Messi, entre dues aigües

Messi està cremat, o no. Messi se sent estimat, o no. Messi està empipat amb la directiva del Barça, amb l’afició, amb la premsa, amb Hisenda o amb la justícia espanyola, o no. La seva eloqüència és mínima, gairebé naïf, o no. Quan vol s’expressa, certament no pas amb un discurs tipus Fidel Castro, però si més no prou entenedor. Ho va fer, per exemple, fa un mes i mig en ocasió d’un acte promocional d’una fulla d’afaitar.

La setmana passada, un parell de dies abans del partit que va enfrontar l’Argentina amb Portugal, un altre duel entre Messi i Cristiano Ronaldo, va concedir una entrevista al diari Olé. Un parell de frases del 10 blaugrana van fer trontollar l’univers barcelonista. “És un club molt gran. I quan perds dos partits seguits comencen a venir els problemes, a sorgir les crítiques de tot arreu. Passa una mica el mateix que amb la selecció...”, va dir. “M’ho prenc amb tranquil·litat. Això acaba de començar”. Fins aquí, res de nou, res d’alarmant. Ara bé, el crac va continuar. Les seves reflexions van fer sonar totes les alarmes del Camp Nou. “Ja des de l’any passat que tinc crítiques, no només al grup. I aquest 2014 igual. Des de fora tot sembla fàcil, però no ho és. Ara per ara visc el present. Penso a fer un gran any i guanyar els títols que volem al Barcelona. I res més. Després ja es veurà. El futbol dóna moltes voltes. Encara que sempre he dit que m’agradaria quedar-me al Barça, de vegades no tot passa com un vol. Més encara al futbol, on tot és tan canviant i passen tantes coses. És complicat, més en els moments que està passant avui el Barcelona”.

El millor i el pitjor de Messi és que ha aconseguit ser notícia quan no marca. Si no decideix, si no fa un hat-trick, esdevé la diana de les crítiques. Hi ha qui diu que això li va amb el sou. El Barça li va millorar el contracte al maig, a raó d’uns 20 milions d’euros a l’any fins al 2018. Tanmateix, agafar-se a un contracte per pressuposar com s’ha de comportar, quins han de ser els seus sentiments o per explicar el que li passa pel cap a una superfigura de l’esport, és massa simple. No es pot definir el moment personal i emocional que travessa Messi, entendre el seu estat d’ànim, les seves frases enigmàtiques en què deixa obert el seu futur, per contracte o per decret llei. Ni tot l’or del món eximeix una persona, per més geni que pugui ser, de tenir dubtes, incerteses, inquietuds o qualsevol altre tipus de sentiments que no responen al clixé de mitològica felicitat d’una figura.

Al documental de Curro Sánchez Paco de Lucía. La búsqueda, el mestre de la guitarra confessa davant la càmera, dirigida pel seu fill: “Què més voldria jo, que tenia la meitat, un quart, d’aquesta felicitat, de les ganes de viure i la il·lusió que tenia quan era petit. Des que la vida m’ha anat bé, del reconeixement, de ser famós arreu del món, de guanyar diners, que tothom em digui mestre, sóc un amargat. Sóc un amargat perquè ja se m’ha posat a un nivell. Si estic per sota em critiquen, i llavors, amb el meu caràcter i el caràcter que em va ensenyar el meu pare... Això de la perfecció i d’estar sempre al nivell del que la gent espera de tu no és agradable, és un suplici”. Paraula del compositor de la inoblidable Entre dos aguas, d’un geni de la guitarra com Messi ho és de la pilota.