La tercera via al Camp Nou

A vegades hi ha empats que fan més mal que no pas una derrota, sobretot quan el resultat és 0-0, ja que, pel que sembla, el Barça està pensat perquè els partits els guanyin els davanters: Messi, Luis Suárez i Neymar. A Getafe no hi era Neymar, Messi va xutar al pal i no hi ha manera que Luis Suárez fiqui un gol a la Lliga. Tampoc van marcar contra el Màlaga i el Celta i el Barcelona ja està a quatre punts del Madrid a la Lliga.

La classificació i el marcador de dissabte passat al Coliseum Alfonso Pérez han frustrat els aficionats del Barça i han donat munició als periodistes que li busquen les pessigolles a Luis Enrique. Acostuma a passar quan l’entrenador no vol donar explicacions, respon de mala gana o de manera partidista, segons qui li pregunta, i es remet al resultat, convençut que el fi justifica els mitjans, fins i tot en un escenari exigent com el Camp Nou.

Així és que, quan no es guanya, s’imposa el silenci al camp i comença la batussa dialèctica als mitjans sobre l’estil del Barça. Hi ha una certa dèria a fer periodisme per a periodistes, un contenciós que no porta enlloc, més que res perquè sempre acostumen a guanyar els que es consideren barcelonistes i, com a tals, desqualifiquen els que dubten, els que pregunten, els que defensen el joc, els que podrien acceptar fins i tot un 0-0.

Els resultadistes es presenten com fidels al club, sigui quina sigui la directiva i l’entrenador que hi hagi, mentre que als dogmàtics o ortodoxos se’ls identifica com a sectaris perquè són seguidors d’algú que ha fet història i ja no forma part de la institució, talment com si fos un traïdor a la causa, diguem-ne Cruyff o Guardiola. Alguns d’aquests són els que volen saber què vol fer Luis Enrique amb l’equip del Barça.

La sensació és que el Barça guanya convencionalitat i perd singularitat

No juguen a seguir l’entrenador a ulls clucs, com si fos un líder religiós, sinó que aspiren a conèixer la seva obra, de manera que mentre el tècnic fa feina és raonable demanar explicacions, que es digui quin joc es pretén i quines són les aspiracions, i aleshores en podrem parlar i acceptar davant dels oficialistes, si cal, que tanta inquietud no té raó de ser i que el negativisme que hi pugui haver és interessat, i si es vol destructor.

Ara mateix vaig una mica perdut. Només sé que la directiva s’ha gastat un dineral (160 milions), va poder triar l’entrenador, es va planificar la temporada amb temps i s’insisteix que s’aspira a tornar a guanyar títols a partir d’una cosa tan senzilla i també tan complicada com la d’evolucionar el joc. No és fàcil de veure ni creure, segurament per una qüestió de desconfiança. Amb l’equip em passa una mica com amb el club: Quo vadis, Barça?

Hi ha hagut decisions de la junta que han anat en el sentit contrari al de considerar el Barça més que un club, ni que sigui per exigències del mercat, de manera que els directius també poden pensar que a l’equip li convé refer l’ideari per ser de nou competitiu i no quedar-se parat, com el Milan, el Manchester United o l’Ajax. La sensació és que el Barça guanya convencionalitat i perd singularitat sense que hi tingui res a veure el Madrid.

El risc és que sigui el mateix Barça el que renunciï a un dels valors que l’han fet únic i admirable al món, com és el de la seva manera tan particular d’entendre i viure el joc i divulgar la causa culer, expressada sense anar més lluny en partits com el de Copa contra l’Osca. El sentit d’equip s’expressa a través del planter, el joc es processa a partir dels centrecampistes, el desequilibri ve donat pels extrems i la diferència, quan hi és, la marca Messi.

L’argentí està més acostumat a associar-se amb Xavi i Iniesta que no pas amb Neymar i Luis Suárez, juga més amb els interiors i els laterals que amb els davanters, perquè l’actual cultura futbolística del Barça comença el dia que Cruyff va posar Milla de 4. La clau de volta està a decidir per on ha de sortir el joc, i no necessàriament ha de ser a partir del mig centre, com s’ha vist amb Xavi, únic quan se’l va deixar de comparar amb Guardiola.

Luis Enrique mai va ser un centrecampista de la fàbrica del Barça i sempre vaig tenir la sensació que va processar el futbol més en la línia del Madrid. Això no el desqualifica pas per entrenar al Camp Nou. La seva competitivitat i capacitat d’agitació pot ser precisament el millor remei per a una plantilla adormida des de fa temps i que necessita recuperar la cultura de l’esforç i l’exigència abans de marcar les ratlles del Camp Nou.

Un analista reconegut com Ricard Torquemada, periodista que no està en cap dels dos bàndols, ni al resultadista ni al dogmàtic, té l’esperança que Luis Enrique acabi essent un tècnic tan decisiu com ho va ser Rijkaard, sovint oblidat i menystingut, segurament perquè no va alimentar cap guerra. A falta d’identitat i de relat de club i d’equip, no és fàcil entregar-se de totes maneres al discurs intimidador de Luis Enrique, molt diferent com a persona al pacífic Rijkaard.

I d’aquí ve que s’imposin dubtes sense que vulgui dir que es qüestioni l’entrenador. No és fàcil trobar explicacions quan cada partit es presenta com una aventura diferent i un ritual emocionant. Justament per aquest sentit vital del futbol i per aquesta tàctica que consisteix a ser imprevisible, quan s’empata a zero, el dia que l’enfrontament acaba igual que ha començat, com a Getafe, no hi ha Déu que ho pugui entendre, ni Torquemada.

Aleshores la tercera via fa aigües al Camp Nou. A la tribuna de premsa ja la ballem entre els que discutim pel 0-0 de dissabte i els del 8-1 de dimarts ‒que si els fitxatges, que si el planter, que si patatim que si patatam‒ mentre a la llotja venen garses per perdius i Rosell pensa fer un hotel per combatre l’estrès a Àger.