La guerra prudent contra el califat

Les lliçons del passat —des del Vietnam fins a l'Iraq— imposen la cautela. La campanya que lideren els Estats Units contra posicions del grup gihadista Estat Islàmic (EI) sembla una guerra prudent. Passats gairebé sis mesos de l'inici dels seus bombardejos a l'Iraq i més de quatre a Síria, l'Administració de Barack Obama defuig fixar la durada de la seva estratègia o els passos següents. I minimitza indicadors sobre l'evolució del conflicte.

El Pentàgon parla des del primer dia d'una campanya d'“anys”. I a vegades, com va fer aquesta setmana el seu portaveu, John Kirby, la concreta entre “tres i cinc, probablement”. Però sense revelar com s'hi arribarà. Per a alguns analistes i polítics, evidencia una falta d'estratègia. Per d'altres, reflecteix l'experiència de l'última dècada a l'Afganistan i l'Iraq: dues guerres sense victòria, i molt més llargues i costoses del que es pensava. Sobretot a l'Iraq: després de la sortida el 2011 de les tropes nord-americanes i per la caòtica evolució d'aquest conflicte. Encara pesa la imatge del 2003 —després de 40 dies d'intervenció— del llavors president George W. Bush anunciant en un portaavions la fi de les operacions de combat sota un cartell de “Missió complerta”.

La retòrica oficial es repeteix en valorar la derrota aquesta setmana dels gihadistes sunnites a la ciutat siriana de Kobane, fronterera amb Turquia i blanc de la majoria dels atacs aeris de la coalició liderada pels EUA. El Departament de Defensa evita cantar victòria i emfatitza el mantra que la campanya serà “llarga, difícil, amb èxits i fracassos”. De fet, els bombardejos amb prou feines han minvat els dominis de l'EI a l'Iraq i Síria. La conquesta de Kobane —per la combinació aèria i de lluita sobre el terreny de milícies kurdes— ha estat la primer gran fita, encara que es mantenen els bombardejos als voltants de la ciutat.

La retòrica oficial es repeteix en valorar la derrota aquesta setmana dels gihadistes sunnites a la ciutat siriana de Kobane

Anthony Cordesman, un veterà analista de CSIS —un centre d'anàlisi a Washington— que ha estat assessor de l'OTAN i dels departaments d'Estat i Defensa, creu que l'expulsió dels extremistes de Kobane és més simbòlica que un encert estratègic. Veu una “guerra molt incerta”. “No s'han resolt els problemes dels EUA amb Turquia, ni amb els kurds, ni preparat el terreny per guanyar estabilitat a l'Iraq o Síria”, afirma per telèfon. Com a prova que no serà fàcil, la Casa Blanca ha incrementat la despesa en defensa en la seva proposta de pressupost del 2016 que enviarà dilluns al Congrés, en un desafiament a les actuals retallades automàtiques.

La cura en la cautela del Pentàgon genera friccions internes i ressons del passat. Davant d'algunes crítiques sobre la lentitud de la campanya, Lloyd Austin, el general del Comandament Central de l'Exèrcit —encarregat dels bombardejos—, va revelar la setmana passada en una entrevista que els atacs han matat uns 6.000 militants de l'EI —i un nombre sense concretar de civils—, sobre un total de fins a 30.000 milicians gihadistes. Però el secretari de Defensa sortint, Chuck Hagel, va trigar poc a matisar-lo en subratllar que “comptar cossos” no és un indicador d'èxit. “Vaig estar en una guerra en què es comptaven moltes baixes cada dia. I la vam perdre”, va dir en al·lusió al Vietnam.

La Casa Blanca ha incrementat la despesa en defensa en la seva proposta de pressupost del 2016 que enviarà dilluns al Congrés

El futur també divideix. Austin va avançar que els EUA i l'Iraq han iniciat preparatius per llançar una contraofensiva a l'estiu amb l'objectiu d'expulsar l'EI de Mossul, la segona ciutat del país i que va capturar al juny en un ràpid avançament al nord davant la fugida de bona part de les forces de seguretat iraquianes. Kirby va replicar amb un avís: és “increïblement prematur i probablement inútil” fer previsions. Entre el 2003 i el 2012, els EUA va invertir prop de 25.000 milions de dòlars a entrenar i equipar l'Exèrcit iraquià. Aquest fracàs és un altre factor de prudència a la campanya actual, que també inclou un programa d'entrenament.

A l'Iraq, els EUA i altres països occidentals bombardegen posicions de l'EI, i tenen assessors sobre el terreny —sense funció de combat— que ajuden i preparen l'Exèrcit iraquià. A Síria, els atacs són nord-americans i de nacions àrabs. No hi ha desplegament sobre el terreny a causa de l'enemistat amb el règim de Baixar al-Assad, que també combat contra l'EI. El Pentàgon ultima el seu pla d'entrenar i armar el Pròxim Orient uns 5.000 rebels moderats sirians. Cordesman creu que és una quantitat “massa limitada” per capgirar la balança.

Segons Washington, els bombardejos han frenat l'avançament de l'EI, i n'han minvat el lideratge i la capacitat de comunicar-se i atacar. Però tenen poc impacte al territori. A l'Iraq, els gihadistes només han cedit al voltant d'un 1% dels seus dominis, segons el Pentàgon. A Síria, malgrat la pèrdua de Kobane, s'han expandit al centre i l'oest, desbancant els rebels moderats que els EUA pretenen ajudar.

El Pentàgon creu que la campanya durarà entre tres i cinc anys

Per Nicholas Heras, investigador de CNAS, un altre think tank, això manifesta una prudència positiva dels EUA, que no atribueix a una falta d'estratègia: “Indica que són conscients que és un assumpte complicat”. Heras dissecciona un enrevessat trencaclosques a l'Iraq i Síria que portarà temps de solucionar i convida a no precipitar-se. En primer lloc, l'objectiu és reduir les tensions sectàries per desenvolupar una sòlida oposició armada i civil als gihadistes. En segon lloc, donar suport als afeblits rebels moderats perquè derrotin els extremistes i, a la llarga, forcin la sortida d'Al-Assad.

Cordesman coincideix amb el Pentàgon que la campanya està en una fase molt inicial i que la solució a l'ascens de l'EI no només és militar ni nord-americà. “És una batalla en religió, ideologia, economia i política. Els governs de la regió han d'assumir-ne el lideratge”, sosté. I també eludeix vaticinis: “En aquestes guerres, sovint els canvis són inesperats. Adquireixen un impuls que no està relacionat amb una anàlisi acurada. El temps és un producte molt relatiu i incert”.