El terrorista discret

Per arribar a Gennevilliers cal agafar el metro fins a arribar a l'altra riba del Sena, allà on els elegants edificis vuitcentistes es converteixen en torres lúgubres de formigó. A la frontera entre aquest suburbi i Asniers, tots dos adossats a París i amb perfil de ciutat dormitori, Chérif Kouachi, abatut divendres com a sospitós de l'atac al setmanari Charlie Hebdo, vivia amb la seva dona en un apartament del carrer Basly, situat en un edifici de maó amb certa elegància. La residència destaca entre habitatges una mica deteriorats, situats al voltant d'una avinguda sorollosa amb aires d'autopista. Pel carrer no es veu ni una ànima. És dissabte a la tarda, però les botigues estan tancades, igual que la pizzeria i l'estanc.

El cognom del terrorista seguia ahir col·locat a la bústia: ocupava l'apartament 143, a la quarta planta. Chérif Kouachi vivia gràcies a les ajudes públiques –era beneficiari de la renda mínima d'inserció social, de 420 euros mensuals de mitjana– i treballava ocasionalment en un supermercat i venent objectes religiosos en mercats ambulants.

Els seus veïns el descriuen com una persona “amable i discreta”, sense el perfil d'un gihadista. “Semblava un jove normal, encara que tots ho semblen”, diu una veïna que viu un parell d'edificis més enllà. Demana que no s'escrigui el seu nom. “Cal extremar les precaucions. És un barri molt humil i sabem que passen coses. Però cal dir que la convivència és relativament pacífica. En els 15 anys que fa que sóc en aquest barri, només he sentit trets una vegada”, assegura la dona. Assegura que és una bona mitjana.

El panorama és l'habitual a molts municipis de la banlieue parisenca, receptacles d'immigració massiva a partir dels seixanta i setanta del segle passat. A Gennevilliers, més de la meitat dels menors de 18 anys tenen origen estranger. “Els pares no eren com els fills”, afirma Robert, taxista jubilat que viu a dos carrers del lloc. “Eren obrers sense mitjans, però amb dignitat, a qui van entaforar en pocs metres quadrats”. Els fills van créixer després de la fi dels anomenats “trenta gloriosos”, les tres dècades de creixement exorbitant que va protagonitzar França fins als anys vuitanta. Des de llavors, el context del país ha canviat.

“Semblava un jove normal, encara que tots ho semblen”, diu una veïna

Chérif i el seu germà Said van freqüentar la mesquita de Gennevilliers. L'imam d'aquest temple, Rachid Mouay, és l'únic que recorda el radicalisme dels germans, que una vegada van abandonar una oració quan va esperonar els assistents a participar en les eleccions. “Said va expressar el seu desacord i va marxar enfadat”, va manifestar a Le Figaro. “Quan un practica i ensenya un islam moderat, que és l'islam real, és considerat un impiu pels extremistes”, va afegir.

El seu compromís amb l'islamisme radical va néixer lluny de Gennevilliers. A aquests complexos d'habitatges propis de les ciutats de l'extraradi, els francesos els anomenen cités. La de Curial-Cambrai es troba dins dels límits de París, encara que no disposi d'un millor paisatge. Disset torres pràcticament idèntiques configuren una laberíntica ciutat en miniatura, però sense més equipaments que un parell d'escoles bressol i un centre social que avui està tancat. Fa una dècada, els germans Kouachi van freqüentar el lloc, impermeable a l'aburgesament creixent del 19è districte parisenc. Van formar part de la xarxa gihadista dels Buttes-Chaumont, que adopta el nom del majestuós jardí públic veí, construït pel baró Haussman el 1867 al nord-est de París.

El grup gihadista es va crear prop d'un majestuós parc del districte

Curial-Cambrai forma part d'un altre món. “És un lloc dur, amb molts musulmans sense recursos”, diu Isabelle, una veïna que hi va arribar fa tres anys. “Però ha millorat molt. He sentit que abans hi havia pregàries als soterranis i també violacions en grup”.

Morad, un jove d'origen algerià, passa la tarda assegut al pati d'un dels edificis. Diu que ha sentit parlar dels germans Kouachi per “amics d'amics”. “Se suposa que circulaven pel barri”, diu. “Em sembla malament que els matessin. El que van fer està malament, però no és pitjor que el que fan altres. En altres països del món moren desenes de persones cada dia i ningú no diu res”.

Liliane, auxiliar de clínica i una de les poques dones blanques que hi ha al lloc –el seu origen és francès–, és al complex des del 1992. “Els joves són amables amb nosaltres, però no sabem què fan quan no els veiem. El risc zero no existeix”, sosté. Assegura que aquesta setmana hi ha alguna cosa que ha canviat. “Quan veig una veïna amb el vel integral, em sorprèn tenir por. I no m'agrada sentir-me així. Em pregunto qui hi haurà sota el vel. Sé que hi ha un ésser humà, però de quin tipus?”.