El dia després o l’endemà?

És avui el dia després? Avui és dia 10 de novembre, és prou cert, i per tant és l’endemà del dia 9, això és, ahir diumenge. Però pregunto si avui és el dia després del 9-N, emprant una locució adverbial que molts lingüistes i professors de català eviten tot advocant per la seva substitució per un molt més genuí l’endemà, i recelant, suposo, de la possible hispanitat de l’expressió. No cal dir que el documental d’Isona Passola sobre la independència de Catalunya, recentment estrenat, ja va optar de manera explícita per la versió ortodoxa, en una tria normativament del tot justificada.

Aquestes dues fórmules, però, volen dir el mateix? L’expressió el dia després, si voleu a través del castellà el día después, va agafar cos arran d’una pel·lícula nord-americana, The Day After, de l’any 1983, que plantejava què passaria l’endemà d’una guerra atòmica. En aquells temps se’n parlava, d’això, aquest semblava un risc ben possible atesa la crispació entre superpotències, i el títol del film va acabar contenint, també en castellà, una connotació de gran punt i a part, de canvi transcendent, de tomb en la vida de tots plegats. El dia després d’alguna cosa va passar a voler dir que res no tornarà a ser com era abans.

Agafat doncs aquest sentit −i, per descomptat, vetllant perquè no muti i se’ns instal·li com a locució quotidiana per expressar el que fem l’endemà d’un dia qualsevol−, ¿és obligatori revertir el brillant efectisme que evoca el terme i substituir-lo per un prosaic, anodí i avorrit l’endemà, d’aquells que un dia passa i l’altre empeny? Jo crec que no. El podríem mantenir perfectament en aquest sentit, el de l’excepcionalitat única després d’un dia transcendent, i deixar l’altre per a la irrellevància del dia a dia.

“Però és que no és genuí!”, diran molts. Qualsevol cosa que estigui ben formada ningú diu que no pugui ser genuïna. Podem construir locucions de temps amb l’estructura dia després i els numerals que vulguem, i per tant, si diem dos dies després, set dies després o cinquanta dies després, res no impedeix fer un dia després, i, anant més enllà, determinar-lo amb l’article definit. I tampoc es pot dubtar de la correcció i la genuïnitat de la fórmula el dia abans (per exemple, avui mateix és el dia abans de Sant Martí), construïda anàlogament a l’expressió conflictiva però aportant-hi un adverbi contrari. En qualsevol cas, el dia després té una formulació que no despertaria les nostres sospites si l’evolució de la llengua ens hagués escamotejat l’adverbi l’endemà, el qual, afortunat, sempre ha fet prevaler la seva denominació d’origen.

La llengua ha de servir per fer coses, i per a això s’hi valen tant les fórmules genuïnes com les ben formades, segons l’habilitat de cadascú. Per exemple, puc ara voler parlar de demà, dia 11, i pretendre expressar un cert sentit de quotidianitat, com volent dir que després d’un dia sonat toca posar-se a treballar i bregar amb el dia a dia. Podré dir, seguint el deixant normatiu, que demà és l’endemà de l’endemà, i fins i tot, si vull fer riure, que demà és l’endemà passat. Però, si faig això, volent aferrar-me a la genuïnitat m’estaré perdent un esplèndid l’endemà del dia després.