La soledat metafísica del Fòrum

No totes les ciutats saben arribar amb dignitat als seus confins, però Barcelona va guanyar una frontera màgica amb el territori del Fòrum, aquella convocatòria mundial que va fer figa i que, aquesta sí, s'ha diluït en el no-res de l'ambició desmesurada. Al Fòrum cal anar-hi un matí de sol, en tramvia des de la centralitat vacil·lant de les Glòries. El vehicle enfila la Diagonal i va circulant entre edificis llampants, alts, curiosos: hotels, oficines i pisos, que era la tríada del desenvolupament en anys progressistes. La Barcelona de l'alcalde Joan Clos. Tot això no existia fa deu anys, era un erm de terra batuda encara amb alguna carcassa de fàbriques oblidades. Avui el moviment humà s'atura a la frontera d'aquest itinerari que és el centre comercial de Diagonal Mar: a partir d'aquí, el tramvia roman silenciós i ningú no hi puja ni hi baixa. Això és bo, perquè el Fòrum és una experiència mística.

Hi ha un silenci mineral i la bellesa indiscutible del desert, però no pas un desert tou de dunes, sinó un desert de ciment

Abans d'entrar-hi, cal fer un tomb per entendre la lògica d'aquest creixement urbà, perquè es va parlar molt d'especulació i no era cert: s'estava conquerint una frontera, i el fet que hi desembarquessin els hotels —ara una primera línia un xic dispersa: els gratacels fan més bonic quan estan apinyats— va ser perquè aleshores es treballava de bracet del sector privat. Tenia un cert risc, posar hotels on no hi havia res, però també es van prometre pisos i els pisos hi són, de protecció oficial i ben bonics, amb façanes acolorides. Els nous carrers tenen noms de cultura: Pierre Vilar, Anaïs Nin, i és estrany que no s'hagin fet carrers de debò, amb cotxes, sinó vies de pas de vianants, com els camins interiors d'un polígon d'habitatges. El polígon que precisament toca aquests pisos és un dels conjunts durs que hi ha a Barcelona, just davant del barri Besòs, un barri difícil de qualificar i que urbanísticament és un desastre.

A l'avinguda Alfons el Magnànim hi ha un mercadillo, amb l'energia concentrada que agleven les parades, els crits d'oferta, els rostres morens, les dones actives i grasses, les velletes remenant les calces i els mitjons, les bates de buatiné, en fi, un món popular i vivíssim. Al fons es veu com hi arriba la ciutat, l'esquelet dels pisos a mig fer que se'n van cap al Besòs. Creuant el carrer cap al Fòrum apareix en construcció la segona gran aposta de l'urbanisme oficial: el futur campus de la Universitat Politècnica. És una aposta intel·ligent, que no hi ha res que estimuli tant la vida com una universitat, però els alumnes, acostumats a l'aire de la Diagonal, han protestat i protesten. No s'entén, perquè tindran el mar a dues passes: on acaben els edificis, imponents, comença el territori del Fòrum.

La gran esplanada del Fòrum cobreix la depuradora, que Barcelona va decidir que assumia. Altrament l'hauria hagut d'expulsar més cap a la perifèria, cosa que és injusta, o deixar-la a celobert i comprometre el límit de la ciutat. El preu del soterrament és que no es pot posar gaire cosa sobre l'esplanada, excepte a la vora, on s'assenten els dos edificis de firma noble. El Museu Blau n'ocupa el més pompós, ja que li van fer una pell que havia de semblar el reflex de la llum sota el mar, però, la veritat sigui dita, és bastant xaró. El Centre de Convencions és del tot seriós. Deixem això enrere, deixem també enrere els jocs infantils que s'estabulen on hi havia les casetes de menjar durant el Fòrum, deixem enrere el recinte tancat, que suposo que és on es fan els concerts del Primavera Sound, multitudinaris, que no cabrien enlloc més.

Deixem tot això enrere i, amb els pulmons eixamplats de salnitre, caminem fins al mar. Llavors apareix la màgia. Hi ha un silenci mineral i la bellesa indiscutible del desert, però no pas un desert tou de dunes, sinó un desert de ciment, que al fons ens presenta el perfil de la pèrgola fotovoltaica. Sempre hi ha algun grup que ocupa l'ombra d'aquest artefacte i el perfil contra la brillantor de la llum és preciós. Des d'aquest punt, un pont ens duu a visitar el port esportiu, ple de barques, i, a l'altra banda, el parc marí d’Alejandro Zaera, amb les seves illes artificials, que està fet malbé i en obres. Les obres són avui la identitat de Barcelona. Tots els elements són molt distants, però és reconfortant caminar per un lloc tan ben dibuixat, tan netíssim, i arribar al final del camí i trobar nous paisatges. El Fòrum és una península guanyada al mar, les platges habituals queden lluny, hi ha una part de la depuradora de cos present, hi ha la carpa d'un circ a la distància i les torres de la Vila Olímpica clavades com una banderilla al llom de l'horitzó. Tot és estranyament poètic. Passa un runner amb el gos, passa una parella entotsolada.

La gràcia d'aquest espai és que no té res de popular: és diferent. Cal una certa sofisticació per gaudir-lo, perquè no ofereix res més que buidor, horitzontalitat, silenci, i el mar. Un paisatge estrambòtic i lunar. Els ritmes urbans s'aturen als carrers, al mercadillo proletari dels barris antics i al centre comercial de la nova Diagonal. Després comença un espai de soledat metafísica. Un regal.