Elogiar Messi, no afeblir Luis Enrique

A vegades convé tocar fons per poder canviar dinàmiques i remuntar les situacions més adverses, i deixar-se de romanços i de cures pal·liatives que no porten enlloc, sinó que només allarguen l’agonia. És millor una derrota a temps que tres empats seguits que només serveixin per dissimular el mal de fons. El barcelonisme espera que la desfeta d’Anoeta, presidida per l’alineació dels suplents, hagi estat un punt d’inflexió per a l’equip de Luis Enrique. Així ho indiquen de moment les victòries contundents contra l’Atlètic i el Deportivo a la Lliga i l’Elx a la Copa.

El Barça va petar a Sant Sebastià. La desídia va ser tan manifesta que no hi va haver cap sector del club que no en sortís malmès: el director esportiu va ser destituït, el president va anunciar la convocatòria d’eleccions a final de temporada, la figura no va anar a l’entrenament de Reis i l’atac de còlera del tècnic va ressonar als vestidors del Camp Nou. Va semblar que era la fi del món. Ja no hi havia marge pràcticament per caure més avall ni ningú més a qui donar les culpes del que passava, de manera que s’imposava una reacció.

Messi va fer mal fet quan va al·legar una gastroenteritis i va posar en perill l’autoritat de Luis Enrique. La seva actitud va ser aleshores tan reprovable com elogiable va ser després el seu comportament quan va agafar la bandera de líder. Va exercir de número u al camp, a la sala de premsa i a la gala de la FIFA. El seu compromís amb la victòria és tan inequívoc que els seus companys d’equip i el tècnic el segueixen a ulls clucs, conscients que l’èxit col·lectiu va associat al triomf de Messi. El millor Barça ha coincidit sempre amb la millor versió del 10.

Hi ha periodistes argentins que es pregunten si Messi no està més implicat amb Luis Enrique que la temporada passada amb Martino. El mèrit és de l’entrenador asturià per haver entès les necessitats del jugador i de la plantilla després d’un temps de rotacions tan discutible com necessari a fi d’arribar en condicions de disputar tots els títols. Ara mateix hi ha la sensació que el tècnic ha trobat un pla a partir d’una alineació relativament estable i majoritàriament acceptada com a bona en què la prioritat és fer més bons encara Messi, Neymar i Suárez.

Només l’argentí pot treure de la misèria el Barça per la necessitat que té de guanyar la Pilota d’Or per cinquena vegada

La clau de volta és no estar tan pendents dels rivals, deixar d’intentar sorprendre a cada partit, perdre aquesta obsessió de no ser previsibles perquè els rivals ja fa temps que han trobat l’antídot, i tenir més personalitat, irrenunciable en una entitat singular com el Barça. Val més perseverar en una idea de joc molt barcelonista que no pas intentar competir des de la convencionalitat: quan l’equip ataca bé, defensa millor. La classificació diu que no n’hi ha prou a ser l’equip menys golejat (9) per liderar la Lliga.

Messi i el Barça han tornat d’alguna manera als orígens, més que res perquè han recuperat aspectes del joc que s’havien abandonat des de la bonança, com ara la pressió que facilita els atacs curts; la tensió competitiva i la intensitat per marcar el ritme del partit; l’agressivitat imprescindible a fi de defensar les transicions, i la velocitat d’execució que desborda els adversaris. Tots són factors propis d’equips aspirants més que no pas campions. La situació evoca de vegades els temps en què l’entrenador es deia Rijkaard i a l’extrem dret hi jugava Messi.

Al Camp Nou es torna a parlar d’evolució més que d’involució, tot i que el canvi més important ha estat l’entrada de Rakitic en lloc de Xavi i, esclar, el fitxatge de Suárez, un davanter més preocupat per servir el col·lectiu que de marcar gols, com passava per exemple amb Ibrahimovic. El paper de Messi seria avui d’alguna manera el mateix que va tenir Ronaldinho en arribar. Només l’argentí pot treure de la misèria el Barça per la necessitat que té de guanyar la Pilota d’Or per cinquena vegada, després del repte plantejat per Cristiano de conquerir la quarta.

Elogiar Messi no significa menystenir Luis Enrique, com si això fos una guerra en què hi ha d’haver guanyadors i vençuts; ben al contrari. Al Barça només li aniran bé les coses si tots dos són professionals i tenen una bona convivència, com ha passat sovint a la història entre entrenadors exigents i primeres figures, quan no hi ha hagut més prioritat que la victòria. La resposta de tots dos als darrers partits és especialment admirable si tenim en compte que l’estructura esportiva del club s’ha desfet i Bartomeu exerceix més de candidat que de president del Barça.

El repte barcelonista és que el camí iniciat contra l’Atlètic i referendat a la Corunya tingui continuïtat i no sigui una excepció previsible després d’haver tocat fons a Anoeta. Aconseguida la pacificació, ara s’imposa la prudència, no pas l’eufòria. Assegurar que Luis Enrique ja ha trobat la tecla és tan simplista com dir que Messi té gana i, per tant, que el Barça tornarà a conquerir la Lliga i la Champions. El que sí que és evident és que l’equip blaugrana ha jugat dos partits de futbol molt bons. El drama és que només s’hi val guanyar.