Salman, veí de Marbella i ara rei

El rei Salman bin Abdulaziz de l'Aràbia Saudita és l'amic Salman. Marbella té una peculiar facultat per concedir la seva estima a tot aquell ciutadà que, arribat de l'exterior, s'estableix dins dels seus límits. Sobretot si és ric. Sent una ciutat d'acolliment, amb un 40% de població estrangera, a ningú se'l distingeix pel color dels seus diners, en tingui molts o moltíssims. Des que als anys setanta va acollir improvisadament el llavors príncep Fahd (Rei entre el 1982 i el 2005), s'ha guanyat a pols la seva condició de lloc de vacances de la família reial saudita i, més recentment, de la reialesa dels Emirats Àrabs. Tant és així que la ciutat celebra com un assumpte propi que el príncep Salman, l'amic Salman, veí durant tants anys, s'hagi convertit en rei de l'Aràbia Saudita.

Els usos i costums a Marbella de la nombrosa família reial saudita han donat lloc a una grapejada crònica sobre els seus excessos, convertits en certa manera en llegenda urbana. Es dóna per fet que disposen d'El Corte Inglés al seu gust, que deixen sense existències qualsevol botiga de luxe, que no hi ha límits al seu capritx i que la seva visita va acompanyada de la contractació d'un nombre indeterminat de treballadors per a tot tipus de funcions domèstiques. Les xifres volen sense rigor i sense rubor, des de les grans propines que reparteixen, des dels centenars o milers de familiars i funcionaris que componen el seguici, fins a la riquesa que això suposa per al poble de Marbella. Cap estudi ha reparat en l'impacte que generen en l'economia local. “No n'hi ha cap, és cert”, reconeix Chela Figueira, regidora de Comunicació, “però és evident que generen riquesa”.

— I paguen l'IBI de totes les seves propietats o n'estan exempts?

— El paguen religiosament.

Tenint en compte la llegenda, semblaria que el rei de l'Aràbia Saudita visita amb freqüència Marbella. I no ha estat així, per molt que hi tingui un palau i diverses dependències en un recinte que ocupa 48.000 hectàrees de Las Lomas, una muntanya enclavada en plena Milla d'Or. L'última vegada que el rei Fahd va ser a Marbella va ser el 2002. I, abans d'aquest estiu, hi va anar el 1999. I el seu successor, el rei Abdullah, mai va aparèixer per la ciutat. És cert que Fahd va fer construir una mesquita el 1981, i una segona de caràcter privat poc després, que va subvencionar uns habitatges socials i una planta d'hemodinàmica a l'hospital local, i que va convertir Marbella en lloc de peregrinació estival de la seva extensa família, on altres prínceps van construir altres palaus. Però qui sí que visitava Marbella amb assiduïtat era el seu germà Salman, quan era príncep i ministre i quan es va convertir en l'hereu. L'estiu passat, sense anar més lluny.

Malgrat la llegenda d'excessos que els precedeix, la vida dels saudites a Marbella ha estat molt discreta i, curiosament, han establert llaços de confiança amb veïns locals. No s'han barrejat amb la gent, les seves activitats són privades, però els seus proveïdors han estat els mateixos des del principi. Els primers jardiners s'han encarregat de contractar altres jardiners, així com el carnisser de confiança, o el florista, o els conductors dels seus vehicles. Gairebé no contracten empreses de serveis. Han teixit una xarxa personal. El cònsol de l'Aràbia Saudita a Màlaga s'encarrega d'altres detalls, amb la discreció habitual.

Els hàbits de la reialesa són peculiars. Viuen de nit, en festes privades o als iots. Dormen tot el matí. Van a comprar. Els nens van en grup, escortats, entre d'altres per agents de la Guàrdia Civil contractats amb aquesta intenció, moltes vegades sense el coneixement dels seus comandaments. De tant en tant, alguna gran festa, per la qual es lloga una flota de Mercedes portada expressament d'Alemanya. O un casament, com el que es va celebrar el 2011 entre Sarah bin Fahd Salman, néta del rei, i Talal bin Abdulaziz bin Bander. Mil convidats. 15 orquestres contractades de tots els llocs del món. Llums de neó decoraven la finca La Concepción, que en el seu moment va pertànyer a Juan Antonio Roca, el gerent d'urbanisme, avui a la presó. Es va tenir constància de la festa, però no de la identitat dels cantants contractats. Es va fer amb tota mena de luxes, però amb la discreció habitual. De la mateixa manera, un medallista olímpic de les Bahames va ser contractat per entrenar a Marbella la filla d'un familiar de la reialesa. Per mesurar els seus progressos va fer venir la campiona andalusa. Va ser una carrera privada. No ho va saber ningú.

