Fluxos d’imatges i sons

Una allau d’imatges i sons inunda fins diumenge el centre Arts Santa Mònica. Es tracta de la novena edició de FLUX, el festival de vídeo d’autor, creat pel col·lectiu Habitual Video Team, liderat per Lis Costa i Josep Maria Jordana. El pioner Eugeni Bonet, amb la videoinstal·lació de doble pantalla The Perception of Doors, que revela l’afició de l’artista per “les imatges en desordre i enfilades a l’atzar, la multiplicació de pantalles i projeccions i la persecució del bucle perpetu”, segons les seves paraules, és el plat fort d’un programa eclèctic que es caracteritza per reunir obres rigorosament inèdites.

El festival, que es va inaugurar aquest dimarts amb l’espectacle Diari d’accions de Pere Faura & Iñaki Álvarez, demostra la seva voluntat d’experimentar formats alternatius per a l’exhibició de les obres videogràfiques amb la videoinstal·lació col·lectiva FLUX VideoCapsa, integrada per peces inèdites d’Albert Alcoz, Pierre Bastien, Juan Gamero, Joan Leandre, Xmarx, Albert Merino, Victòria Eugenia Mora, Jesús Ramos, Nuno Rebelo i Ana Rodríguez León. Les seccions monogràfiques reuneixen artistes amb trajectòries molt diverses, com Juan Bufill, Konic Thtr i Lydia Zimmermann, que aborden amb una mirada pròpia i singular la videocreació, la videoinstal·lació, el documentalisme i l’experimentació audiovisual. Gràcies al format de vídeo a la carta, també es podran visionar una trentena d’autoretrats audiovisuals, realitzats pels autors que van participar en les anteriors edicions del festival.

Més paraules i imatges de la mà de Mireia Sallarès, que ha realitzat una videoinstal·lació a partir de l’obra de la cineasta i activista nord-americà Jill Godmilow, que ha centrat la seva pràctica en l’apropiació i el pirateig d’obres —segons ella, no prou conegudes— amb l’objectiu de divulgar-les independentment de la voluntat dels seus autors. Uns, com el recentment desaparegut artista alemany Harun Farocki, es van involucrar personalment en el procés, mentre que d’altres, com el sud-africà William Kentridge, es van declarar en desacord amb l’operació. Per això, juntament amb les seves obres, que Godmilow reprodueix i distribueix il·legalment des de finals de la dècada de 1990, s’exhibeix també l’intercanvi de correspondència entre l’artista i la galeria de Kentridge i el decàleg del manifest Kill the documentary as we know it.

La mostra Joan Jill Godmilow (What Godmilow Taught), oberta al Santa Mònica fins a l’11 de gener, es completa amb la projecció d’una marató de les seves pel·lícules, a la Filmoteca de Catalunya, fins dissabte.