Rebuscat Bartomeu

No hi ha res millor per entendre com funciona el Barcelona que escoltar la conferència de premsa de Bartomeu. La majoria de les decisions que pren la directiva s'escapen del sentit comú, tendeixen a ser rebuscades, ni que sigui per dissimular una actitud dogmàtica, per no dir autoritària, i per acontentar les diferents opinions que conviuen en el consell heretat de Rosell. Si s'ha de jutjar per les paraules de Bartomeu, la junta no buscava una sentència sobre l'acció de responsabilitat, sinó que pretenia que el jutge els donés la raó en tot, en els 11 punts i no només en vuit, també en els tres que avalen la tesi de Laporta.

En l'assemblea tampoc ho consulta, sinó que ho utilitza i instrumentalitza en funció de les necessitats de la directiva que ara presideix Bartomeu. Als socis se'ls va demanar que votessin abans d'acudir al magistrat i ara se'ls requerirà després del recurs, se suposa que per guanyar temps, o en cas contrari resulta difícil explicar per què no es convoca una assemblea extraordinària i es resol l'assumpte sense major dilació en 15 dies, la millor manera segurament d'alleujar el desgast institucional a què es veu sotmès el Barça. El bé del club consisteix a recórrer i mentrestant perdonar l'aval als directius de Laporta.

La política més agressiva necessita sempre alguna concessió per dissimular l'ordeno i comando i solidaritzar-se amb els afectats, eximits ara d'una culpa que va i ve, segons convingui, d'acord amb les circumstàncies, com si avui fos un indult per la gràcia de Déu. De vegades no se sap ben bé si els actuals directius blaugrana són perversos o ingenus, mancats en qualsevol cas de sentit institucional i d'estratègia, incapaços de controlar un procés que van iniciar sense preveure'n les conseqüències, convençuts que la llei sempre està de part seva i són els altres que no volen veure-ho o entendre-ho.

Atrapada a la Ciutat de la Justícia, la directiva de Bartomeu afronta una situació molt més delicada que en temps de Rosell.

Atrapada a la Ciutat de la Justícia, la directiva de Bartomeu afronta una situació molt més delicada que en temps de Rosell. El consell s'ha atomitzat en causes com la d'acció de responsabilitat: hi havia directius a favor de no recórrer (Vilarrubí); s'explicaven els que volien arribar fins a les últimes conseqüències (Faus); i uns altres eren partidaris de consultar ja mateix l'assemblea (Cardoner). El comunicat final intenta que cada part se senti més o menys implicada, res nou quan s'ha perdut el lideratge que per bé i per malament garantia l'anterior president Rosell.

Totes les causes blaugrana són igual de confuses i, no obstant això, totes compten també amb una lectura particular de la junta, aliena a la de qualsevol persona comuna: la de Neymar, la de la Masia i també la d'Acció de Responsabilitat. La directiva de Bartomeu corre el seriós risc de jugar-se la seva sort en cada partit, una situació perillosa si s'atén al fet que vol presentar-se a les eleccions del 2016. El risc de descontentament augmenta en la mateixa mesura que espera el seu torn Benedito i creix el lideratge de Laporta, fins i tot amb un recurs que pretén immobilitzar-lo, com si al consell li calgués viure en conflicte permanent perquè la seva obra de govern tingui raó de ser. No hi ha pau social que valgui després de la resolució d'ahir al Camp Nou; és un conflicte existencial, molt propi en la història del Barça: no hi ha terme mig ni pacte possible: caixa o faixa. La junta d'avui practica l'estratègia del fet i amagar, aparentar una cosa per posar en pràctica l'altra, fer veure el que no és, la de mitges mentides i mitges veritats.