El BCE agafa el control de la banca

És molt senzill. No hi pot haver una veritable unió monetària sense unió bancària: l'euro i l'economia continental difícilment poden funcionar sense un mecanisme que trenqui aquesta perversa interacció entre la fragilitat dels bancs i la dels estats. Aquest bucle tòxic ha estat devastador al llarg de la crisi que va esclatar fa ja més de mitja dècada i continua aquí, latent, a l'espera de la propera sacsejada.

La Unió estrena aquesta setmana un canvi excel·lent en la seva arquitectura institucional, dins d'aquest estat de transició permanent que és la construcció europea: el BCE assumeix els poders de supervisió financera després dels recents exàmens al sector. I tot i això quan es tracta de l'euro sempre hi ha un però: difícilment hi pot haver una autèntica unió bancària sense una unió fiscal i política. Perquè quan el BCE decideix que cal tancar bancs és molt possible que calgui treure la cartera del contribuent: la banca depèn de l'estat, com es demostra cada vegada que es veuen les orelles a una crisi, i hi ha països que ja no tenen prou múscul per pagar aquesta factura. Sí, és molt senzill: no hi ha veritable unió monetària sense unió bancària; i no hi ha veritable unió bancària sense unió fiscal.

La unió bancària és una dels escassos efectes positius de la crisi. Perquè malgrat les tàctiques de distracció, el problema d'Europa era i és la banca, empatxada de deutes, incapaç de donar crèdit, abraçada a l'estat i a la barra lliure del BCE, amb sectors financers cada vegada menys europeus, més nacionals. Per això aquest és el canvi més ambiciós des de l'adopció de l'euro: la transferència a les autoritats europees de la supervisió dels bancs, i el poder de tancar-los fent servir diners comuns, en un continent on abans no es deixava fer fallida ni a les bugaderies. Música celestial per al desenvolupament de la construcció europea, i per millorar el funcionament d'un sistema financer disfuncional, capaç de desestabilitzar-ho tot per la seva tendència a arriscar massa. Almenys en teoria. Perquè la realitat és més prosaica; més espinosa. Una unió bancària requereix tres pilars: un supervisor comú; una autoritat de resolució —de tancament— de bancs amb un tallafocs potent, que permeti abaixar la persiana d'una entitat sense provocar grans enrenous; i un esquema de garantia de dipòsits comuns, que certifiqui que un banc espanyol és tan fiable com un d'alemany. Sense això, la resistència de la unió bancària està en dubte. I Europa ha fet amb prou feines la meitat del camí.

El supervisor pot mirar amb lupa qualsevol de les 6.000 entitats de l'eurozona a la més mínima sospita

El supervisor assumirà dimarts plens poders per als 130 grans bancs continentals, i la possibilitat de mirar amb lupa qualsevol de les 6.000 entitats de l'eurozona a la més mínima sospita. "És un pas positiu, perquè els supervisors nacionals han estat massa suaus els últims anys, massa complaents amb els seus campions nacionals", apunta Nicolás Veron, del laboratori d'idees Bruegel. Però falten coses. "En la part de resolució, ni el procés de presa de decisions és clar ni el tallafocs, 55.000 milions dels quals no es disposarà completament fins d'aquí a 10 anys, té prou munició: el Royal Bank of Scotland va necessitar només per si sol una quantitat semblant. I l'esquema de garantia de dipòsits ni tan sols s'ha començat a debatre", afegeix Veron.

La llavor del projecte es va començar a plantar el 2012, amb la crisi de Bankia espantant els líders continentals, i després que la banca irlandesa es carregués l'Estat, el Govern i pràcticament tota l'illa verda. Els objectius del Consell Europeu de llavors establien les bases d'una idea lluminosa: "Cal trencar el cercle viciós entre els bancs i el deute sobirà", i serà possible fer servir el mecanisme de rescat europeu (el Mede) per "recapitalitzar directament" els bancs en cas de problemes, fins i tot per als actius tòxics heretats, pensant en els mals d'Espanya, Irlanda i potser d'Itàlia.

