“Els joves s’estan acostumant a roba d’un sol ús”

Com que no hi ha dades més properes, Elena Salcedo, especialista en moda sostenible i professora de màrqueting de l'IED (Institut Europeu de Disseny), posa números al consum massiu de roba amb les xifres del Regne Unit. Considera que és un fet "alarmant" que un adolescent porti una peça de vestir cinc vegades de mitjana. Com a reacció a la fast fashion (moda barata de consum ràpid), creix una altra manera de fer moda, que porta l’etiqueta de moda sostenible, encara que Salcedo prefereix parlar de moda més sostenible. De tot aquest moviment, en parla al seu llibre Moda ética para un futuro sostenible (Gustavo Gili), que presenta el proper diumenge al Bcn Ethical Fashion Fest, el primer festival de moda sostenible de Barcelona, que se celebra a l’Arts Santa Mònica.

Pregunta. La moda sostenible comença a tenir certa visibilitat, però de fet, al llibre dius que el terme més ajustat seria moda més sostenible, perquè la moda no pot ser sostenible. Quins criteris ha de tenir aquest tipus de moda?

Resposta. Aquest tema té tants punts de vista com persones i per aquest motiu trobem molts termes per referir-se a una moda més sostenible (moda ètica, moda eco, moda verda, moda slow...). Des del meu punt de vista, moda més sostenible és la que té en compte els impactes mediambientals i els impactes socials i els intenta minimitzar. Per mi és un terme inclusiu, no sóc radical. Podria estar dins del paraigües de moda sostenible una iniciativa que només ha substituït matèries per matèries més sostenibles o una que només ha decidit produir localment o una que només recicla residus tèxtils... Per mi no cal fer-ho tot per ser una iniciativa sostenible.

P. Però l’objectiu seria arribar a una indústria que tingui en compte tot el cicle de vida de la roba?

R. Sí, l’ideal seria que la indústria es preocupi per minimitzar l’impacte social i mediambiental en l’elecció de la matèria prima, el disseny, la confecció i la fabricació, la distribució i la logística, l’ús i el manteniment i la gestió del fi de vida. Que una iniciativa apliqui millors pràctiques en tot el cicle de vida seria el més òptim.

P. Quins d’aquests criteris serà el realment més imprescindible a llarg termini?

R. Hi ha dos fets claus. La disminució de recursos naturals, sobretot de l’aigua i del petroli, que els converteixen en recursos escassos i cars, i l’augment de la població, que fa que creixi la demanda de recursos. Aquests fets ens porten a un punt que per assegurar matèries primeres com el cotó o les fibres sintètiques, les marques hauran de pensar en una altra manera d’aprovisionar-se i això passa per fibres sostenibles que requereixin menys aigua o materials sintètics que no necessitin tant de petroli, biopolímers o polièster reciclat. Jo diria que també serà molt forta la tendència d’utilitzar residus tan tèxtils com no tèxtils com a matèria primera.

P. El Bcn Ethical Fashion Fest és una oportunitat per donar a conèixer aquest moviment?

R. El 2012 al The Brandery es va fer un esdeveniment de moda sostenible amb BeCo i ja vam veure que hi havia una demanda. Aquest festival és clau per continuar donant a conèixer la moda sostenible. Per dir-li al consumidor que una altra moda és possible i que és aquí i en pot disposar.

P. Londres i Berlín també tenen espais de difusió de la moda sostenible. Quins són els països més forts en aquest sector?

R. En general, crec que Londres és la més forta. El Regne Unit està apostant molt per la moda sostenible en tots àmbits: acadèmic, institucional, comunicatiu. Londres és la capital més representativa a escala europea.

P. Al Bcn Ethical Fashion Fest hi participen marques petites. Perquè es consolidi és necessari que s’hi impliquen firmes més grans?

R. Crec que l’èxit està més assegurat, sense estar-ne, si hi ha un mix d’iniciatives de tot tipus i de tots volums. Perquè ha de reflectir la realitat de la moda sostenible i la realitat és aquesta, hi ha iniciatives petites, d’empreses més consolidades que estan apostant per la reconversió i grans empreses que, encara que la seva pràctica sigui un percentatge petit, estan fent la seva aportació en aquest tema.

P. Poden ser sostenibles les grans empreses de roba que basen el seu volum en la venda massiva?

R. Sostenibles, no; més sostenibles, sí. Crec que marques grans com H&M, Inditex, Marks&Spencer, Levi’s o Nike, independentment del model de negoci –que es basa en la renovació constant del producte i en la venda a gran volum–, la manera que tenen de ser més sostenibles és apostant per minimitzar l’impacte social i mediambiental dels seus processos. I em consta que totes les que he esmentat estan fent una inversió en temps i recursos per minimitzar aquest impacte. Per mi, el més important és que ho facin en activitats clau de l’empresa.

