Christoph Waltz: “A Almodóvar tothom l’entén”

Christoph Waltz (Viena, 1956) evita parlar de com prepara la seva feina. Diu que és com si un mag revelés els seus trucs. Això, en principi, podria complicar l'entrevista, que a més té lloc en una habitació d'un hotel molt fosca, per la qual els periodistes van passant en fila, amb temps molt reduïts. Tot i això, aquesta limitació obre el ventall per conversar amb un artista que no es correspon amb els personatges retorçats que interpreta.

Quan seu, mou el cap enrere buscant la finestra que té a l'esquena, mirant amunt cap a la poca llum que entra pel buit obert entre les cortines. “El cel és blau”, assenyala, justificant per què viu la meitat de l'any a Califòrnia. La trobada té lloc mentre es fa a Nova York una protesta multitudinària contra la brutalitat policial, després de la mort d'un jove negre a Staten Island.

Encasellat? De fet ara tinc més papers diferents que abans"

Christoph Waltz

“Seria interessant saber què fa que la qüestió racial continuï tan arrelada en aquest país”, es pregunta el vienès, abans de començar a xerrar sobre el seu nou treball, Big eyes, dirigida per Tim Burton, i en què l'actor interpreta Walter Keane, considerat el pioner a convertir la pintura en un producte de masses els anys cinquanta. Big eyes ja ha arribat a les sales espanyoles.

“Els grans ulls funcionen de dues maneres”, diu, parafrasejant el títol del film. “De dins cap a fora i deixant entrar la llum des de l'exterior a l'interior”. En la seva opinió, veient els problemes socials actuals, són més “una expressió de no deixar que entri la llum”. Els protagonistes dels quadres que porten la signatura de Keane són nens d'expressió molt trista que creen reaccions oposades entre el públic.

“És interessant, perquè els nord-americans es mostren molt entusiastes. Tenen una forma diferent d'expressar-se. En general els agrada produir emocions. Els europeus també som emotius, però no tendim fins a l'extrem americà”, comenta. Waltz evita dir que el nord-americà sigui superficial. “És un país diferent”, assenyala. “Un espanyol comportant-se com un nord-americà, això podria ser superficial”.

Fins i tot Andy Warhol va reconèixer que va agafar coses de la filosofia de Walter Keane per popularitzar el seu art. Una de les seqüències preferides de l'actor té lloc en un supermercat, quan al costat de les populars llaunes de sopa Campbell apareix, en girar la càmera, una massa de pòsters a un dòlar de nens amb els ulls enormes. Però Keane va passar també a la història com l'autor d'un dels fraus més grans coneguts al món de l'art.

La que feia els retrats era en realitat la seva dona, Margaret, interpretada per Amy Adams. La pel·lícula, de fet, es basa en la relació entre tots dos. O més ben dit, sobre el turbulent matrimoni en què ella queda atrapada i en com després se n'allibera. Tot i això, en cap moment ella parla malament del que va ser el seu segon marit. “No ho ha fet fins avui”, comenta Waltz.

L'actor té dos Oscars per 'Maleïts malparits' i 'Django desencadenado'

Margaret, afegeix, “és molt generosa”. “Ens va portar tots tres (Burton, Adams i Waltz) a la seva galeria i ens va oferir una de les seves pintures, la que volguéssim. Vaig triar una cara amb 34 ulls. Molt atípica, surrealista. Em va dir que sabia que escolliria aquesta”, assenyala amb un gran somriure.

Christoph Waltz —de llarguíssima carrera al seu país, 35 anys, que inclou la direcció d'òperes— no creu que Hollywood l'estigui encasellant, interpretant dolents i personatges excèntrics constantment. “Encasellat? De fet, ara tinc més papers diferents que abans”, sentencia, tot i que no entra a valorar el seu treball com a Oberhauser, el nou malvat a Spectre, l'últim Bond, que es roda aquests dies. Fins aquí hi ha arribat des que el va descobrir Quentin Tarantino, sota la direcció del qual ha guanyat dos Oscars per les pel·lícules Maleïts malparits i Django desencadenado. Tim Burton, Roman Polanski i Terry Gilliam l'adoren. Potser perquè no es treu mai davant el públic aquesta màscara que impedeix veure què hi ha darrere del personatge.

A Europa, explica, “tendim massa a fer coproduccions, amb històries genèriques per arribar a audiències de països diferents. Però al final la història perd el seu caràcter i no s'entén enlloc”. “En canvi, si agafes Pedro Almodóvar, que explica històries molt específiques d'Espanya, tothom, tothom l'entén. Per això crec que Big eyes, una història molt dels Estats Units, molt local, funcionarà a tot arreu”, augura.

Tampoc s'atreveix a donar més consells. De fet, comenta que Burton li va donar una important lliçó en afrontar aquesta pel·lícula. Waltz coneixia l'obra de Keane abans que li oferissin el paper. Però la considerava com una cosa barata, “de calendaris que et donen gratis a la farmàcia”. “D'ell vaig aprendre com n'era d'irrellevant la meva opinió”, assegura. El que hauran de decidir els espectadors és si el director va aconseguir evitar que un personatge i un actor tan poderós es mengessin la pel·lícula.