En els mesos posteriors, Berlín es va encarregar de pentinar convenientment tot el que no li agradava. I al final "ni es trenca aquest vincle bancs-sobirans ni hi ha possibilitat de recapitalització directa excepte en casos excepcionals. Alemanya va impedir més ambició amb aquesta actitud gairebé religiosa d'evitar qualsevol cosa que soni a mutualització", critica Paul de Grauwe, de la London School of Economics.

"El projecte, tal com està, és perfectament vàlid per combatre crisis normals. Però enmig d'un estancament que va per a llarg i té perilloses tendències deflacionistas, ja no és descartable un accident seriós a Europa, que provocaria greus ferides als bancs. En aquest cas caldria tornar a improvisar, perquè aquesta unió bancària es queda coixa", apunta Barry Eichengreen, de Berkeley. "Perquè el mercat monetari, bancari i de capitals europeu funcioni correctament calen passos endavant en la unió política i fiscal. I per a això, unes dosis de confiança entre els socis que avui no existeix. Si vol la meva opinió, a Europa li queda un duríssim trajecte per fer", afegeix.

Es tracta, en fi, d'una unió bancària a mig fer, light, segons les fonts consultades a Brussel·les i a Frankfurt. La unió fiscal que requereix una unió bancària de debò encara queda lluny, continua sent la inassolible utopia europea de tota la vida. Les utopies, des de Thomes More, han exercit sempre el paper de llebres mecàniques, perseguides feroçment però mai aconseguides pels llebrers. A cada crisi, Europa es va acostant a la llebre: a la fi, la UE ha demostrat una resistència extraordinària, i en cada dificultat aconsegueix que es violin tabús, es creuin línies vermelles i es reescriguin normes, en aquesta Europa de les regles eternament canviants; cap tractat —molt a pesar dels alemanys— pot anticipar la creativitat de la història. Per això la unió bancària és un pas cabdal per reforçar la construcció europea, segons els mandarins de l'euro i segons el parer de la majoria dels analistes. Però també per això, perquè la llebre sempre s'escapa, és un cop més insuficient: una unió bancària que es queda en terra de ningú, que no és de palla però tampoc de maó; una unió bancària de fusta, encara a mercè d'aquell llop de la rondalla, que bufava i bufava.

La unió bancària és un pas endavant, però ben mirat fa l'efecte que el problema continua intacte

En aquesta inacabable crisi europea, el llop és el sistema financer. I les bufades es converteixen sovint en vent huracanat per la inestabilitat congènita associada a la banca —segons l'oblidat Hyman Minsky—, que malgrat la suposada màgia del mercat provoca embolics cada dos per tres: les crisis bancàries se succeeixen amb una regularitat astoradora que no ha deixat d'accelerar-se els últims 30 anys de desregulació i abús de la hipòtesi dels mercats eficients i les expectatives racionals "i altres idees que han anat massa lluny", segons l'analista Martin Wolf. Per això experts com Martin F. Hellwig, de l'Institut Max Planck, o Ángel Ubide, del Peterson Institute, reclamen una collada més a la regulació associada a les novetats de la unió bancària. Anat Admati, de Stanford, assegura que Europa no deixa de fer passos en la direcció adequada "i tot i això la seva situació és particularment fràgil, per la simbiosi entre governs, reguladors i bancs. La unió bancària suposa fer diversos passos endavant. Però quan es miren amb atenció als detalls fa l'efecte que el problema continua intacte. Tot el que ha fet Europa des de l'esclat de la crisi és reforçar les seves regles fiscals, donar ajudes als països amb problemes i engegar el supervisor". "Si els enormes riscos que hi ha aquí deriven en una nova crisi i veiem fenòmens com reestructuracions de deute públic, els bancs es veuran de nou enmig de greus tensions", afegeix Xavier Vives, de l'IESE.

