Jorge Mendes, l’amo de les estrelles del futbol mundial

Tot el que envolta Jorge Mendes és superlatiu avui en dia, des dels adjectius que li adjudiquen fins al fet que les dues bíblies de la premsa econòmica, The Wall Street Journal i Financial Times, li facin els honors com l'home que dirigeix el destí del futbol mundial. Mai un agent de jugadors, un intermediari al cap i a la fi, havia aconseguit aquest grau de protagonisme. Fins i tot un organisme com la UEFA, tan poc acostumat a inclinar-se davant les decisions dels Governs, reconeix la seva preocupació i demana informes reservats sobre l'origen dels fons que financen les seves operacions amb les grans estrelles. S'ha dit d'ell que és la “mà invisible” d'aquest esport.

A més, Mendes (prefereix que li diguin George) té hàbits d'estrella. No eludeix els focus, es fa acompanyar dels seus representats i es deixa veure a les llotges dels grans estadis amb els magnats del futbol mundial. La seva imatge està lligada a l'èxit. Vesteix vestits a mida, complements de primera marca i es mou eternament acompanyat de diversos telèfons mòbils per evidenciar que la seva laboriositat no sap què és el descans, que és un executiu en línia, sempre connectat. Encara jove (49 anys), té un aire dinàmic (“presumeix que esmorza a Madrid, dina a Londres i sopar a Milà”, confessa un periodista) i unes maneres que li permeten parlar de tu a tu amb els jugadors: no exerceix de pare-assessor sinó de col·lega-amic.

La seva empresa (Gestifute) té una estructura familiar (no arriba als 30 treballadors) i dóna feina a alguns parents; entre els seus col·laboradors hi ha la seva segona dona, Sandra, amb qui té tres fills, cosa que evidencia un entorn molt tancat. Encara que concedeix molt poques entrevistes (no en va acceptar cap per a aquest reportatge) és, tot i això, un home accessible a la premsa, a la qual cuida amb les seves confidències i, a vegades, amb les seves festes, com les que organitza a la casa que té a La Finca, a Madrid, la luxosa urbanització on resideixen multimilionaris i estrelles. Com a contraprestació, la premsa l'enalteix i, vist el panorama, els competidors callen.

Tot el  que és superficial a la vida de Jorge Mendes és públic. Tot el que és substancial és opac, es guarda en contractes o es perd en paradisos fiscals

Condecorat amb l'Orde del Mèrit Esportiu a Portugal, reconegut com el millor agent FIFA del món els tres últims anys, acaba d'ingressar al club dels 50 portuguesos més rics, i els reconeixements se succeeixen com si la seva capacitat per a l'èxit no tingués fi. De com ha aconseguit arribar tan amunt se'n sap poc. Tot el que és superficial a la vida de Jorge Mendes és públic. Tot el que és substancial és opac, es guarda en contractes, acords de paraula o es perd en alguns paradisos fiscals.

Va regentar un videoclub. Va obrir una discoteca. Hàbil per als negocis, dotat per a les relacions públiques, la seva primera operació està documentada: va agafar les regnes del porter Nuno i el va oferir al Deportivo de la Corunya el 1997. El seu president de llavors, Augusto César Lendoiro, recorda un noi jove que “em visitava cada dia sense cita prèvia i esperava les hores que calgués per ser atès i que, després, m'acompanyava a sopar”. Mendes va arribar a tenir amagat Nuno en un hotel perquè el president del seu club d'origen, el Vitoria de Guimaraes, no sospités res de dolent. L'operació es va signar, encara que Nuno no va arribar a tenir una trajectòria feliç al Dépor, on va jugar més aviat poc. Així que no es podria dir que va ser una gran operació. Lendoiro va rebre amb el temps algunes ofertes més, com quan li va portar, amagat en un cotxe, el jugador Quaresma. Anys després, Mendes va parlar a Lendoiro d'un jove jugador molt prometedor que es deia Cristiano Ronaldo. “Ja era molt car”, recorda.

