Un cercle per controlar un violador

Una tarda de novembre, a Barcelona, set persones formen una circumferència en una petita sala il·luminada per un fluorescent. Un d'ells, en José, explica com li ha anat la setmana. Per fi ha complert la promesa que va fer al grup mesos enrere: “He anat a apuntar-me al grup d'excursionistes”, diu. “M'estic organitzant”. Les quatre dones i els dos homes que s'asseuen al seu voltant, formant un cercle, el feliciten. Escolten amb atenció tot el que diu. I li fan preguntes sense embuts. En aquestes reunions no hi ha secrets, no n'hi pot haver. “No crec que amb l'excursionisme conegui una parella”, afegeix l'home, una mica grassonet, mentre toqueja el seu rellotge negre de plàstic. “Però com a mínim puc fer sortides al camp amb gent”.

Parlen, sobretot, de vida quotidiana. Però no és una reunió d'amics. En José (nom fictici per preservar l'anonimat) ha passat a la presó els últims 13 anys de la seva vida per cometre diverses agressions sexuals. Ara fa sis mesos que té el tercer grau. És un dels interns que participa en el projecte Cercles, de la Generalitat, per evitar que els violadors reincideixin. El programa, que es va presentar al març, es recolza en ciutadans que voluntàriament es reuneixen cada setmana amb agressors sexuals per controlar-los en el seu retorn a la vida en llibertat. Sobretot, per evitar que hi hagi més víctimes. Els escollits per al programa són interns en règim obert o amb llibertat condicional que ja han finalitzat el tractament a la presó.

El projecte català és pioner a Espanya. Però la història d'aquests cercles de suport ve des de lluny. El 1995, una organització religiosa del Canadà es va mobilitzar davant la imminent posada en llibertat d'un delinqüent sexual. La congregació pretenia ajudar-lo a superar el rebuig social i evitar que reincidís. De forma espontània, un grup de persones de la comunitat es va prestar a supervisar les seves activitats diàries. L'experiment va cridar l'atenció d'investigadors i autoritats penitenciàries d'altres llocs i avui s'aplica en països com els Estats Units, el Regne Unit, Holanda o Bèlgica. Els resultats, fins al moment, han estat acceptables. Un estudi canadenc del 2009 va comparar dos grups equivalents de delinqüents sexuals després de sortir de la presó i va concloure que el programa Cercles havia reduït entre un 70% i un 80% la possibilitat de reincidència.

El projecte pretén que el control social sobre l'agressor l'allunyi de situacions que es consideren de risc. A Catalunya, els voluntaris integren una primera xarxa –el que anomenen el “cercle intern”– i són supervisats per un professional (el coordinador), que al seu torn està en contacte amb altres serveis (centres penitenciaris, policia, etcètera). Els 15 voluntaris que han posat en marxa els tres cercles existents fins al moment han estat seleccionats entre més de 100 aspirants. En acceptar el suport que suposa el programa, el reclús assumeix que la seva vida sencera queda sotmesa a escrutini: es compromet a informar sobre la seva gestió econòmica, sobre com ocupa el temps lliure o quines relacions manté.

Les reunions solen durar dues hores. En aquesta es nota que ja es coneixen des de fa temps. Hi ha certa confiança. En José els explica que està content després d'haver trobat feina a la cuina d'una residència de gent gran. “És millor això que demanar a la meva mare que em doni cinc euros al dia”, diu. Un altre dels presents, el més gran, li pregunta què fa els dies de festa. “M'estic per casa”, respon. “El meu pare m'ha anat posant coses a la roulotte. També m'ha trucat l'assistenta social per a una nova cita”. La reunió resulta afable a ulls d'un estrany. Però no sempre ha estat tan fàcil.

Les primeres sessions són les més dures. Els agressors han d'explicar com van ser els abusos sexuals i els voluntaris han de sobreposar-se a la repulsa que genera el relat detallat d'aquesta mena de delictes. Tots els participants procedeixen del món del voluntariat, i tenen les seves pròpies raons per participar en el projecte. En el cas d'una de les noies, la Carla (el nom també és fictici), a més del compromís d'evitar nous delictes, hi ha una aposta per la reinserció: “Crec que les persones poden canviar”, assegura. El voluntari més gran té clar que la seva motivació essencial és “evitar la reincidència, que hi hagi més víctimes”. I, tot i que ja havia treballat amb presos, opina que l'experiència dels cercles és diferent: “Aquesta ajuda és més intensa, més important”.

“Quan l'hem d'esbroncar, ho fem”, afegeix la Carla. Sovint, hi ha diferents criteris sobre com orientar en José en la seva vida diària. “És el que passa en la realitat. En el teu grup d'amics o de coneguts, cadascú té la seva opinió”, aclareix.

En aquesta vigilància de la vida en llibertat, els voluntaris no només escolten i pregunten. També comparteixen amb en José sortides culturals, passegen amb ell pel barri Gòtic de Barcelona o fan un cafè en alguna terrassa. Ara planegen una sortida al riu. Els voluntaris li insisteixen que utilitzi la seva passió per la muntanya per fer sortides en grup i “conèixer gent”. Saben que el cercle no és etern –el projecte dura un any i mig– i empenyen en José a construir-ne un d'alternatiu que el segueixi tutelant per a quan acabin la seva missió.

No ho té fàcil perquè, de moment, ningú fora del cercle sap qui és ni el que ha fet. La seva vida com a delinqüent sexual és un secret per als que l'envolten a la feina i al carrer. I només es planteja que sigui diferent en el cas de trobar una parella, una de les idees que sovint li ronden pel cap. “De vegades em truca un company de feina quan sóc a la presó, a la nit”, relata. “I si em diu que hi ha molt soroll, li dic que sóc en un bar”. En José ha reconegut la seva culpabilitat i ha seguit un tractament. Però continua amagant-ho als coneguts: l'agressió sexual és un dels delictes que desperta més repulsa social.

“Li insistim que ha de fer una xarxa d'amics, però ell prefereix buscar parella”, explica, al final de la reunió, un altre dels voluntaris. “Teníem certa por que pogués buscar per Internet, i l'hi vam dir”. Tots valoren els èxits del cercle: “Veus els progressos”, assegura un dels joves. “En José va sortir com perdut de la presó. Ha evolucionat i nosaltres també. Al principi estàvem nerviosos”. Els voluntaris disposen d'un telèfon mòbil facilitat pel Departament de Justícia. Han d'estar localitzables per al cas que el participant tingui alguna necessitat imperiosa o senti un impuls perillós pels altres. Per fortuna, fins ara això no ha passat. Però cap perd mai de vista l'objectiu final de tot això: que no s'hagi de lamentar cap víctima.