“Que n’ets, de pesat, amb el teu Gasol!”

“Vinga, Pau, fot-li!”. La intensitat i la passió que posava Marc Gasol, un nano de 12 anys, animant des de la graderia un Pau llavors desmanegat i en aparença indolent, serveix a Joan Montes per explicar la diferència de temperament dels germans Gasol, els mateixos que faran història a l'All-Star de la NBA que se celebra diumenge a Nova York.

Any 1997. En Pau, amb 16 anys, s'incorpora a l'equip juvenil del Barça, procedent del Cornellà. “Jo veia un noi de 2,08 o 2,09 metres, amb talent. Corria bé el camp, entenia el joc. Botava bé amb la dreta, amb l'esquerra. Era un jugador coordinat, intel·ligent. Però era molt prim i no volia jugar amb gaire contacte. Els altres eren més baixos però més forts que ell”, explica Montes, llavors entrenador del planter del Barça. A en Pau li costava agafar múscul, compaginar els estudis, entendre l'exigència dels entrenadors. “Havia d'engreixar-se, enfortir-se, treballar per ser competitiu. Calia ajudar-lo. És com tenir un marbre de molt bona qualitat. L'has de polir, però corres el risc que es trenqui”.

El trajecte d'en Pau als equips inferiors del Barça va estar a punt de frustrar-se. No jugava gaire durant el seu primer any a l'equip júnior. Aquells dies Montes va ser nomenat director del planter. “Vaig anar a veure'l a un Campionat d'Espanya. No va jugar ni un minut. Vam perdre la classificació per a les semifinals. Em vaig asseure al costat del seleccionador espanyol [Ángel Pardo] i li vaig demanar: ‘Porta'l a la selecció’. Em va contestar: ‘Però si no ha jugat ni un minut’. Vaig parlar amb el nostre entrenador. Li vaig demanar que el fes jugar l'endemà. Ho va fer, i en Pau va jugar molt bé. Pardo el va portar com a convidat entre els 18 que va escollir inicialment per a l'Europeu. Era el que jo pretenia, que tingués un mes de feina intensa. Va passar el filtre i va entrar entre els 12 definitius. ‘Me l'enduc, però està per fer’, em va avisar Pardo”. En Pau no sabia res de tot allò.

Costa li retreia que no defensava i el va collar. A la llarga, crec que això li va anar bé”

En tornar del campionat, va trucar a Montes. Era urgent. “Quedem a la nit, en un bar de Sant Boi [on vivia la família Gasol]. Em va explicar que pensava que al Barça no arribaria al primer equip i que estava a punt d'acceptar una oferta d'una universitat americana”. Montes va posar alguns exemples de jugadors que havien anat a les universitats americanes i la seva carrera esportiva no havia prosperat. La conversa es va allargar; del bar a la rambla de Sant Boi. En Pau no ho veia clar. “Però si gairebé ningú arriba al primer equip”, va respondre. “Galilea, Esteller…”, li va rebatre Montes. Ni així. Va ser llavors quan Montes li va confessar que si havia jugat amb la selecció juvenil va ser perquè ell havia intercedit davant de Pardo. Aquesta revelació el va convèncer. “Va tornar a trucar-me l'endemà, després de parlar amb els seus pares. Em va dir que acceptava i li vaig prometre que l'ajudaríem. Aquell any vaig assumir el càrrec d'entrenador de l'equip júnior. El primer dia, contra el Joventut, en un partit en què Navarro no va jugar, va anotar 34 punts”.

En Pau volia jugar d'aler. Montes li va dir que també ho faria de quatre. Tres mesos després, Montes va rellevar Manel Comas com a tècnic del primer equip i Joaquim Costa va passar a dirigir l'equip júnior. Nova crisi. En Pau i en Quimet no s'entenien. L'entrenador li retreia que no defensava. “Llavors ja mesurava 2,10 metres i li costava més que a d'altres. Costa el va collar, en Pau no ho va passar bé, i la seva relació va passar per un moment crític. Però el treball d'en Quimet, a la llarga, el va beneficiar. Veies el Barça B i t'ho passaves bé amb accions dignes de la NBA, però sense continuïtat. Tenia talent de sobres. Li faltava esforç. És possible que fos una mica apàtic, però era perquè estava rebentat. Sortia de casa a dos quarts de set del matí, s'entrenava a les vuit, anava a classe i a la tarda tornava a entrenar-se”. El novembre del 1997, Montes va fer debutar Navarro al primer equip. En Pau va respondre amb una esplèndida actuació a la Lliga d'estiu de l'ACB l'any següent i el Barça li va fer el seu primer contracte professional.

Quan va marxar Seikaly, l'eclosió de Pau Gasol va frenar el fitxatge de Muursepp, un altre NBA

Aíto García Reneses tornava per ser l'entrenador aquell 1998. “Jo sempre estava dient-li que fes jugar en Pau. Em responia que era molt jove. Jo hi insistia. I l'Aíto em deia: ‘Que n'ets, de pesat, amb el teu Gasol!’. Jo tenia un compromís amb en Pau i ell havia progressat”. El 2000, el Barça va invertir en un fitxatge de luxe, el de Rony Seikaly, amb una destacada carrera a la NBA. L'aler pivot no es va adaptar i, després d'un partit a Londres, va tocar el dos. Era desembre. Quedava per davant gairebé tota la temporada. Va ser el moment propici perquè en Pau explotés. I així va ser. Va quedar en el secret de sumari l'intent del Barça de fitxar Martin Muursepp. Només el retard en les negociacions amb l'AEK, l'equip de l'aler pivot d'Estònia després de la seva etapa a la NBA, i la sensacional actuació d'en Pau en aquella Copa, van acabar de llançar la carrera del pivot de Sant Boi.

Els quilos i la tenacitat de Marc

Marc Gasol, després de la seva etapa en un institut de Memphis, es va incorporar el 2003 a l'equip júnior del Barça. Ho va fer amb uns 30 quilos de sobrepès. “Es va començar a aprimar”, explica Montes. “Era diferent d'en Pau, no corria tan bé el camp, però era un cinc fort que sabia jugar molt bé d'esquena a la cistella. Aprenia ràpid tot el que li ensenyaves i treballava molt. Tenia tant de talent que fèiem coses com ficar-li la pilota perquè la tragués a dreta i a esquerra, per donar tirs oberts als seus companys o passades tallades. Es va esforçar. Va ser molt tenaç. Una vegada va anar a Girona amb el primer equip i no va jugar. El partit va acabar a les dues. No va dinar. Un directiu el va portar a l'aeroport i va volar a Palma per jugar amb el B. Va arribar quan estava fent la xerrada. El vaig posar de titular. Vam guanyar per 26 punts. Em temo que això, alguns entrenadors més rígids, no ho toleren o no saben veure-ho”. Marc Gasol va patir una fractura d'escafoide per estrès i va haver de recuperar-se a Croàcia. “Va tornar amb més bon pes i més convençut de la importància del físic”, diu Montes. Però en Marc no va entrar en els plans d'Ivanovic, va triomfar amb la selecció al Mundial del 2006 i va reactivar la seva carrera a Girona.