Fent surf sobre petroli

Fa una dècada els joves se n'anaven de Williston, un poble de 12.000 habitants en una de les regions més inhòspites dels Estats Units. Avui és una ciutat de més de 40.000 habitants i una piscina amb ones de surf en un centre cívic que ha costat 76 milions de dòlars.

El 2004, el sergent Chris Hoyt tenia vint anys i començava una carrera a l'Exèrcit que el va dur a l'Afganistan, on va combatre a la vall del Korengal, una de les regions més perilloses del món. Hoyt, retirat de les forces armades, és un entre desenes de milers de nord-americans que han trobat a Williston el que, després de la crisi financera del 2008, era cada vegada més difícil de trobar a la resta dels Estats Units: una ocupació ben remunerada.

“L'única cosa bona a Dakota del Nord són els diners”, diu Hoyt. “El petroli i els diners”.

Williston —primera etapa d'un viatge d'EL PAÍS pels Estats Units de l'era Obama— és la capital de el ‘boom’ energètic. Com diu el cartell que dóna la benvinguda als visitants, és una ‘boomtown’, la paraula que als EUA designa les ciutats nascudes del no-res durant la febre de l'or del segle XIX.

Aquí, lluny de tot —a 1.800 quilòmetres de l'Oceà Pacífic i a més de 3.000 de l'Atlàntic— la seqüència es repeteix: el descobriment de noves reserves, el magnetisme d'un lloc on sobren diners i escasseja la mà d'obra, les tensions que causen les desenes de milers de nouvinguts, gairebé tots homes, sols, en terra desconeguda, alguns amb passats per oblidar.

Les nits del divendres són nits d'enrenou als locals més concorreguts: a Williston la policia, omnipresent a qualsevol ciutat nord-americana, es deixa veure poc.

Mentre la resta del país vivia una de les pitjors recessions de les últimes dècades, Dakota del Nord va redescobrir la sortida en la solució de sempre: el “‘drill, baby, drill’ “ —“perfora, ‘baby’, perfora”— promogut pels republicans en la campanya presidencial que fa sis anys va portar el demòcrata Barack Obama a la Casa Blanca. Ara Obama celebra el ‘drill, baby, drill’ a Dakota del Nord, on la taxa de desocupació del 2,8% i el creixement el 2013 del 9,7%: nivells de drac asiàtic o petroestat.

Shawn Wenko, responsable de desenvolupament econòmic a l'Ajuntament de Williston, diu que cada vegada hi arriben més dones. A més d'un boom petrolier, la ciutat viu un ‘baby boom’: neixen fins a 60 nens al mes; abans de la revolució del petroli, en naixien 60 a l'any. La piscina del centre cívic, on els adolescents locals demostren el seu talent amb la taula de surf, és un reflex d'un nou Williston: a poc a poc l'esperit familiar substitueix l'esperit del ‘Far West’.

Quan va tornar de la guerra i va abandonar l'Exèrcit, es va inscriure a la universitat. La va abandonar per treballar a Williston, en una empresa encarregada de transportar aigua a les empreses que, mitjançant la discutida tècnica de la ‘fracturació hidràulica’ i la perforació horitzontal, extreuen petroli del subsòl. El seu salari anual s'apropa els 80.000 dòlars, gairebé el triple de la mitjana d'ingressos als EUA, però per sota del d'altres professionals en el sector petrolier a Williston. Un supervisor durant el procés de perforació assegura que cobra més de 300.000 dòlars anuals.

L'incentiu de salaris astronòmics, impossibles d'imaginar per a persones de la seva edat i qualificació acadèmica en altres llocs del país, ajuda a entendre per què persones com Hoyt viuen a Williston. Malgrat la solitud. A pesar el fred: una mitjana d'entre -13 i -16 ºC entre desembre i gener. A pesar que hi ha poques dones i moltes de les que hi ha són prostitutes, lamenta l'antic soldat a Bunnie’s Burgers, una hamburgueseria on es reuneixen treballadors i emprenedors, aventurers tots, que un dia van abandonar casa seva —a Califòrnia o Virgínia, a Texas o Colorado— per participar en una revolució que transforma l'economia de la primera potència mundial.

