Tu una altra vegada, Grècia?
Amb la seva aposta per Syriza, el país torna a despertar els recels internacionals
El 4 de juny del 2006 un helicòpter va aterrar a la presó de Korydallos, a prop d'Atenes. Els guàrdies van pensar que es tractava d'una visita rutinària d'inspectors: els va faltar posar la catifa. Però l'helicòpter estava pilotat per Nikos Paleokostas, germà de Vassilis Paleokostas, el criminal més famós de Grècia: atracava bancs i segrestava rics i redistribuïa el botí deixant rere seu, com a burla de la policia, un rastre de monedes que recollien els ciutadans i esborraven les seves petjades. Paleokostas va pujar a l'helicòpter al costat d'un delinqüent albanès, Alket Rizai, i se'n va anar per l'aire.
Diumenge passat, dia de terratrèmol electoral a Europa, un home es va despertar a les vuit en un pis de Korydallos, a prop de la presó. Aquest home, anomenat Paraskevas, va donar de menjar el seu nadó, va prendre un cafè, es va dutxar i va atendre la criatura fins que se'n va anar a treballar. Va agafar un autobús amb el seu millor amic (en teoria el transport públic costa diners, però a la pràctica es paga de forma voluntària; si et detecten hi ha multa, però són pocs els que l'acaben pagant) i se'n va anar al port del Pireu. Paraskevas, cristià ortodox, viu de vendre la mercaderia robada del port d'Atenes que li col·loca un contacte xinès. Hi ven telèfons, colònies, roba i ulleres de sol. Insisteix, molesta, parla pels descosits.
A Paraskevas li va importar el dia de les eleccions el mateix que el resultat: gens. La seva rutina no va variar. Paraskevas és gitano, analfabet i delinqüent. No només això: hauria de ser grec, però ni tan sols li deixen ser-ho. Als 12 anys es va enamorar d'una gitana de vuit. Van acabar casant-se pel seu ritu i se'n van anar a viure junts. Tenen un fill sense nom que batejaran quan puguin. Paraskevas no paga a la policia perquè el deixin tranquil perquè diu que només paguen els narcotraficants, i tem més els agents que els nazis d'Alba Daurada. “Els adoradors de Hitler han pegat amics pakistanesos perquè diuen que vénen a robar feina, quin feina poden robar immigrants sense sostre? Però la policia em pot tancar, em pot deixar sense feina. Tinc més problemes amb ells”.
El canvi que ha commocionat Europa no passa per Paraskevas. Diu que ni Samaràs ni Tsipras aniran a casa seva a ajudar-lo. A la seva dona la van fer fora de la feina de caixera en un supermercat quan es va quedar embarassada. D'aquí a uns quants dies, si no guanya prou, tornaran a tallar-li la llum. Es pregunta com hi haurà solidaritat a Grècia si tothom “està fotut”. Fa setmanes que no menja carn. La cambrera porta un enorme plat de formatges i nous. Paraskevas, violentat, ni el toca: acaba la cervesa i se'n va.
Al port del Pireu, entre ferris que viatgen a les illes gregues (a Grècia els armadors no paguen impostos sobre els seus beneficis sinó un de fix i avantatjós; els altres milionaris sí, en teoria, però a la pràctica tenen els diners fora) hi ha un dels gratacels més alts d'Atenes, la Torre Pireu. És un edifici irresistible: fa 84 metres, va ser construït als 70 i abandonat 10 anys després per defectes de construcció. El 2010 es va fer un concurs per rehabilitar-ho: entre les propostes en va destacar una que pretenia cobrir-lo amb una gran cascada perquè l'aigua fes de façana i una altra que envoltés l'edifici de vent, amb terminacions metàl·liques com si fossin fulles que provoquessin “sons relaxants”. Va guanyar la segona, però no es va fer res. Els únics que van donar ús a un dels gegants més cars d'Atenes van ser els comunistes del KKE, que van rebre una fragata americana desplegant un cartell que va cobrir mig edifici: “NATO Killers Go Home”. Els últims temps un particular ha obert en un dels seus locals un alberg per a necessitats per iniciativa pròpia.
