Ser porter en un equip de davanters

No ha de ser fàcil fer de porter en un equip en què només es parla dels davanters com és el cas del Barça. Els seguidors compten sobretot els gols a favor, i més quan Messi encalça Cristiano Ronaldo, i es fixa poc en els que rep, encara que sigui el menys batut de la Lliga. Bravo només n’ha encaixat 13 en 23 partits, i pel que es veu l’afició també sembla encantada amb Ter Stegen, encara que de moment ho faci millor amb els peus que no pas amb les mans, un detall que va quedar força clar dimecres de la setmana passada quan es va empassar el xut de Trigueros en l’enfrontament amb el Vila-real.

La serenitat de Claudio Bravo i la classe de Ter Stegen han provocat una certa tranquil·litat al Camp Nou després d’un temps en què els aficionats es tapaven els ulls cada cop que el rival passava de mig camp i enfilava la porteria de Pinto. No es pot pas dir que el Barça perdés l’any passat els títols per culpa del suplent amic de Messi. Però tampoc va fer res per guanyar-los. Al cap i a la fi, Pinto va ser fidel a la dita de Di Stéfano, que quan era entrenador del València va dir al seu porter: “No li demano pas que aturi les pilotes que van a dins, però sí que li agrairia que no es fiqués les que vagin a fora”. El Barça ha tingut grans porters i també d’altres de molt estrafolaris, com ara Pinto.

Impossible oblidar-se de Platko des que l’ós ros va ser immortalitzat per l’oda d’Alberti

Impossible oblidar-se de Platko des que l’ós ros va ser immortalitzat per l’oda d’Alberti a l’heroica final de Copa de 1928. Temps d’èpica al Barça. L’estètica vindria anys més tard representada per l’Antonio, conegut mundialment com el Guapo Goleiro o el Gat de Maracaná, per la seva actuació al Mundial del Brasil 1950. Antoni Ramallets no només va substituir com mereixia un porter de la talla de Velasco, sinó que es va convertir en un dels futbolistes més admirats del Barça. La llegenda diu que Ramallets va confondre la pilota amb una posta de sol a la maleïda final de Berna 1961 perduda contra el Benfica.

Una tercera figura cabdal en l’evolució de la porteria blaugrana va ser Zubizarreta. El basc representa la intel·ligència i el lideratge silenciós en un equip tan exuberant com va ser el Dream Team de Cruyff. Mai no es tirava per a la fotografia, de la mateixa manera que va dignificar com pocs el braçal de capità del Barça. Asseguren els entesos que hi ha dues classes de porters: els populistes i els que resolen els problemes sense fer soroll. Zubizarreta sempre va ser seriós, com també ho va ser Sadurní, mentre que n’hi ha hagut pocs amb tant carisma com Urruti, aclamat des que Puyal li va dir que l’estimava per aturar un penal a Mágico González a Valladolid que va donar la Lliga al Barça.

Una tercera figura cabdal en l’evolució de la porteria blaugrana va ser Zubizarreta

També n’hi ha hagut que feien patir, ni que fos per la seva capacitat agonística, pocs com Artola, sant Artola gloriós, clavat a la ratlla de gol, disposat a una aturada inversemblant al camp més enfangat i contra el rival més dur, anys de Copes i Recopes, res de Lligues. Un altre de molt sofert va ser Hesp, presentat per Casaus com Rudolph Hess, i que va ser protagonista d’un anunci de Caprabo, molt aclamat per la seva exhibició en la tanda de penals d’aquella final de Copa guanyada al Mallorca. Igualment cèlebre va ser l’actuació d’Arnau en un partit contra l’Arsenal. A vegades val més una intervenció oportuna que no pas vint partits en l’anonimat, com li pot haver passat al fill de Reina.

Tampoc s’han de passar per alt els porters que han fet fortuna com a tècnics. Un bon exemple en serien Llorens, Castel o Unzue. I cal no oblidar, d’altra banda, aquells als quals es va empassar el camp, com Lopetegui, Vítor Baia o Dutruel –el francès resava un parenostre quan es posava sota els pals–, ni els que perduren pels detalls: qui no recorda el serrell d’Huguet, o la cua i la cara pintada de Rustu, per no parlar del bigoti d’Amigó? No és fàcil tampoc donar volada al currículum de Llagostera o d’Angoy. Més bé va caure Bonano, que escrivia uns contes molt bons, o clàssics com Pesudo.

Un dels més romàntics seria segurament Mora, protagonista del 0-5 a Madrid, de la mateixa manera que d’entre els menys afortunats hi figuraria Jorquera, lesionat en un partit de la selecció catalana, o Kopke, que mai va ser presentat tot i que havia estat fitxat a l’Eurocopa 1996. El més dramàtic, en qualsevol cas, va ser Enke. El porter alemany, destruït en un partit de Copa a Novelda, es va suïcidar anys més tard (2009). Fins que no va arribar Valdés hi va haver molta barrila, amb els porters del Barça. Hi va haver un moment en què Valdés semblava formar part de la porteria, com si fos un dels dos pals o el travesser, una extensió, per la seguretat que donava a l’equip i a l’afició, decisiu en l’u contra u i en les finals de Champions.

La petjada de Valdés va ser tan important que l’afició es va oblidar de Busquets

La petjada de Valdés va ser tan important que l’afició es va oblidar de Busquets, el porter sense mans que jugava amb pantalons llargs, i va castigar Pinto, sempre perdedor en comparació amb el porter titular del Barça. I d’aquí ve que ara la gent blaugrana hagi recuperat la pau amb Bravo i Ter Stegen. Trobar un substitut de Valdés semblava la feina més difícil del món, i ara resulta que el Barça n’ha trobat dos que, de moment, funcionen igual de bé: un guanya punts i l’altre ha de guanyar partits. Res a veure amb els anys setanta, quan Vic Buckingham alternava Sadurní i Reina en funció de si es jugava a casa o fora, sinó que ara es varia en funció de la competició: un s’alinea a la Lliga i l’altre a la Copa i la Champions.

Que juguin tots dos serà senyal que el Barça disputa tots els títols fins al final, moment aleshores d’entrar en comparacions de veritat amb Ramallets, Zubizarreta i Valdés. Llavors ja en parlarem.