Juncker assumeix responsabilitats per l’escàndol fiscal de Luxemburg

Grans remeis. El president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, ha anunciat avui que Brussel·les prepara una autèntica revolució per posar fi al frau fiscal, l'evasió d'impostos i les pràctiques depredadores dels paradisos fiscals que hi ha a la mateixa UE. Juncker contraataca així per salvar l'escàndol fiscal que l'ha esquitxat els últims dies: com a primer ministre luxemburguès va arribar a acords amb més de 300 multinacionals que portaven la seu al Gran Ducat per estalviar-se milers de milions d'euros en impostos pels beneficis obtinguts a la resta del món. La Comissió proposarà als Estats membres l'harmonització de les bases fiscals de l'impost de societats per evitar la competència fiscal deslleial d'alguns països. I un intercanvi automàtic d'informació amb la resta dels socis tan bon punt un país firmi amb una empresa un acord fiscal, per evitar que les empreses acabin eludint el pagament d'impostos. Juncker ha assegurat que assumeix "les responsabilitats polítiques” del cas, encara que ja no és primer ministre de Luxemburg: no hi haurà dimissions. I ha defensat la seva tasca al capdavant del seu país: No hi ha res que indiqui que el meu objectiu era organitzar l'evasió fiscal a Europa".

Però les coses no li seran fàcils a partir d'ara. D'una banda, amb el cas queda patent la hipocresia d'un líder polític que amb una mà reclamava ajustos i retallades als països de l'euro com a president de l'Eurogrup, i amb l'altra signava acords poc transparents amb empreses que evitaven cotitzar als països on aconseguien els beneficis i ho feien a tipus molts més baixos (fins a l'1%, en alguns casos) a Luxemburg. De l'altra, aquesta revolució depèn de la bona voluntat dels Estats membres: la Comissió Barroso ja va llançar el novembre del 2011 una proposta de directiva molt ambiciosa, que incloïa l'harmonització de les bases fiscals de l'impost de societats (que paguen les empreses, i la recaptació de les quals s'ha desplomat des que va començar la crisi en països com Espanya). Fins a una desena de països la van bloquejar. En assumptes fiscals, la Unió necessita aprovar els acords per unanimitat, cosa que deixa dret de veto als països que han fet de la competència fiscal el seu modus vivendi: Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria o Xipre són els sospitosos habituals, i voten sistemàticament en contra d'avenços en aquesta matèria, o miren de retardar-los al màxim.

El president ha negat que hi hagi “conflicte d'interès” pel fet que la Comissió estigui investigant alguns d'aquests acords –amb Amazon i Fiat– i el fet que ell presideixi el braç Executiu de la UE. “Alguns de vostès titulen 'Juncker contra Juncker', però aquesta Comissió s'ha compromès a abordar aquestes qüestions amb la comissària de Competència, Margarita Vestager”.

El contraatac de Juncker el portarà fins a aigües internacionals, malgrat que Luxemburg va abandonar la llista grisa de l'OCDE de països que no col·laboren "prou" pel que fa a l'enviament d'informació fiscal el 2009. El president comunitari s'ha compromès a portar al G-20 els compromisos que adopti la Unió, cosa que “limitaria bona part de les possibilitats d'enginyeria fiscal per part de les empreses”, segons el president. En una compareixença davant la premsa inesperada, Juncker –que va ser primer ministre luxemburguès entre el 1995 i el 2013, durant els anys que el seu país va signar acords amb 340 empreses– ha justificat les pràctiques de Luxemburg. “Els acords amb multinacionals es produeixen en 22 països: no és un problema luxemburguès, sinó europeu”, ha dit.

"La legislació luxemburguesa compleix les regulacions nacionals i internacionals", encara que Juncker admet que aquesta legalitat no sempre respon “als estàndards ètics i morals necessaris”. El president atribueix aquestes pràctiques al fet que "no hi ha una harmonització fiscal a Europa o és insuficient". “Lamentaria que a causa de la interacció entre legislacions nacionals i internacionals diferents aquests acords haguessin permès situacions que portessin les empreses a no pagar impostos”, ha recalcat. Malgrat el condicional en aquesta frase, això és exactament el que ha passat.