Àlex Márquez, campió del món de Moto3

Té 18 anys i és pura desimboltura. El graciós de la família. El de la broma. Tan acostumat a veure córrer, guanyar i celebrar els triomfs del seu germà gran, que ell perd i guanya, cau i s’aixeca amb una naturalitat inusitada. Àlex Márquez, “el tio més tranquil del món”, com l’ha descrit Marc, és el nou campió del món de Moto3. S’ha hagut d’armar de paciència per no perdre els nervis en una cursa boja, pur espectacle, totes les voltes de la qual s’han disputat com si fossin l’última. Cada revolt semblava l’últim revolt. I en cada baralla hi havia algun dels implicats en aquesta última batalla en la qual tots han complert amb el guió: Miller ha estat grandiós en el seu paper, jugant amb els límits del que es pot fer i el que no es pot fer a la pista, agressiu en el cos a cos, sense cap mena d’intenció d’evitar el contacte, imposant el seu ritme gairebé tota la prova, tirant de la resta de l’escamot. Veloç i valent, és així. I així ha corregut. I així ha estat com ha guanyat la cursa. Però no el títol.

El títol era per a Márquez, impecable també en el seu rol, resistint cada cop de l’australià i dels seus col·legues, com Antonelli o Kent, que se li apropaven amenaçadors; esquivant els xocs, allunyant-se del perill tant com podia –“Vull guanyar netament”, havia repetit fins a cansar-se– i sense perdre gaire el contacte amb els primers. Havia de pujar al podi per no dependre de ningú més. I ho ha aconseguit. I ha pogut coronar-se com el nou amo i senyor de Moto3, la categoria petita, la que mai deixa indiferent ningú, la que recull el talent més pur, gairebé sense polir, de tipus que somien cada dia amb arribar a MotoGP. Miller ho farà d’aquí a només uns dies. Márquez pujarà en una d’aquestes màquines de 1.000 cc (un regal de la casa Honda) també llavors, encara que haurà de passar per l’escola de Moto2 abans de fer el salt definitiu d’aquí a (se suposa) un parell d’anys.

La cursa, després que la rivalitat entre els contendents s’hagués alimentat des de fa dies –des que pilots com Miller van apostar a Sepang per posar les normes en dubte, per exemple, buscant el conflicte, el toc, en cada revolt– ha estat una delícia per a l’espectador i un martiri per als implicats, com a mínim per als que tenien més a perdre, com Márquez. Miller ha sortit disposat a menjar-se el món, amb un ritme esplèndid, i han entrar en joc pilots com el lluitador Viñales o el rapidíssim Antonelli, que havia aconseguit la pole un dia abans.

Entre els contendents hi havia tipus com ells, capaços de tot per la victòria. “Si puc guanyar, ho faré”, havia afirmat l’italià el dia anterior, quan se li va preguntar si donaria un cop de mà a l’australià ja que tots dos corren per a la mateixa fàbrica, KTM. I n’hi havia, també, com Kent o Viñales, com Rins, Vázquez o Mc Phee, preparats per ajudar que es complís l’estratègia dels seus respectius equips i marques. Tots, els uns i els altres, tenien ganes de guerra. I s’ha vist tan aviat com s’ha apagat el semàfor al circuit Ricardo Tormo, un d’aquests traçats en els quals ni un pot escapar-se fàcilment, ni els rebufs entren gaire en joc. S’ho havien de jugat tot als revolts, al segon, a l’últim, per exemple, i tirar molt de coratge i cap. Una combinació només a l’abast dels millors.

Miller ha liderat la prova pràcticament en tot moment, se les ha hagut amb Viñales –una gran ajuda al final– al mateix temps que Márquez es barallava amb Antonelli. Hi ha hagut frecs fins i tot entre aquells que suposadament es donaven un cop de mà. I fins i tot Rins ha fet trontollar el seu company en algun moment, encara que després s’ha vist que la seva intenció ha estat sempre guiar-lo, cobrir-lo, defensar-lo. L’ovació ha crescut després de deu voltes, quan l’italià s’ha ficat per dins en un revolt, s’ha obert massa i ha arrossegat Márquez amb ell, que ha caigut a la sisena plaça. L’espanyol ha anat recuperant posicions amb la paciència d’un sant: un avançament en cada volta, a la vora del segon viratge, tan confiat estava del seu ritme i la seva Honda. Però no s’havia acabat res. L’embolic, considerable, ha arribat a la volta 16, nou girs abans del final: Rins cobria les esquenes a Márquez, segon després de Miller, i tot semblava controlat fins que l’australià ha xocat amb Márquez i tots dos han caigut a la sisena i vuitena plaça, respectivament. Això però, lluny d’ajudar-lo, perjudicava el de KTM, així que la carrera ha baixat de decibels. Márquez ha tornat a remuntar. I el títol ha quedat a càrrec d’una genialitat de Kent que mai s’ha produït. Márquez ha tancat cada escletxa en els últims girs. I encara que Miller ha complert amb el seu objectiu, també ho ha fet ell, una panna de glaç. Els Márquez tenen motius per celebrar-ho amb magnificència: els dos germans són els primers de la història que aconsegueixen dos títols del Mundial de Motociclisme en la mateixa temporada.