El Madrid goleja (1-4) el Cornellà

La il·lusió del Cornellà va ser etèria i vaporosa perquè no va ser suficient per aclaparar el Madrid, actual campió europeu, que va contribuir a l'espectacle perquè no va posar ni el peu ni els colzes, sinó que va tractar de ser autoritari i magnètic amb l'esfèrica entre els peus. Més toc que carreres resoltes en primera instància pel cap de Varane, després pel caçafortunes de Chicharito, que no concep un partit sense el seu gol, i rematades per l'acròbata Marcelo. Un duel exigit al principi; un esbarjo al final.

Encara que va donar allargues a jugadors menys habituals, no se li va acudir jugar a la ruleta russa, a Ancelotti, que va alinear quatre intèrprets del clàssic acompanyats d'internacionals com Keylor Navas, Varane, Khedira i Chicharito. Però, conscients de la diferència d'elegància —l'oponent és un recentment ascendit a Segona B— i futbol, van pretendre disputar el duel per divertir-se i agradar-se, faceciosos amb la pilota controlada encara que amb el gest tort en les poques ocasions que els va tocar perseguir-la. Van entendre que no hi havia rival per córrer de més i potser per això només van cometre una falta en tot el primer temps. Però es van equivocar perquè el Cornellà és un equip molt ben treballat per Jordi Roger i el seu segon, Iñaki Cabrera, professor a l'escola de tècnics de la federació catalana. Així, amb permís dels deliciosos moviments de ruptura i de suport de Benzema, a més dels centelleigs de superdotat de la pilota d'Isco, només Varane va ser capaç de fer anar de bòlit el rival al primer acte.

El Cornellà no va tenir en compte el DNI del rival, sobretot perquè es va entossudir a iniciar les jugades de fons amb una passada curta al central o al migcampista a la recerca d'una sortida neta. Va ser impossible perquè quan saltaven Benzema, Isco o James, la saga s'expressava amb una pilotada amb certa intenció. I en una d'aquestes es van emportar el premi gros. Va ser Juanele el que va llançar l'obús i Óscar Muñoz qui va ballar amb el seu cos i amb el d'Arbeloa —mal corregit per Varane— per girar-se sobre el seu eix. I en trepitjar àrea davant la sortida desesperada de Navas, va pegar amb tota l'ànima a la xarxa. El gol no es va celebrar en excés, sobretot perquè per aquesta vegada no va faltar raó en la mofa històrica del Barça sobre l'Espanyol, que titlla l'estadi periquito de segona casa blanca.

Abans d'això ja havia avisat Khedira, que per moments va recuperar la seva versió alemanya, més vertical que horitzontal. Ho va fer amb una rematada de cap després d'arribar des de darrere, però li va faltar punteria. No li va passar el mateix a Varane, l'Empire State de Cornellà. Primer es va alinear amb James i després amb Isco i el porter Segovia, que va sortir a la recerca de la pilota i es va quedar amb l'aire. Dos salts, dues rematades i dos gols del francès, que va llançar picades d'ullet i gestos de complicitat per al doctor de l'equip. Suficient, en qualsevol cas, per esbravar la gallardia i l'efusió de les cames del Cornellà, amb la llengua fora en el segon temps.

El Madrid tocava amb pausa i des de darrere, ben dirigit per un Irrallamendi que repartia el joc amb equivalència. Benzema tirava desmarcatges, Isco agitava el partit amb les seves esquivades i moviments de cintura, James buscava aliats per a una barrera que mai li va arribar i Marcelo va trencar el partit en entrar. Però va ser Chicharito el que va segellar el triomf amb un gol d'oportunisme en posar-li el llaç a una pilota perduda a la vora de l'àrea. I l'alegria, la broma i fins i tot la provocació van anar a càrrec de Marcelo, que va resoldre una ziga-zaga d'Isco amb la seva rematada i la seva tombarella després del gol definitiu. Partit i eliminatòria liquidada pel Madrid, que haurà de comparèixer al Bernabeu per no fer el lleig, exigit pel format obsolet i descoratjador per a les gestes homèriques de la Copa.