El petroli és un dels motors de la recuperació: crea ocupació, abarateix la factura energètica de la indústria i ajuda a reduir el preu de la gasolina. Queden lluny els temps en què l'antecessor d'Obama, George W. Bush, lamentava l'addicció dels EUA al petroli.

Es fa fosc a Williston i els camions rugeixen a la carretera. No deixen mai de rugir: als carrers del centre, als camins encara no asfaltats que connecten els camps de petroli als afores de la ciutat.

Tot —menys el centre cívic, que fa olor de nou— presenta un aire atrotinat i provisional: els hotels, els restaurants, els bars, l'aeroport minúscul, amb aires d'estació de tren centreeuropea en període d'entreguerres, però amb connexions diàries a Minneapolis, Denver i Houston. Qui sap què en quedarà quan el boom s'acabi.

L'Amèrica nerviosa, el país que no deixa de moure's i buscar oportunitats, el que creix dopat per l'or negre, té a Williston un paradís.

Ningú sap quan se n'anirà. Els torns solen ser de quatre o sis setmanes, a les quals segueixen dues o més setmanes de descans. Hora de tornar, a casa, en estats llunyans, amb la dona i els fills, o de viatjar a destinacions exòtiques, inaccessibles per a la majoria de nord-americans, però no per als que treballen a Williston.

A l'entrada del complex de campaments de l'empresa Target Logistics, a 10 quilòmetres al nord de Williston, un guàrdia controla la circulació.

En un dels mòduls prefabricats, la recepcionista esmenta, quan comenta els seus plans de vacances, els Alps francesos, l'Argentina, Mallorca. Un miler d'homes dormen en el complex de mòduls amb habitacions individuals de Target Logistics: una solució provisional a la manca d'habitatge i la realitat que pocs treballadors del petroli volen quedar-se aquí per sempre.

Les normes són estrictes, diu Nick Nelsen, supervisor dels campaments, mentre ensenya les habitacions, el menjador, la sala de jocs, el gimnàs. Prohibit beure i portar-hi la família. Res d'armes de foc.

Abans de començar a treballar per a Target Logistics, Nelsen va passar vint anys a la Navy, a l'Armada dels EUA. Va estar una vegada a l'Afganistan i tres a l'Iraq. Sempre trepitjant petroli.

“Aquí és una mica més agradable”, bromeja en al·lusió a les casernes prefabricades, semblants a les de Target Logistics, on es va allotjar durant la guerres. “Aquí no explota res al teu al voltant”.

Un fil lliga l'Iraq i l'Afganistan amb Dakota del Nord. El vincle es fa explícit a Williston i les carreteres que l'envolten: els camions de Halliburton, empresa subcontractada pel Govern dels EUA durant l'ocupació de l'Iraq; els centenars de veterans que aporten la seva disciplina i preparació física; la mateixa Target Logistics, que ha construït camps prefabricats semblants als de Williston a la ciutat iraquiana de Bàssora.

És com si la guerra de l'Iraq, que alguns crítics de Bush van atribuir a la voluntat de controlar el petroli iraquià, s'hagués perllongat per mitjans pacífics a l'Amèrica profunda, amb uns protagonistes i un paisatge —ocre, sense arbres, un horitzó infinit— semblant.

Els Estats Units han superat l'Aràbia Saudita i Rússia com a primer productor de petroli i gas natural i s'acosten a l'autonomia energètica. Dakota del Nord ja produeix un milió de barrils diaris, la qual cosa situa aquest estat a la primera divisió mundial.

La dependència del petroli de l'Orient Mitjà i altres regions inestables està a punt d'acabar. El boom de Dakota del Nord ha anat paral·lel a l'intent d'Obama de posar fi a les guerres de l'Iraq i l'Afganistan.

"Amèrica va on no se li ha perdut res”, diu el sergent Hoyt. L'exsoldat qüestiona les guerres, però també sent nostàlgia.

—Trobes a faltar l'Afganistan?

—Oh, sí. Trobo a faltar matar, matar els dolents. L'adrenalina, l'excitació.