La Catalunya profunda dels imams

La rondalla política que suposa un islam plenament integrat com a part de Catalunya ja va xocar amb la percepció social de friccions en procés acumulatiu i ha constatat la seva incidència oculta en desplaçaments electorals recents. Arriben els imams a la Catalunya profunda i es produeix una dissociació que contradiu espectacularment les afirmacions d'un multiculturalisme made in Barcelona i configurat com a consens més enllà del com —segons tal doctrina— solament existeixen el racisme i la islamofòbia. D'una part, esperem de l'Islam la necessària actitud de respecte per la llei del país d'acollida; per una altra, són manifests els fervors bèl·lics de les mesquites salafistes salmejant un missatge d'intolerància guerrera.

No és el mateix una zona urbana en la qual s'ha superat el llindar d'absorció immigratòria que un viver de terror islamista. Però també cal tenir en compte que la penetració islamista —gihadista— a Catalunya no és insignificant. Les detencions han estat nombroses, com en tot el Llevant. La presència gihadista a Catalunya ha requerit un esforç especial dels serveis d'intel·ligència, en col·laboració especialment amb França, la qual cosa va portar a un altre deliri victimista dels partidaris de la secessió, un deliri que va ser atallat en el seu moment pel conseller Ramon Espadaler. En realitat, l'efectivitat dels serveis d'intel·ligència a Catalunya és el que ha provocat un desplaçament parcial del gihadisme cap a Múrcia i València, a dues passes del ferri Alacant-Alger.

En què els ha pogut defraudar la manera de vida europea perquè decideixin lluitar en les files del Nou Califat per després tornar a França, Espanya o Itàlia amb la idea de matar per posar fi al poder d'Occident?

No en poques ocasions, els efectes de reagrupació familiar sobrecarreguen la sanitat pública o alteren les dinàmiques escolars. Hi ha hagut un excés d'improvisació en les polítiques de discriminació positiva en aspectes com l'habitatge protegit o les beques menjador. De la mateixa manera, existeixen nuclis d'immigrants sense papers als quals fins i tot s'ha concedit el vot en una consulta virtual sobre la independència de Catalunya. És possible que la Generalitat s'ocupi més de catalanitzar els immigrants musulmans que de contribuir a pal·liar un dilema que Catalunya comparteix amb el conjunt d'Espanya i de gairebé tot Europa.

La qualitat cívica d'una societat pot mesurar-se observant com reacciona davant d'imprevists o, en el cas de l'islamisme, davant de processos de llarga incubació. Per a la consciència europea és profundament torbador que joves ciutadans la família dels quals era originària de països musulmans estiguin disposats a anar a Síria o o a l'Iraq a matar i morir, per tornar a Europa amb el propòsit de continuar matant en nom d'un Estat islamista. Van néixer en un hospital de la Seguretat Social, van ser educats en escoles públiques de totes les nacions d'Europa, les seves famílies estaven integrades a la xarxa protectora de l'Estat del Benestar. En què els ha pogut defraudar la manera de viure europea perquè decideixin lluitar a les files del Nou Califat per després tornar a França, Espanya o Itàlia amb la idea de matar per posar fi al poder d'Occident? És una cosa que va molt més enllà d'una qüestió de pobresa o de ressentiment social perquè en realitat té els ressons sempre indesitjats d'una declaració de guerra de l'Islam contra Occident.

L'existència del gihadisme a Espanya va més enllà de qualsevol dubte, de tal manera que encara que en una dimensió numèrica inferior al de França, la seva capacitat de reclutament al món del fonamentalisme musulmà pot significar que, després d'un període actiu en el front de l'Estat Islàmic, el retorn a Espanya constitueixi una missió destructora. Tenim constància de les detencions que efectuen la forces de seguretat però, lògicament, ni tenim informació sobre les operacions en curs ni sobre d'altres actuacions que han atallat un acte terrorista. Mentrestant hi ha qui continua culpant Occident del que avui és un fanatisme específic de l'islam radical.

Valentí Puig és escriptor.