L’enigma Mari Pau

Imaginem-nos que després de 25 anys en antena, Oprah Winfrey deixés de ser la cara visible de la seva cadena i passés a treballar a la centraleta de la televisió, per atendre trucades de l'audiència. Això ha passat amb la nostra Oprah Winfrey, la Mari Pau Huguet. Sis anys després de la seva desaparició de les pantalles, El convidat va descobrir-nos ahir què se n'ha fet de "la pubilla de Catalunya".

Huguet ha sigut durant dècades l'estereotip de TV-3 com a televisió carrinclona, de programació per a tietes. La 'tele-tieta' va començar a perfilar-se amb ella. Precisament per això sorprèn que en el moment més àlgid de TV-3 com a estendard del tietisme i la senyera, Huguet hagi desaparegut de l'escenari. Ahir va reaparèixer eixuta com un triatleta, les faccions tenses, entre botifarrades i pagesos de la Franja, com si visqués exiliada. Potser això la farà més estimada, no només per al seu públic de tota la vida sinó per als infidels que abans de veure 'Oh Happy Day' o 'La Riera' preferiríem ser torturats per una triada cantonesa. Huguet té la fama de ser maniàtica amb l'ordre i el control. Si és així, que portés les càmeres de TV-3 a l'església i el país l'escoltés llegint l'Evangeli en castellà no havia de ser un acció punk gratuïta.

Huguet treballa al Servei d'Atenció a l'Audiència de TV-3. La seva feina no sembla estressant: acaba la jornada al migdia i la resta del dia el dedica a estudiar idiomes i a visitar els pares al poble natal, Estopanyà. Fa tota la pinta que ho ha passat malament. La seva desaparició de la televisió va coincidir amb una separació sentimental. Anys després encara plora recordant-ho. És el que se'n diu 'una nina trencada'.

La Mari Pau, filla única, va dubtar massa per tenir nens. No en va tenir i la seva mare, la Paquita, explica a Catalunya que li exigeix néts, adoptats si cal. La Paquita mana molt. L'Isidoro, el pare, no bada boca. La música d'El convidat dóna peu a escenes surrealistes: Alanis Morissette canta mentre la càmera ens mostra l'arribada dels padrins. O l'inici del capítol, unes botifarres es couen amb una cançó de Mishima. TV-3 ha decidit que la seva banda sonora és igual per a El convidat, un programa de llibres del 33 o per a la Marató: pop alt en sucre que embafa d'allò més els infidels. Però a l'audiència fidel li encanta. De tota la selecció musical, l'única que em sembla encertada és una seqüència pels carrers del poble, amb els seus veïns i els seus gats, mentre sona la tristor post-grunge de Marcy Playground: "Passejant sol pel centre, tinc molt de temps per seure i pensar sobre mi. I allà hi era ella, com un doble pastís de cirera".

Huguet va ser un doble pastís de cirera i ara és una senyora que ha passat dels cinquanta, amb les arrugues de la soledat. Potser hi ha gent que va veure El convidat i va pensar que això seria la plataforma d'Huguet per tornar a la pantalla. A mi el visionat del programa només em va provocar un desig: tant de bo que pugui ser feliç.