P. Si fan això, els preus dels seus productes haurien de pujar? Perquè actualment són molt baixos. Això pot portar a la pèrdua del concepte de low cost?

R. En teoria, si s’introdueixen fibres més sostenibles, processos més sostenibles i salaris dignes, implica un cost que ara no s’està assumint. Si revertirà en el preu final això ja no ho sé, perquè és una decisió de l’empresa.

P. Abans la roba era cara. Com s’ha arribat a aquesta situació, que una samarreta costi 5 euros?

R. A grans trets, això està relacionat amb una deslocalització de la producció que permet a les marques produir en països on el cost de producció és molt baix i les lleis protegien fins ara molt poc els treballadors i es podien pagar uns salaris molt baixos. El volum els permet negociar les matèries primeres molt a la baixa. I hem sacrificat qualitat, fet que permet que les peces es puguin fer per menys diners.

P. La conseqüència d’aquests preus és que es compra roba de forma compulsiva. Hi ha dades sobre l’ús que es fa de tanta roba?

R. Les dades que tinc són del Regne Unit i diuen que un adolescent utilitza una peça de roba una mitjana de cinc vegades. Això vol dir que hi ha peces que se les posa deu cops i d’altres només un o es queden a l’armari amb l’etiqueta posada. Això és un fet alarmant perquè les noves generacions s’estan acostumant a una roba d'un sol ús, com aquell qui diu, i no li donen valor. Per tant, no cuiden la roba i la llencen com si res, fet que augmenta la generació de residus del tèxtil a nivell mundial.

P. Quina és la generació de residus tèxtils per persona?

R. El 2012 a Alemanya, es van llençar 8,5 quilos de roba per persona a l’any, i als Estats Units la xifra puja fins a 30 quilos llençats per persona i any.

P. A Espanya no hi ha cap tipus de dades d’aquest sector?

R. N’hi ha molt poques. És difícil trobar dades actuals. Segons el Ministeri de Medi Ambient, el 2008 es van llençar més de 300.000 tones de roba, el 4% dels residus d’origen domèstic.

P. Quan comença a mirar la moda sostenible, el principal obstacle que veu el consumidor és el preu.

R. Un punt clau és entendre que no estem pagant el preu real. Quan paguem 5 euros per una samarreta no estem pagant tot el cost d’aquesta samarreta, és a dir, algú altre està pagant el cost real i segurament és el treballador de la fàbrica tèxtil, que només en rep entre un 1% i un 2%, la taxa pels vessaments tòxics dels tints, que no s’està pagant perquè els països on s’està produint té unes lleis molt laxes o no les controla bé. Si produïm localment, tots aquests costos es paguen, el preu els preveu i el consumidor els paga.

El gran repte és la introducció de la moda sostenible als espais habituals de compra”

P. És a dir, treballadors explotats i el planeta.

R. Sí, els impactes socials i mediambientals estan pagant el cost que nosaltres no paguem per la majoria de les peces produïdes a països asiàtics.

P. Com que això no és a curt termini, el consumidor no ho veu. I consumeix de forma compulsiva perquè en aquesta societat el que es porta canvia molt ràpid. Com es pot revertir aquesta tendència?

R. Amb coresponsabilitat de les Administracions públiques, que poden canviar la legislació o les taxes i a la vegada poden informar el consumidor, les institucions acadèmiques, que formen els nous professionals, els fabricants, que contracten persones en unes condicions determinades, les marques, que contracten fabricants i proveïdors determinants. Per exemple, al Regne Unit, el British Fashion Council està convidant els partits polítics a reduir taxes a les empreses més sostenibles, és un premi per a les empreses que introdueixen pràctiques més sostenibles. No es tracta de reduir taxes per a les empreses sinó per als consumidors que compren productes de moda més sostenible. Reduir l’IVA d’aquests productes igual que es redueix el dels cotxes elèctrics o altres productes més sostenibles.

P. Si al Regne Unit s’està estudiant, aquí ni s’ho pensen.

R. No, aquí ni s’ho pensen. Estem al darrere de tot, com en moltes coses. La moda sostenible no n’és una excepció. Al final, iniciatives més independents són les que estan aconseguint que això tingui més visibilitat.

