Que tornin, per favor

Encara estic commogut per l'extraordinària La gavina d'Oskaras Korsunovas al Temporada Alta: tres hores en les quals no vaig poder apartar la vista del que passava a l'escenari. Quanta bellesa, profunda i clara, austera i àgil! Quanta veritat, rastrejada amb honestedat, amb un talent immens! Txékhov com ha de ser: amb les passions en primer terme, amb el cor a la boca. A La gavina es parla molt de teatre (la necessitat de Treplev de “trobar noves formes”), però, sobretot, de la dificultat de viure i d'estimar. La “nova forma” de Korsunovas és la de Brook o Veronese: un espectacle modern, perquè ens retorna la vitalitat dels interrogants del text i fa que els seus personatges siguin els nostres contemporanis; modern sense clixés, sense embrutar els traços.

Escenografia mínima. Una sala amb plafons de llum blanca. Una filera de cadires. Una taula, un sofà en la segona part. Hem vist moltes obres amb els actors asseguts en filera, com si estiguessin en un assaig, en espera dels seus parlaments, però aquí els veiem rebent i retornant les emocions que els provoca el que passa al centre de l'escena, procediment que arriba al seu cim emotiu en l'últim terç. Una altra vegada es demostra que l'important en teatre és un text viu, actors precisos i flexibles, i la mirada atenta d'un director que vagi a l'os, que moduli els ritmes i que aconsegueixi mantenir altes les energies. “Naturalitat incandescent” podria ser un bon terme per definir aquest superb treball interpretatiu, on hi ha esclats, però crits comptats: sovint s'acosten al murmuri sense que deixem de sentir-los, perquè projecten la veu meravellosament. Que infreqüent que és, això, i com s'agraeix!

També he llegit en una crítica d'Elona Bajoriniene una cosa que em sembla molt certa: “Cadascun dels actors es mereixeria una ressenya per separat”. Quan el focus se centra en un personatge, per secundari que sigui, es converteix en protagonista. Així, La gavina de Korsunovas és l'obra de Treplev, l'obra de Nina, l'obra d'Arkadina, però també la de Sorin, la de Masha, la de Medvedenko. El director i els seus actors de l'OKT/Vilnius City Theatre busquen, arriben al cor dels personatges per mostrar-ne l'essència, amb respecte i en rodó, sense degradar-los ni reduir-los. Potser, l'única pega, hi ha una mica de caricatura en l'excentricitat una miqueta excessiva de la Polina, d'altra banda molt poderosa, d'Airida Gintautaite.

Korsunovas no subratlla la idea central de la roda de desplaçaments amorosos: gairebé tots estimen qui no els estima, però això no es percep com una mecànica fatal, no es posa en primer terme. Les coses “passen” escena a escena, sense “arcs de personatge”, i és formidable que així sigui, perquè la veracitat es centuplica. El Treplev de Martynas Nedzinskas desborda energia neuròtica, una força enorme, sensibilitat en carn viva. Encara que a l'estança soni Joy Division, el seu himne bé podria ser This Wheel’s on Fire, de Dylan. Just quan el veus saps que no hi haurà mai lloc al món per a ell, que mai serà feliç, que xocarà amb alguna cosa (possiblement la seva pròpia ombra) i es farà trossos. Que aquesta roda esclatarà, que cremarà sense resurrecció. Nele Savicenko és Arkadina. És egoista, però no és un monstre d'egoisme; pot ser despietada, però no és bitchy. És diva, però no és ridícula: fins i tot es burla una mica del seu propi divisme. No és clar quan representa i quan sent. Potser no ho sap ni ella, com el moment en què s'arrossega als peus de Trigorin i des del terra comença a lloar el seu talent literari per retenir-lo. El conflicte entre mare i fill va més enllà de dues visions contraposades de l'art. Treplev necessita l'afecte i l'aprovació d'Arkadina, i ella no vol o no sap donar-l'hi. Hi ha una altra escena portentosa, en la qual tracten desesperadament de comprendre's i acaben intercanviant cops, i ell crida i plora com un nen abandonat. Mai havia vist muntar així aquest passatge.

Gelmine Glemzaite és una Nina innocent, sincera i apassionada al principi, embogida i dolguda al final. Em va recordar la intensitat i la llum d'Irene Escolar. Dos instants cabdals: el seu plor després de la partida de Trigorin, sola en escena, i quan diu que ha trobat el sentit de la seva vida i els seus ulls afirme, aterridorament, el contrari. Trigorin és Darius Gumauskas. Enganya Arkadina i Nina per igual, és feble, és un canalla, però no està dibuixat com un canalla perquè Korsunovas (i l'actor, esclar) necessita que sigui convincent. I mostra una sinceritat rotunda i lúcida, amb els grams justos de narcisisme, en explicar-li a Nina les contradiccions del seu art: quin escriptor no es reconeix en aquesta narració? Més grans intèrprets: Dainius Gavenonis, un doctor Dorn gairebé zen. Molt proper a l'Astrov de L'oncle Vània: el seductor madur, savi i fatigat. És el pare suplent de Treplev, el que l'entén millor. Gavenonis em va fer pensar en l'enyorat Vittorio Mezzogiorno quan li parla a Sorin (Darius Meskauskas, dolcíssim, commovedor) de la seva mort imminent, amb una barreja d'afecte i lucidesa clínica. I en el llunyà però present Ariel García-Valdés: l'evocació gairebé panteista de la seva tarda feliç a Gènova. Recordo els ulls de Rasa Samuolyte (Masha), “amb una cremor elèctrica”, com en el tango, i l'amor insistent i sense sortida de Medvedenko (Giedrius Savickas). I el canvi en l'escena final. Korsunovas col·loca a la filera de cadires tots els personatges, que contemplen, amb el rostre trasmudat, l'últim soliloqui de Treplev, la darrera visita de Nina, com si la mort del noi ja s'hagués produït i ells estiguessin condemnats a tornar-la a veure, per culpa de no haver fet res per salvar-la. Vaig recordar aquell gran moment de Twin Peaks, quan la certitud de la mort de Laura Palmer cau de sobte sobre els seus amics, que trenquen a plorar, en silenci, un llarg silenci, al bar nocturn. I recordo ara la frase que Korsunovas tria per al teló, el fosc. Diu Dorn, amb llàgrimes als ulls: “L'ampolla d'èter ha esclatat”. La visita de Nina, la gota que fa esclatar l'ampolla. Treplev, èter volàtil, explosiu. I no fa falta que digui: “Cal treure Arkadina de l'habitació”. Tots ho saben, i Arkadina la primera. Quina tristesa. I quant d'art.