Cristiano és el punt d'inflexió a la seva carrera, el que obre a Mendes la porta dels grans clubs, després del seu traspàs al Manchester el 2003 i la seva posterior arribada al Reial Madrid el 2009. Pot semblar que tot va començar aquí, però entre el fitxatge de Nuno i l'arribada de CR7 al Reial Madrid van passar moltes més coses a Portugal. De com Mendes va aconseguir convertir-se amb poc més de cinc anys en l'amo i senyor del futbol portuguès hi ha massa punts foscos i alguna anècdota violenta: al juny del 2002 es va barallar a l'aeroport de Lisboa amb el gran agent de llavors, José Veiga, el representant de Figo i Zidane, entre altres grans jugadors. Veiga va acabar per terra en aquella ocasió i, metafòricament, també poc després: Veiga avui ja no és ningú al món del futbol.

El rastre de les seves operacions revela que, primer, va assaltar el Porto i després el Benfica, els dos grans clubs, fins a convertir Portugal en una mena d'escala tècnica de futbolistes sud-americans que passaven a engrossir el seu catàleg (Di María al Benfica, Falcao al Porto, Diego Costa a l'Sporting de Braga, entre d'altres). Movia jugadors i entrenadors, però, a més, garantia línies de finançament. Va arribar a exercir una mena de monopoli de la mateixa selecció portuguesa, seleccionadors inclosos. L'última dada és eloqüent: “La preselecció portuguesa per al Mundial del Brasil tenia 30 jugadors, 18 dels quals eren de Mendes (a més del tècnic Paulo Bento) i la resta d'altres agents, cap dels quals col·locava més d'un jugador”, explica un periodista del diari Público.

“Un dia, va arribar Mendes i li va regalar [a Falcao] un Porsche”. Aquesta era la seva targeta de benvinguda, el tipus de llenguatge que millor entén un futbolista

Treballava més que els altres? Era més intrèpid que els altres? Quin era el secret de Mendes per quedar-se amb els millors? Un exdirectiu explica com va arrabassar el jove Falcao al seu representant de tota la vida, l'home que el va tenir a casa seva i el va protegir en els pitjors moments: “Un dia, va arribar Mendes i li va regalar un Porsche”. Aquesta era la seva targeta de benvinguda, el tipus de llenguatge que més bé entén un futbolista jove i ambiciós.

Víctimes de la seva voracitat, els seus competidors eludeixen parlar de Mendes: tots els altres, posen de manifest el que passa amb aquells jugadors seus que perden cartell: “Són abandonats, ell només juga a apostes segures”.

En el tauler de Mendes hi ha una altra peça essencial. Es diu José Mourinho, a qui convenç el 2004, quan el Porto acabava de conquerir la Champions, que fitxi pel Chelsea. Mendes estableix un cercle virtuós entre entrenadors seus que reclamen jugadors seus, i finançats per fons que no són seus però als quals assessora. Mendes cobra pel traspàs i una xifra addicional en qualitat d'assessorament. Qui decideix veritablement sobre la destinació d'un jugador? Aquí rau el poder de Mendes i les sospites d'un conflicte d'interessos gairebé permanent.

L'estiu passat es va viure una veritable exhibició: els grans traspassos van ser seus (Diego Costa a el Chelsea, Di María i Falcao al Manchester United i James Rodríguez al Reial Madrid) i també una altra operació a mitjà termini: Nuno, aquell primer fitxatge seu al Dépor, era contractat com a nou entrenador del València, just quan el club estava a punt de passar a les mans de Peter Lim, un multimilionari de Singapur. Perquè on hi ha un magnat, hi ha Mendes.

La trajectòria de Nuno és interessant: després de la seva mala experiència al Dépor i en altres equips, va acabar tornant al Porto, on l'esperaven Mourinho i Mendes. Ja retirat, va voler ser entrenador i Mendes li va buscar la banqueta del Rio Ave portuguès, un modest equip de la Primera Divisió plagat de jugadors seus. Dos anys al Rio Ave i llest per al Valencia. Així juga Mendes al Monopoly.

Tot va sortir segons els seus desitjos aquest estiu excepte un petit gran detall: no va poder col·locar Falcao al Reial Madrid. Cristiano Ronaldo va fer la seva part de la feina (va fer lobby, segons algunes fonts). La premsa pressionava anunciant el fitxatge imminent. Tot estava tan preparat que fins i tot a Falcao se li va escapar un "Hala Madrid" al seu compte de Twitter. Però Florentino Pérez devia pensar que era massa: encara li dol que The Wall Street Journal arribés a qualificar Mendes com l'amo del Reial Madrid.