El deliciós joc del teatre

Lluís Homar està en ratxa. Després d'estrenar una insòlita versió de Terra baixa, de Guimerà, que ha estat un dels èxits de Nadal a Barcelona, torna ara –des d'aquesta nit i fins al 12 d'abril– en una gran producció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) que ell mateix dirigeix i protagonitza, al capdavant d'un elenc fantàstic. Es tracta de L’art de la comèdia, d'Eduardo de Filippo, obra en què el cèlebre actor i dramaturg italià va abocar en un embolcall d'absurda comèdia molt del seu profund coneixement del teatre i de la reflexió i l'amor que l'ofici li inspiraven.

La peça, que va muntar el 2010 el Teatro de La Abadía amb direcció de Carles Alfaro per celebrar el seu quinzè aniversari, s'estrena ara en una versió catalana que signa el mateix director del TNC, Xavier Albertí, i ho fa amb tots els honors, a la Sala Gran del teatre i amb un repartiment de 12 actors, que en els temps que corren ja és exuberància.

L’art de la comèdia comença amb la visita del director d'una troupe ambulant de teatre, Oreste Campese (Homar), al prefecte d'una ciutat de províncies italiana, De Caro, per sol·licitar-li ajuda per haver-se incendiat el teatre en què actuaven.

Campese demana al polític que assisteixi a l'espectacle per mostrar a la ciutadania la importància social de l'art del teatre. El prefecte respon que té coses més importants a fer i, després de discutir, el director marxa, i s'emporta la llista de visites que ha de rebre el polític i maquina un pla per demostrar-li que s'equivoca. Aquest pla consistirà a fer que els seus actors vagin a veure el prefecte caracteritzats d'aquestes visites, amb tots els embolics que això suposarà.

“L’obra és una veritable festa de la paraula i la vida”, indica l’actor

Albertí, que celebra els 25 anys en la professió, recalca que L’art de la comèdia no és només un gran homenatge al teatre i una comèdia desopilativa, sinó una obra “d'altíssim volada política” que “convida a reflexionar sobre per a què serveix el teatre”.

El capo còmic Lluís Homar, pletòric abans de l'estrena, no té sinó elogis majestàtics per a De Filippo i la seva obra, “una partitura genial, una veritable festa de la paraula i la vida”.

Homar considera que té molts punts de contacte amb Campese, el seu personatge: com ell, Homar va pujar a l'escenari ja de nen, ha dirigit un teatre (el Lliure), és actor i director... i sap el que són els problemes amb els poders públics. “Aquesta obra mostra la confrontació, la pugna, entre l'administració i l'art, el teatre; aquesta lluita de tan difícil solució”, assenyala. I recorda la lluita de Campese per demostrar la transcendència del teatre, tot i que no es consideri la professió d'actor, com diu en la comèdia, “indispensable per a l'honorabilitat del país”.

D'aquí la seva idea de demostrar subreptíciament al prefecte la utilitat de l'escena. “Hi ha una gran reflexió sobre el joc del teatre”, recalca Homar, que subratlla sobre aquest tema algunes frases de Campese: quan explica que pot fer tot Shakespeare i Molière sencer en quatre metres de taules, o quan revela que s fer Macbeth es col·loca el bigoti (perquè ho fa amb bigoti) una miqueta torçat, ja que “en el teatre la veritat suprema ha estat sempre i sempre serà la suprema ficció”. Això, constata l'actor, està bé recordar-ho en aquesta època de crisi, quan, diu, després d'anys de grans infraestructures els temps ens recorden que “l'essència del teatre és una qüestió més d'actitud que de mitjans”.

L'espectacle incideix en això, en la característica efímera del teatre i les seves entranyes, a muntar els mateixos actors l'escenografia davant els ulls del públic i a anar-se vestint de personatges al llarg de la funció. La reflexió no impedeix, incideix Homar, que la comèdia sigui per pixar-se de riure. “És, sobretot, una festa del teatre, on és impossible no passar-s'ho bé”. En el repartiment figuren, entre d'altres, Joan Carreras, Lluís Villanueva, el gran Andreu Benito i Mar Ulldemolins, que a més toca l'acordió.

La majoria de la professió, inclosos Homar i Albertí, coincideix que la Sala Gran del TNC, dissenyada amb instruccions de Josep Maria Flotats, és una eina difícil –Homar la qualifica de “traïdora”–, en què han optat per l'ús de micròfons.