El KKE és el partit més gran de Grècia. Un 5% de grecs són militants comunistes, els únics que els voten. Fora del KKE no hi ha res, només agències al servei del capitalisme burgès. Qualsevol pas és sospitós de revisionisme, com va retreure l'àvia de Tina Voreadi, de 92 anys, a la noia quan li va parlar de Syriza. Entre les seves propostes hi ha la de sortir corrents de la UE i defensar la família com la unió de l'home i la dona, sense exotismes ni modernitats. Hibai Arbide, un advocat basc resident a Atenes, descriu el recent problema del KKE: han tingut una escissió que es diu KKE-ML i una altra que es diu ML-KKE. Aquestes escissions van pactar i es van presentar juntes a les eleccions com KKE-ML-ML-KKE. Arbide explica l'anècdota de la filla d'uns militants: la primera vegada que va assistir a una processó religiosa, amb tothom ordenat i en fila, la nena es va posar a cantar lemes polítics. No hi ha opinió pròpia en el més ortodox dels comunismes europeus: la paraula la té el partit. A Hibai Arbide li recorda una històrica frase de Dolores Ibarruri, Pasionaria, a Jorge Semprún: “Jorge, he de fer-te una autocrítica”.
Al tram que va des de la Politècnica a la plaça Exarchia hi ha l'última biografia del país, que no comença amb el rescat sinó abans, als disturbis del 2008 iniciats per centenars d'anarquistes que van acabar com a revolta generacional després de la mort d'Alexandros Grigoropoulos, de 16 anys, per trets de la policia. Van cremar bancs, comerços i va haver-hi centenars de ferits. Les batalles es van reproduir el 2010 (tres homes van morir asfixiats després de l'atac de manifestants a una sucursal) i el 2012. Si a Atenes tot està passat per l'esprai dels grafits, fins i tot els gegantescos trens cinematogràfics que vénen de Tessalònica on resulta impossible veure'n el color original, a Exarchia els grafits són la primera pell, l'empremta dactilar. A terra hi ha trams d'asfalt cremats com grans costures on qualsevol estudiant d'esquerres hi reconeix una història personal, com si fos una cicatriu de guerra.
La Universitat Politècnica d'Atenes és la dipositària de la nova mitologia grega, d'esquena a déus i llegendes. El 17 de novembre del 1973 un tanc va derrocar les reixes del centre amb diversos alumnes sota i el van seguir dos carros de combat més, per sufocar una concentració de 4.000 opositors a la dictadura. No es van aclarir mai les xifres reals de morts, que oscil·len entre 40 i 90. A Exarchia qualsevol racó evoca una batalla. I tot i això, en un país on un sacerdot va arribar a beneir còctels Molotov a la regió de Skouries, només una vegada algú amb prou força va arribar a estampar un d'aquests explosius a les parets del Parlament grec a Syntagma: no va ser per la mort d'un coreligionari, ni per les retallades, ni per l'enèsim cas de corrupció. Aquesta exhibició de ràbia es va produir després d'una final de bàsquet.
El fotògraf Alexandros Mavropoulos que puja al metro a la plaça Omonia, el taxista Iorgos Kasdovasilis i l'agent Ilias, que patrulla per la zona comercial d'Atenes presa pels gallecs d'Inditex, tenen una cosa en comú: el komboloi. És un complement masculí semblant a un rosari que es porta jugant entre les mans. El fan servir milers de grecs, especialment a l'interior. Abans funcionava com a símbol de virilitat, un aval de mascle, encara que a poc a poc ha perdut el seu significat. De vegades, en estances tancades, només se sent com va xocant, i és com el cruixit de l'ansietat grega. És una ansietat original, gairebé en sordina, producte del desencantament i no de l'estrès. Els grecs s'han acostumat a viure en un país on la teoria dicta unes coses i la pràctica unes altres. Han votat un líder que vol posar fi a això i dotar Grècia de sentit real de nació, no purament fictici, i per a això ha promès no posar en pràctica una cosa que en teoria havia estat acordada: el pagament del deute.
Fa cinc anys el dèficit grec era d'un 3,7%, però a la pràctica va resultar que era d'un 12,7%. Per assessorar el Govern sobre com disfressar els números Goldman Sachs va comptar en teoria amb el seu responsable a Europa, Mario Draghi, però Mario Draghi és avui cap visible de la troica, que demana comptes de l'engany. En teoria hi ha molt de l'inestable i trampós caràcter del Sud a la crisi grega, segons el Nord, però la gran denúncia de corrupció dels últims anys es va dirigir contra l'alemanya Siemens, acusada de subornar amb 100 milions de dòlars el Govern grec. Fins a l'últim atenès sabia que el responsable de Marina, si el pacte era amb ANEL, pertanyeria a qui ja havia portat uns quants anys abans aquest departament responsable de l'ingent negoci dels ferris, el dretà Panos Kamenos, però Kamenos ha acabat de ministre de Defensa, i ha aconseguit en dos dies revifar l'etern conflicte territorial amb Turquia per uns illots sota les aigües dels quals hi ha una enorme bossa de gas.
