Sergio García no té preu

El Rayo va jugar amb tres defenses, aposta coherent de Jémez amb la seva visió de l'espectacle i amb el futbol ofensiu que persegueix, ja que entén que el seu equip s'expressa amb la pilota als peus i no perseguint-la. Però la jugada li va sortir cara, sobretot perquè va posar tres laterals al tancament per tenir cames a la correcció. Així, tan bon punt es va alçar el teló, en un cop de pilota contra sentit de Colotto, Tito va evidenciar la llacuna tàctica. En comptes de protegir la pilota per l'assetjament de Sergio García com faria un central, va decidir córrer com exigeix un lateral. I, obsessionat amb la pilota, no va atendre la sortida de Cristian Álvarez —potser aquest tampoc el va cridar…— i el va envestir i li va esbotzar la pilota dels guants. Sergio l'entremaliat es va aprofitar de la pífia per celebrar el seu sisè gol del curs.

Però amb Álvaro, central astut que va actuar de migcampista, l'Espanyol no va teixir cap jugada i amb prou feines va inquietar de nou el rival, amb prou feines una ocasió de Bailly que va fallar en llençar la cama com una dalla dins de l'àrea. Per la qual cosa la pilota i el protagonisme va ser del Rayo, que per moments va evocar la Naranja Mecánica del 74, més per la mobilitat i anarquia dels futbolistes sobre la gespa que, lògicament, per les seves figures i facilitat per arribar al gol. Així, Pozuelo conjugava la pilota amb punteria per a Kakuta i Moreno, ciclons pel costat amb el regateig com a salutació i comiat, ben connectats amb Bueno i Leo Baptistão. Però sense cap boia, els va costar engrapar-se a l'àrea rival. I quan ho van fer, les mans de Casilla i Víctor Sánchez —penal clar que no es va xiular— van evitar la definició de Moreno. Fins que Kakuta va treure un centre i, entre Bueno i la coroneta de Colotto, la pilota va caure a les botes de Baptistão i d'aquí a gol.