El Madrid estomaca el Barça

Hi ha nits que et canvien la vida. Partits que et marquen, t'aboquen a la catarsi, et redrecen el rumb i et corregeixen la perspectiva. Fa poc més d'un mes, el dia dels Sants Innocents, el Madrid va sortir escaldat del Palau i va segellar un final d'any que l'abocava a la insubstancialitat. Després d'aquella ofensa, el conjunt de Laso va conjuminar voluntats, va recuperar el compromís i la idea i des de llavors és un altre. La seva revenja davant el Barça va acabar en una pallissa que deixa tocat el conjunt blaugrana en la cursa europea i enllustra la candidatura dels blancs a la Final Four que es viurà d'aquí a quatre mesos al Palacio de los Deportes de Madrid. Rudy Fernández i Sergio Rodríguez (amb 22 i 23 punts respectivament) van atropellar el conjunt de Pascual, que va empal·lidir com mai llastrat per una rotació castigada.

Els prolegòmens del partit van estar marcats pel sentit homenatge que el Madrid va retre al seu capità, Felipe Reyes, que la setmana passada a Tel-Aviv va convertir-se en el màxim rebotador històric de l'Eurolliga, però el protagonisme després del salt inicial el va assumir amb empenta Rudy Fernández. Amb el vestit de jugador franquícia i exercint de tres a la pissarra, el mallorquí va governar la posada en escena del tercer clàssic del curs amb 11 punts (3 de 3 en triples), dues assistències, un rebot, un tap i dues faltes rebudes en tot just sis minuts. Rudy va sacsejar el parquet, va liderar el ferm propòsit dels de Laso de marcar territori des del començament i va desfer amb hiperactivitat i encert els plans de Pascual (19-10, min. 5). Davant l'impuls de l'aler blanc, el Barça va presentar com a argument per a la batalla el canell de Doellman, la batuta de Marcelinho i els rebots de Tomic, però no en va tenir prou per contenir l'envestida del subcampió d'Europa.

Sense concedir treva, Sergio Rodríguez es va encarregar de gestionar la força dels blancs amb cames de llebrer i mans de prestidigitador. Una assistència museística del Chacho a Maciulis va tancar el primer acte i va disparar l'optimisme a les graderies de la pista madrilenya, mentre Pascual continuava prement interruptors sense aconseguir encendre el llum. Sempre amb Tomic com a eix, la roda de canvis era una recerca incessant del llibre d'instruccions del matx, però al catàleg no hi havia ni Navarro ni Oleson i Abrines no trobava escletxes per lluir. Tampoc Hezonja era el de diumenge passat, ni Satoransky el del clàssic de la Lliga al Palau. Aquell dia, fins a 46 dels 76 punts del Barça van arribar sota la cistella, 39 de mans dels seus pivots. Tomic i Doellman van colonitzar la zona, van acaparar el rebot i es van menjar el Madrid. En aquesta ocasió, les dues torres blaugrana es van apagar a mig camí, i els blancs van redoblar la seva aposta, van afilar l'ullal i van pressionar d'allò més.

Després d'aquella derrota al Palau, els jugadors del Madrid van signar un propòsit d'esmena que els ha portat a vèncer en 11 dels 12 partits d'aquest 2015. Rigor defensiu, solidaritat i compromís a banda i banda de la pista. Defensa, rebot i contraatac com a ideari. Tensió competitiva subratllada per la rivalitat i emparada per la graderia (30-18, min. 13). El Barça no coneix les rendicions prematures i, des de la rereguarda, es va intentar agafar al partit. Primer va reduir la producció ofensiva del Madrid dels 26 punts del primer quart als 16 del segon i després va diversificar la producció amb els primers bingos d'Hezonja des del perímetre. El segon triple del croat al partit va escurçar la renda dels de Laso, que des del primer quart s'havia instaurat a la frontera dels 10 punts (58-51, min. 27).

Però, mentre el Barça estirava amb esforç la pressió, el Madrid marcava els temps. Es jugava el que proposaven els blancs que, amb la intensitat d'Ayón i Slaughter sota la cistella i la intrepidesa dels Sergios en atac, va acabar per trencar el seu rival. Doellman i Tomic van esgotar el dipòsit i Hezonja no va trobar companys en la seva aventura. Sense Pleiss en la rotació, amb Nachbar en les profunditats de la banqueta i Thomas i Lampe dimitits, es va decantar la batalla rebotadora a favor del Madrid i es va acabar la pugna. Va reprendre la feina Rudy, el Chacho va engegar el tocadiscs i amb un parcial de 16-3 el Palacio va inaugurar la festa (74-54, min. 33). Una bastonada de proporcions considerables, de les que marquen els bioritmes d'una temporada.