arriben a l'espècie de mort prematura que és la fi de les seves breus carreres. Anem preparant-nos ja per a una allau d'obituaris festius quan es retirin Leo Messi i Cristiano Ronaldo. Esclar, a ells dos els oferim glorioses prèvies dels seus finals pràcticament cada cap de setmana. A Andrés Iniesta, últimament, no tant. Des del calamitós Mundial que va fer Espanya l'any passat, o fins i tot abans, des que el Tata Martino va rebre un bon matí la inexplicable notícia que l'havien nomenat entrenador del Barça, a Iniesta no se li presta gaire atenció als mitjans d'aquí.

El partit que va fer aquesta setmana a la Champions contra el Manchester City tampoc va despertar un interès especial. Les lloances se'n van anar gairebé totes cap a Messi i, les que sobraven, cap a Luis Suárez, autor dels gols del Barça en la victòria 2 a 1. Un error. Iniesta va ser l'estrella del partit. No en efectivitat. No ho és mai. Bé, gairebé mai. Fa gols en ocasions especials, com en finals de la Copa del Món, però tota la seva carrera, des del 2002, ha marcat menys vegades a la Lliga (33) que Messi aquesta temporada a totes les competicions (37).

Un defensa del City va arribar a dir que semblava que el Barça jugava amb més

Iniesta va ser l'estrella contra el City per la mateixa raó que ho van ser Nimoy en el paper de Spock o Novell en el de Cleopatra. Perquè, més que jugador de futbol, és un artista. No va amenaçar ni de golejar, ni de fer una passada de gol, però les jugades que va fer haurien de ser ajuntades en un vídeo a l'acompanyament d'El llac dels cignes de Txaikovski. O, potser millor, un musical de Fred Astaire. Astaire, pels que no ho recorden, era una ploma, baixet i prim, que ballava com si tingués una relació amb la gravetat diferent de la resta dels mortals.

Però per què ens hem de limitar al partit d'Iniesta contra el City? És veritat que va fer més controls de pilotes i més passades que qualsevol altre jugador; que la seva participació al joc va ser tan constant i ell tan ubic que va ser per ell que un dels defenses rivals va comentar després del partit que li havia fet la sensació d'haver competit des del principi contra un equip que jugava amb un més. Iniesta va ser el riu pel qual el joc del Barça va fluir.

Però encara que no sempre estigui tan present als partits com ho va estar aquesta setmana a Manchester, no deixa de brillar mai. Pot ser que no sigui el protagonista de l'obra, pot ser que n'hi hagi d'altres estiguin cridats a complir gestes més heroiques, però la seva presència a l'escenari sempre atrapa l'ull, com si l'il·luminés la llum d'un focus especial.

Avui tothom parla de la troica Messi-Suárez-Neymar, que és el que defineix i distingeix el Barça actual, però cap d'aquests tres —no, ni Messi— posseeix la gràcia o elegància de moviment d'Iniesta, ni el supera en la finor del primer toc. Suárez sembla barroer al costat d'Iniesta; Neymar, moltes vegades, desgavellat. Messi, Suárez i Neymar són, cadascú a la seva manera, gossos de presa. Iniesta és felí. Menys frenètic que els altres, més lleu i lleuger, quan rep la pilota es genera una il·lusió òptica: sabem que és ràpid però el temps sembla detenir-se, com si es mogués a càmera lenta.

És una peça important en l'engranatge del seu equip però serà recordat, a Barcelona i al món, com una obra filigrana, o una figura que representa l'art per l'art, com Rosa Novell, com Leonard Nimoy, com Fred Astaire.