Deu d’Iniesta al Bernabéu

“Només he jugat nou partits de Lliga allí?”, es pregunta Andrés Iniesta (Fuentealbilla; 30 anys). “D'acord, doncs espero arribar als 10”. I engega per a EL PAÍS: “Està bé jugar al Bernabéu. És el partit”.

► “La primera vegada, el Bernabéu impressiona”. Per molt que et diguin, intueixis o t'ho hagis imaginat, quan arribes al Bernabéu, t'impressiona. Aquell partit el vam perdre 4-2 (2005). Era l'equip de Zidane, Ronaldo i Beckham, i me'n vaig anar amb la sensació que van aprofitar totes les ocasions, encara que sempre en necessiten poques per fer-te mal. Aquest dia vaig entendre que per guanyar-los no n'hi ha prou de fer un bon partit.

► “El dia de Ronaldinho”. Va ser el dia de Ronaldinho. Crec que vaig jugar mitja hora més o menys (0-3; 2005). Va ser un espectacle, un partidàs d'un equip que va guanyar la Champions. Al camp vaig tenir la sensació que el públic aplaudia Ronnie –encara que això ja ho vaig veure per la tele– i que assumia la nostra superioritat. Era evident que el Barça havia estat millor.

► “Raúl, com sempre”. Al cap d'un minut de començar, més o menys, va marcar Raúl. Era el Madrid de Capello (2-0; 2006), un equip molt sòlid, amb molt de nervi, amb Diarra i Emerson. No vam tenir gaires ocasions, però tampoc ho tinc clar perquè els records es barregen. Suposo que devia ser d'aquests partits que no saps per què però ells van a dos-cents i tu no, d'aquests en què Raúl ens matava a la primera.

► “Un dia inoblidable”. El 2-6 (2009) és un dia espectacular, un partit històric pel resultat i per com vam jugar. A més a més, havíem de guanyar perquè la Lliga estava igualada. I ho vam fer d'una manera inqüestionable. Jo diria que és dels millors partits que he viscut. Vam jugar 40 minuts espectaculars, m'ho vaig passar genial, va ser dels dies que no vols que s'acabi el partit. Un dia inoblidable.

► “Victòria de Lliga”. Diuen que les Lligues no es guanyen al Bernabéu, però jo he hagut d'anar-hi unes quantes vegades a guanyar-la. Vaig sortir al segon temps (0-2; 2010), just després del segon gol que va marcar Pedro. Va ser el dia en què Guardiola va posar Alves d'extrem a la primera part. Sempre se n'inventava alguna. Recordo que Pep sempre ens parlava de ser valents al Bernabéu. Perquè aquest camp, en un moment donat, imposa molt i no t'has d'apocar. Va marcar Messi, esclar. És difícil trobar el millor partit de Messi al camp de el Madrid; n'ha fet tants…

► “Empat a penals”. Van marcar Leo i Cristiano de penal (1-1; 2010). Va ser un partit tens, difícil, treballat, travat, en què per primera vegada em van xiular una pena màxima al Bernabéu. I crec que al principi em van aplaudir una mica perquè era l'any després del Mundial, però no recordo que fos una cosa especial; la veritat és que sempre m'he sentit respectat en aquest camp. L'empat era bo per a nosaltres perquè ens va apropar al títol. Crec que era la primera temporada de Mourinho.

► “Partidàs abans del Mundialet del Japó”. Vam jugar el partit (1-3; 2011) i ens en vam anar al Japó. No recordo per què, però és un d'aquests partits que, quan vam arribar al Bernabéu, semblava que ens en farien cinc. Però vam guanyar i a més vam guanyar bé. Diuen que és un dels meus millors partits allí, però jo no tinc aquesta sensació. Va començar ràpid Benzema –després vaig llegir que era el més ràpid dels clàssics– i vam girar la truita… sense que marqués Messi! Aquest partit ens va donar molta confiança per guanyar el Mundialet del Japó, encara que ja no vingués Tito.

► “Clàssic amb polèmica”. Vam jugar a les quatre de la tarda i vam perdre (2-1; 2013). Arribàvem amb molts punts d'avantatge i ens havien eliminat de la Copa. Tampoc és tan estrany perdre amb el Madrid i menys al Bernabéu, no? En aquest partit hi havia Jordi Roura a la banqueta –va ser un any molt dur– i l'àrbitre no va xiular un penal a Adriano, a més d'expulsar Víctor Valdés en acabar l'enfrontament.

► “El meu primer gol, l'últim partit de Valdés”. Va ser bonic per a l'espectador perquè va haver-hi molts gols (3-4; 2014). Hi anàvem com a víctimes i vam fer un partit molt seriós i molt interessant. M'ho vaig passar bé. Un gol al Bernabéu sempre és especial. Però al final són importants si serveixen d'alguna cosa, i aquell dia va servir perquè guanyéssim el partit. A més a més, era emotiu perquè sabíem que seria l'últim clàssic de Valdés. I, després de tants partits allí, ell es mereixia la victòria.

► “El desè, aquesta tarda”. Tots els partits a Madrid són diferents i imprevisibles. Però segur que serà un duel bonic. L'única cosa que no es pot fer al Bernabéu és sortir cagat. Hem de ser valents, mirar de defensar el nostre estil i jugar amb una concentració absoluta. Ells estan molt forts, són molt incisius i de res en treuen molt. Hem de pensar que si juguem molt bé, podem guanyar-los. Fàcil mai ho és, però guanyar ha de ser la nostra única motivació; és el Bernabéu i som el Barça.