En teoria el vot és obligatori i es concedeixen dos dies de permís, però la participació va ser del 63,87%. L'Estat és una empresa pública, però a la pràctica actua com una empresa privada a capritx dels trams alliberats del rescat contractant funcionaris sense vacances pagades, avisant amb dos dies d'antelació i abonant les nòmines amb retard.
Com Paraskevas, com Nikos, cantant de música tradicional, i Helena, cangur, que han muntat un bar que s'omple del personal de la impremta i del bordell del barri, on les noies treuen el cap mig despullades i fugen per una gatera si el client vol beure; com Friksos, encarregat del menjador social de Sofokleous on reparteix més de mil racions al dia, i com Christopher, que acaba de comprar heroïna i diu al turista on en pot aconseguir mentre la guarda al mitjó, i avisa del perill de la shisha, la coca dels pobres, amb efectes que duren 12 hores i ha provocat un augment de les agressions sexuals; com els que escolten embadalits a Monastiraki un grup dominicà cantant al matí electoral “Bésame, bésame mucho / que tengo miedo a tenerte / perdrerte después” mentre una parella surt a ballar, i després una altra, i queda un dia fantàstic; com tots ells, en definitiva, són molts els grecs que diuen que Alexis Tsipras no anirà a casa seva a omplir-los la nevera, com si això fos part d'un pacte oblidat, però que amb ell Grècia té una carta intacta, l'última de totes si vol deixar encesa l'última llumeta interior que ningú s'atreveix a apagar encara.
Després de saber que havia guanyat, el líder grec va omplir la plaça de l'Acadèmia en una nit històrica; en acabar, la multitud es va dissoldre sense un càntic general i se'n va anar cap a casa seva, excepte els francesos, els italians o els espanyols, que van celebrar el triomf com a origen d'una revolució. Entre ells dues dones, Mercedes i Carmen, de Valladolid i Barcelona, la primera de Podem i la segona d'Esquerra, que van fer la maleta divendres per veure en directe el canvi. “Volem ser aquí, explicar-ho en el futur”. Aquesta nit va ser fàcil diferenciar l'alegria de qui tenia bitllet de tornada i l'alegria de qui no.
Indro Montanelli defensa que la història dels grecs, a diferència de la història de Roma, és una història d'homes més que la història d'un poble. La de George Moraitis, que condueix en silenci el seu taxi de matinada, és la història del seu país: es va fer càrrec d'una llicència que no pot pagar si vol seguir vivint. Parla i parla de “Polemos”, i aprofitant un semàfor en vermell gargoteja en un paper “Polemos” en caràcters grecs amb gest de preocupació: la paraula significa “guerra”. El client el treu de l'embolic: és Podemos.
—Sóc George, com Soros, però ell no té el meu taxi, diu en acomiadar-se.
Quan és fosca nit només es veu a dalt, al turó, la llum de l'Acròpolis vigilant la ciutat i les ruïnes del Partenó, que en un país ple d'edificis buits i comerços tancats són les ruïnes més modernes de Grècia. Allà, un lloc en teoria a resguard de l'assalt dels bàrbars, un turista àrab es va fer dimarts una foto amb un pal de selfies.
Amb la detenció de Vasilis Paleokostas després de la seva fugida en helicòpter davant els nassos dels agents, el Govern es va felicitar: la rapidesa de la captura del criminal més buscat era necessària per al prestigi del país. Paleokostas, convertit en heroi popular i Robin Hood, havia estat atrapat dos anys després de la seva fugida i enviat a la mateixa presó, on va tornar a trobar-se amb Alket Rizai.
Mesos després les televisions van interrompre la seva programació per donar una notícia que va obligar els grecs a fregar-se els ulls: a la presó de Korydalos hi havia aterrat un helicòpter, hi van pujar de nou els dos criminals i van marxar deixant un eixordadora ovació de tots els presos. El dibuixant Andreas Petroulakis va fer una vinyeta en què Paleokostas, encara a poca altura, treu mig cos de l'helicòpter i diu a un vigilant (“you again, Paleokostas?”) que a la taula de la seva cel·la, al segon calaix, s'hi ha deixat una cartera i un encenedor. Que els hi porti.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.