Aquest és la por que tortura la UE. En públic, els alts funcionaris europeus fan esforços per instaurar una narrativa optimista: Espanya i Irlanda milloren, la recuperació s'ha desaccelerat però segueix aquí, els exàmens del BCE han retornat confiança als bancs, hi ha signes positius a tot arreu. En privat, "els riscos econòmics, financers, polítics i socials posen els pèls de punta", resumeix una font de la Comissió. L'escenari central del món econòmic és un estancament secular amb tensions desinflacionistas: sense creixement ni inflació ni reestructuracions ni possibilitat de devaluar serà difícil pagar els deutes, "i després de set anys de vaques magres, és normal que cada vegada més gent tingui dubtes", apunta un crític Philip Legrain, exassessor de José Manuel Barroso a la Comissió.

"Fins i tot en l'àmbit financer, la fragmentació persisteix. Els tipus d'interès del deute públic a la perifèria han baixat, però el crèdit fa 29 mesos que cau i les empreses i els bancs del sud paguen interessos més alts. El BCE va poder utilitzar els seus exàmens per agilitar tot el procés de sanejament, però els resultats generen dubtes. Suspenen 25 bancs, i calen només 10.000 milions d'euros de capital, quan hi ha estudis seriosos que parlen de necessitats de gairebé mig bilió d'euros", diu Legrain.

Malgrat tot, el BCE és la gran estrella d'aquesta crisi. Mario Draghi va forjant la seva llegenda: va treure l'eurozona del pitjor dels seus malsons el 2012 amb aquell whatever it takes ("faré tot el que calgui"), es va inventar una fórmula per espantar els mercats sense gastar ni un sol euro, ha evitat un accident a la banca amb les successives barres lliures de liquiditat i, en fi, "és el tipus que ha dit de forma més lúcida el que necessita Europa: inversió, flexibilitat fiscal on sigui possible, reformes i més política monetària", apunta Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió. Ara, l'Eurobanc té més múscul: al costat dels seus poders en el control de la política monetària, es converteix en un 'tsar de la banca'.

El BCE es fa gran: "No només assumeix més responsabilitat, sinó que ha pogut veure de prop com estan les entitats i això l'obliga a madurar de cop: ja no només ha de mirar cap a la inflació, sinó també a l'estabilitat financera. I no pot haver-hi estabilitat si el creixement no torna. Això implica més mesures extraordinàries a Frankfurt; sempre que Draghi aconsegueixi convèncer Berlín", avisa De Grauwe.

Malgrat tot, el banc —i Draghi— són les grans estrelles d'aquesta crisi

Francesco Papadia, ex alt funcionari del BCE, assegura que tant els últims exàmens com la posada en marxa del supervisor són "progressos importants", però també sosté que queda molt per fer: "El més urgent és detenir la renacionalització del sistema bancari; la suavitat amb què actuaven els supervisors nacionals amb alguns dels excessos a la banca no podia tolerar-se gaire més temps. El BCE pot pressionar ara per reduir la concentració de deute nacional a la cartera de les entitats financeres, per exemple", tanca.

Pronosticar el que pot passar amb l'euro suposa una espècie d'expedició a l'horitzó. Però és evident que l'economia no respira gens bé, malgrat l'optimisme irresponsable de certs sectors. La debilitat de la banca afecta no només les economies que més han patit la crisi, sinó també els països que fins ara gaudeixen de més estabilitat: els problemes a Itàlia són evidents, i la marea puja cap a França, fins i tot a Alemanya en alguns àmbits.

Les polítiques del BCE han aconseguit estabilitzar el sistema, però sense resoldre el mar de fons. La unió bancària arriba amb diverses promeses sota el braç. A partir d'aquí, arriba el més difícil: per llimar les deficiències del projecte es requereix solidaritat —una altra manera de dir diners—, i en aquest punt tot és sempre més espinós. En cas d'enrenou manejable, el sistema és clar: abans de posar un sol euro per salvar-los, les entitats hauran de vendre actius, castigar els accionistes i els que tinguin deute de baixa qualitat.