Canvi de cromos, canvi d’estil

El clàssic s'ha convertit en el partit de futbol per excel·lència i per extensió en la portada de la Lliga. No hi ha cap torneig més ben organitzat segurament que la Bundesliga ni una competició amb l'impacte mediàtic i de mercat que la Premier. No es coneix tampoc cap partit que per ell mateix desperti l'entusiasme i l'expectació del Madrid-Barça. La majoria de jugadors del món volen jugar al Bernabeu o al Camp Nou. Luis Suárez, el màxim golejador de la Lliga anglesa (31 gols en 33 partits), ha recalat al BaRÇA i Guardiola, tècnic de l'actual líder i campió alemany Bayern, va protagonitzar l'etapa més gloriosa del Barça, igual que Xabi Alonso se n'ha anat a Munic després de conquistar la décima amb el Madrid.

El colombià James, sensació de l'últim Mundial, juga al Madrid, així com el gal·lès Bale, el francès Benzema o l'alemany Kroos, un dels més distingits dels campions del món. I a Espanya, la selecció que va guanyar l'última Eurocopa amb Casillas, Sergio Ramos, Piqué, Xavi, Iniesta, Alba o Busquets, encara segueixen en competició el croat Modric, l'argentí Mascherano i, per descomptat, Cristiano Ronaldo i Messi, eterns candidats a la Pilota d'Or, i el golejador Neymar (10 gols), figura del Brasil. No hi ha pràcticament cap país al món que no tingui interès en un clàssic que se supera en cada edició després que en els últims anys el Barça hagi fet un salt de qualitat espectacular que va exigir la millor resposta del Madrid.

El duel és tan espectacular que ha acabat per estendre's a la Copa, un torneig que abans era l'aparador d'equips com el Sevilla, el València, l'Espanyol o fins i tot el Saragossa. Únicament l'Atlètic de Simeone ha estat capaç de trencar el bipartidisme Barça-Madrid. Tots dos volen recuperar ja un títol que s'havien repartit en l'última dècada, des de 2003-04, amb un clar protagonisme del Barça: sis títols per tres del Madrid. La classificació continua estant de part del Barça: és capdavanter amb quatre punts d'avantatge; no ha encaixat cap gol i Messi, que ha marcat més gols al Madrid al Bernabeu (12, cinc en les seves últimes sis visites) que al Camp Nou (9), està a un gol d'igualar el rècord de Zarra (251).

El Madrid aprecia el gust per jugar amb migcampistes com Kroos, mentre que el Barça aposta pels gols amb Suárez

Els números blaugrana no inquieten en absolut el Madrid, que va com una fletxa, amb una mitjana de 3,7 gols per partit, aclamat fins i tot a Anfield. Al voltant de Cristiano Ronaldo, viu en l'opulència, com si les derrotes a Anoeta i contra l'Atlètic pertanyessin a la temporada passada, com si fossin un dels molts xiclets que mastega i escup Ancelotti. El tècnic italià va entendre des de la seva arribada que al Madrid les estrelles són els jugadors, no els entrenadors, i va assumir que la seva tasca consisteix a quadrar l'alineació a partir de les plantilles que fa i desfà cada any Florentino Pérez.

Ara mateix fa la sensació que el Madrid ha trobat plaer en el joc, gust pel futbol, com si la necessitat de guanyar ja es donés per suposada i, naturalment, estigués contrastada després de guanyar la Copa d'Europa a Lisboa. Les absències s'assumeixen amb una naturalitat sorprenent: si no hi ha Bale, com avui, jugarà Isco i es guanyarà equilibri i control a canvi de perdre pistonada, i no gol, garantit per Cristiano Ronaldo (15). I quan reaparegui el gal·lès es cantaran les seves excel·lents galopades, mentre descansa Isco o bé James pel bé comú. No hi ha cadenes per al Madrid d'Ancelotti, tan faceciós que es permet bromejar amb l'alineació, com si li agradés incomodar més el president que el Barça.

El Madrid té un aire barcelonista des que prefereix migcampistes a davanters, de la mateixa manera que els blaugrana s'assemblen al Madrid, sobretot quan fitxen Luis Suárez i Luis Enrique aposta per Rakitic. La situació del clàssic es resumeix en dues operacions: Kroos va arribar al Madrid després de ser descartat sorprenentment pel Barça, sobretot perquè se'l considerava un jugador essencial per reforçar el seu estil, i Luis Suárez va aconseguir el seu somni daurat del Camp Nou una vegada que el Madrid es va desinteressar pels seus gols per la seva mossegada a Chiellini al Mundial.

Les transicions sempre han estat més suportables al Madrid que al Barça, un club més sensible als entrenadors que als jugadors, a diferència del que passa al Bernabeu. I Luis Enrique, un asturià que de jugador blaugrana no es reconeixia com a exfutbolista blanc, es va distingir per la seva verticalitat, competitivitat i anar i venir a la pista, virtuts avui simbolitzades en Rakitic. Assumit que Messi s'ha reinventat com a peça d'enganxament per darrere dels dos davanters i constatat que Neymar necessita jugar més a prop de la porteria i del 10 —l'argentí i el brasiler han marcat 19 gols i han participat en 24 dels 28 de l'equip—, es manté el dubte existencial sobre el paper que ha de tenir Xavi, capaç ara mateix de competir amb el propi Rakitic. La incògnita al Barça no està entre un migcampista i un davanter, com al Madrid, sinó entre dos futbolistes de característiques oposades.

Res millor que el clàssic per mesurar el canvi en dos equips poc exigits fins ara, si s'exceptuen els seus xocs amb el PSG i l'Atlètic. El joc madridista simbolitzat en Kroos davant els gols barcelonistes expressats per Luis Suárez.