Els saudites són part del paisatge de la Milla d'Or. La dominen des de la muntanya. I tot va començar el 1973, quan Adnan Kashogui, un home de negocis més conegut per la seva relació amb el tràfic d'armes, va trucar una tarda al seu amic Alfonso de Hohenlohe perquè havia convençut el príncep Fahd, en aquell temps ministre de l'Interior, que no aterrés el seu avió a Niça per anar a Montecarlo i conegués Marbella. “Montecarlo és molt avorrit, altesa”, li va dir. Però Alfonso no disposava de 32 habitacions per al seu seguici al seu Marbella Club. El comte Rudolf Schönburg, més conegut com el comte Rudi, ho explica en una terrassa sota el càlid sol de gener de Marbella. “Alfonso sabia que a la clínica Incosol acabaven d'acabar les obres de la segona planta i va preguntar a Ignacio Coca si podia disposar de 32 habitacions. I va dir que sí”. Fahd va aterrar a Marbella i va residir a la casa d'uns aristòcrates, que la van cedir a Alfonso per a l'ocasió, i que va convertir en una espècie de suite del Marbella Club. Així Fahd va descobrir un lloc proper al paradís, això almenys diuen que va dir. L'endemà, el fill d'Alfonso va acudir plorant a la taula on esmorzaven amb el príncep perquè havia perdut el seu falcó. El príncep Fahd va ordenar que el seu avió privat volés fins a Aràbia per portar-li al noi no un sinó dos falcons. Va ser el primer excés documentat.

Temps després, el cònsol va sol·licitar la reserva d'una muntanya per edificar una futura residència del príncep. Van comprar unes quantes cases, per nobles que fossin, hi habitaven. Van actuar amb la màxima discreció. I allà va néixer la primera mesquita, pagada per l'amic Salman. I la segona. I residències per a tota la família, amb les seves teulades verdes, que distingeixen els membres de la reialesa. I, al costat de la mesquita, la casa Al Riyad, la del príncep Salman, sobre 200.000 metres quadrats de terreny.

Allà, Salman feia les seves recepcions. En una hi va acudir Diego Martín Reyes, alcalde accidental de Marbella durant 17 mesos, quan el Consistori va ser intervingut a causa de l'Operació Malaya. Any 2007. Recepció un divendres després de l'oració a la mesquita. “Tot era molt protocol·lari. Ens van donar un suc de cardamom al jardí cobert, on hi havia uns bancs, i de cada banc en penjava un televisor. Al saló, per dinar, va entrar ell primer i després jo. Era una espècie d'autoservei. Bevíem llet de cabra i hi havia tot el que un es pugui imaginar per menjar. La gent anava entrant però tot era molt lent perquè, abans d'asseure's, havien de servir-se. En un moment donat, Salman va donar per acabat el seu dinar. Es va aixecar i el menjar es va deixar de servir, així que va haver-hi molta gent que es va quedar sense menjar”.

Salman finança la mesquita de Marbella, on l'imam és un marroquí, Allal Baixar Al Hosri, un home afable i serè, que viu a Espanya des de fa 37 anys, ja nacionalitzat espanyol. Baixar explica com Salman l'ha defensat d'aquells que demanaven un clergue més integrista. “Jo sóc malaquita [una doctrina molt moderada] i segueixo aquí gràcies a Salman”. Salman té el seu iot Shaf London atracat permanentment a Puerto Banús. Es va fer construir un palau a Tànger, on l'estiu passat va passar-hi més temps que a Marbella. Afligit de diverses dolences, inclòs un principi d'alzheimer, la seva salut no és bona.

El mercat del luxe immobiliari ha repuntat a Marbella fa mesos. Així que si l'amic Salman, rei Salman bin Abdulaziz de l'Aràbia Saudita des de fa tres setmanes, visita la ciutat com ho ha estat fent durant els últims 30 estius, seria com proclamar que la crisi ha acabat. Almenys, a Marbella.