Rèquiem per Damasc

L'hotel Baron d'Alep, el més antic del país i que data del segle XIX, oferia un magnífic bar, un hamam (bany turc) així com la conveniència geogràfica per la seva proximitat a la ciutat vella. Els personatges històrics que van passar per les seves cambres atreien la clientela més exquisida. El primer que un feia tan bon punt s'havia registrat era pujar a l'habitació 202, on va dormir Lawrence d'Aràbia i on a la paret encara hi penja una factura del bar que l'oficial britànic, fent cas omís del rigor anglès, va deixar sense pagar. A l'habitació contigua, la 203, Agatha Christie va escriure la primera part d'Assassinat a l'Orient Express. Ja fa mesos que els combats entre l'Exèrcit i els rebels sirians, a escassos metres, n'han fet tancar les portes i rere seu tots els seus secrets.

En temps de preguerra, Asma al-Assad es va convertir en el fetitxe del glamur. Ara viu reclosa.

És en aquestes cases restaurades i els seus carrerons on es gravaven les telenovel·les sirianes, prestigioses a tota la regió. El 2008, el Festival Internacional de Cine de Damasc rebia milers d'assistents i periodistes que hi havien anat per felicitar els actors de la telenovel·la Bab el Hara, que representava la vida de barri en temps del mandat francès, o fotografiar l'actriu Sulaf Fawajeryi, que donava vida a Asmahan, una cantant drusa que va resultar ser espia per a britànics i francesos durant la Segona Guerra Mundial. L'últim esdeveniment a l'Òpera de Damasc data del 2012.

No gaire lluny de Via Recta viu Mostafa Alí, escultor a la cinquantena i reconegut internacionalment per les seves obres de bronze. Membre de la intel·ligència siriana, l'artista és un dels que han decidit quedar-se. “Cada dia inaugurem una nova exposició. Joves de tot el país, influenciats tots per les seves vivències, donen un nou impuls a la inspiració artística”, relata optimista al telèfon. Però molts joves decideixen viatjar per buscar-se la vida. Ja no es compra art a Damasc. “Fem de la ciutat el nostre taller per després vendre a fora; a Beirut, Dubai, Jordània o França”, afegeix l'escultor que d'aquí a pocs dies exposarà a París.

Encara que a Damasc no es compri, no es deixa de sortir. Al centre de la capital, l'àtic de l'hotel Omayad acull el Z-Bar, que amb 20.000 seguidors a Facebook continua sent lloc predilecte de la jet set. En la intimitat de velluts i tènues llums, aquest bar ofereix un lloc per ballar, xerrar i beure a preus de fins a vuit euros la cervesa. El 2007, el Z-Bar va inaugurar la barra. “Abans, els sirians rics anaven els caps de setmana al Casino o als bars de Beirut. Després de la retirada de les tropes sirianes el 2005, el Líban es va tornar perillós, així que el Z-Bar va obrir com una alternativa per als qui ja no tenien on sortir”, explicava Maruan, que en aquella època era cambrer del bar. Després d'un breu tancament, el Z-Bar va reobrir aquesta vegada per als seus propis ciutadans en temps de guerra. “Continua sent dels favorits, però el Bar Lounge del Four Seasons Hotel és la nova tendència”, apunta Zafer, de 31 anys. Fill de Joseph Marina, director d'una coneguda marca familiar creada fa 50 anys per assortir els sirians amb vestits de luxe, fa dos anys que és a Beirut “sense fer res”. El negoci familiar es consumeix i amb ell la fortuna dels seus hereus. Una realitat que Zafer assegura que comparteix amb altres fills d'empresaris sirians com el representant d'Armani o la joieria Halaa.

Una dissenyadora va fer un vestit a la reina Sofia que li va quedar petit: “No et preocupis li dono a Letizia”.

A diferència del Líban o del Golf, on la classe alta exhibeix a so de bombo i platerets les seves riqueses banyant-se en el luxe, la siriana sempre va ser més aviat discreta. “Fa 12 anys, amb les restriccions, els sirians necessitaven un permís per comprar un cotxe de luxe. La burgesia siriana és una barreja de comerciants i industrials que després d'una obertura econòmica el 1991 van pactar amb el règim de Hafiz al-Assad i van viure en coexistència amb les seves lleis. Amb l'ascensió de Baixar al-Assad va néixer una nova classe mitjana-alta, més ostensible que la burgesia clàssica”, explica un economista sirià a Beirut que prefereix mantenir l'anonimat.

Va ser en part la primera dama, Asma al-Assad, qui va revolucionar la moda. En temps de preguerra es va convertir en el fetitxe del glamur de la societat siriana. La seva aclamació social i reconeixement internacional van caure en picat amb l'enfonsament diplomàtic de Baixar al-Assad. Al març del 2011, el mateix mes en què va començar un conflicte que quatre anys després ha provocat més de 200.000 vides, Asma protagonitzava la portada de la revista Vogue que la va batejar com La rosa del desert. El reportatge va despertar les crítiques de reconegudes plomes dels mateixos diaris occidentals que abans en lloaven l'elegància. La primera dama va tornar, com les seves predecessores, al silenci i la privadesa de palau i va tancar qualsevol debat sobre l'incipient avantguardisme sirià.

L'embrionària moda siriana es va esfondrar de cop. Asma era client habitual de la botiga Anat, a qui encarregava vestits i jocs de taula. El 1988, Heike Weber, originària de Berlín, va inaugurar la botiga en què confecciona robes i accessoris combinant les últimes tendències de la moda amb brodats sirians i palestins artesans resultat de segles de tradició. A les seves portes hi van acudir prestigioses personalitats com la primera dama o la reina de Espanya. “Poc abans de la guerra, la reina Sofia ens va encarregar un vestit. Resulta que li vam fer una talla molt petita. Quan el va veure em va dir: 'No et preocupis, que me l'emporto per a Letizia i me'n fas un altre”, recorda Heike somrient al mateix temps que mostra una foto seva al costat de la reina. Igual que hotels, cinemes i restaurants, després de dècades d'esforç i treball, Anat està a punt de tancar la seva botiga a la qual no van ni els sirians rics perquè simplement se n'han anat.