P. A l’IED, on tu treballes, quan s’ha implementat la moda sostenible en el programa?

R. Es va introduir la sostenibilitat com a temàtica fa un parell d’anys oficialment, amb unes càpsules especialitzades dins del programa de disseny de moda, i amb una especialització de postgrau en moda ètica i sostenible. Però abans hi havia conceptes com el reciclatge o matèries més sostenibles que s’esmentaven dins d’altres assignatures. Respecte de l’acadèmia, el meu punt de vista és que no haurien d’existir aquests cursos, la sostenibilitat hauria de ser un eix transversal en tots els cursos, hauria de ser un valor de la institució. S’hauria d’ensenyar que la moda ha de ser sostenible sí o sí, de forma integral. I aquesta reflexió em serveix per a tot. Per què hi ha d’haver botigues de moda sostenible, un llibre de moda sostenible i el concepte en si? Tant de bo deixem de parlar de moda sostenible.

Londres és la capital més representativa a escala europea”

P. Fa unes dècades, la moda no era tan insostenible. Es produïa de forma més local, amb més qualitat i no de forma tan massiva. Segurament s’ha arribat aquesta situació pel fast fashion. És la moda sostenible una reacció al fast fashion?

R. Està lligat, la dimensió de l’impacte del sector tèxtil ha crescut a causa del que ha crescut el sector. Que les cadenes siguin tan grans i globals i continuïn creixent d’aquesta manera fa que l’impacte encara sigui més gran. Pel que fa a la contaminació de les aigües, suposa un 20% de l’impacte global, pel que fa al CO₂, un 10%. És a dir, que parlem d’un sector amb molt pes i amb un impacte molt important. Això implica una necessitat de reaccionar. Però el problema de recursos i impacte va més enllà de la indústria tèxtil, en tots els sectors.

P. Com es pot detectar el greenwashing? Sembla que hi ha empreses que estan fent màrqueting per vendre que són eco.

R. Quan és enganyós és quan no és transparent. Cada consumidor ha de tenir el seu criteri, ha d’investigar sobre les marques i mirar bé l’etiqueta per saber si és un rentat de cara. Però també pot servir fixar-se si la pràctica que ens estan comunicant afecta un procés principal i clau de l’empresa. Substituir un 5% de cotó per cotó orgànic és un pas en un procés principal, però des del meu criteri, no sé si es mereix una etiqueta eco. Però vol dir que almenys han entrat en el producte, no s’han quedat només amb un donatiu a una organització o amb el fet de canviar les bombetes de les botigues, per exemple, que són processos accessoris.

P. Hi ha moltes contradiccions en la moda sostenible. Algunes empreses treballen amb fibres orgàniques però les porten del Brasil perquè aquí no n’hi ha.

R. Més que contradiccions, jo crec que no es poden fer comparatives. Totes tenen implicacions de minimitzar uns processos però n’augmenten d'altres. La producció local està feta aquí i no té l’impacte del transport transoceànic amb la petjada de carboni que implica, però com que els teixits no són orgànics s’utilitzen pesticides que contaminen els conreus. Per això no existeix la moda sostenible 100%. I per això tinc una percepció de la moda sostenible com una cosa àmplia. Si ets molt purista i radical, et redueixes a molt poques iniciatives. Per exemple, la marca Teixidors utilitza llana ecològica de França, produeix a Terrassa amb telers manuals del segle XIX i renta amb sabons ecològics però es distribueix als mercats internacionals, que és on té més demanda. Hem de pensar també en la sostenibilitat econòmica dels projectes i aquesta moltes vegades ens implica no poder ser 100% sostenibles.

P. Aquí no n’hi ha tanta, de demanda. Fa la sensació que aquí falla el suport del consumidor. Per què?

R. En general, les barreres principals són la informació, el preu i l’accessibilitat. S’ha de potenciar sobretot la informació, és clau. Quan tens la informació entens que el preu que et demanen per aquests productes és just. També hi ha un problema d’accessibilitat. Encara que cada vegada hi ha més iniciatives i plataformes de distribució, la gent s’ho vol trobar on compra habitualment, no vol anar a un lloc especial. El gran repte és la introducció de la moda sostenible als espais habituals de compra. Si fas més difícil l’accessibilitat, el consumidor no hi va. També cal dir que a mesura que hi hagi més demanda també pot baixar el preu, encara que mai s’arribarà als preus del fast fashion.

P. També és clau la reducció del consum. No és pot consumir moda sostenible al ritme de moda low cost.

R. El consumidor ha de pensar en tres coses. La primera és si realment necessita una peça de roba. Si realment la necessita, ha de pensar si la pot reutilitzar, reciclar, comprar de segona mà, costumitzar o intercanviar. I si finalment creu que l’ha de comprar nova, girar l’etiqueta, mirar la història que hi ha darrere del preu, comprovar quins recursos s’han utilitzat, les condicions laborals, els residus que està implicant aquella peça. L’opció més sostenible és reduir el consum, encara que sigui de fast fahsion. I la peça de roba més sostenible és la que ja existeix. Són dos missatges clau.