L'últim, que tanqui el llum

M'arriba una invitació per correu electrònic: “El llorado profesor Rico cuenta con V. M. para una copa de Apaga y vámonos, el martes, 14 de octubre, a las siete y media”. El lector que m'hagi seguit fins a aquesta línia es deu preguntar qui és el plorat professor Rico, i què dimonis és una copa apaga-y-vámonos. Intentaré respondre a aquestes preguntes en aquesta crònica.

El plorat professor Rico no és cap altre que Francisco Rico (Barcelona, 1942), catedràtic de Literatures Hispàniques Medievals a la UAB, acadèmic de la RAE, accademico de l'Accademia Nazionale dei Lincei i de la British Academy. Ha estat un professor determinant en diverses generacions d'alumnes, entre les quals m'incloc, en aquella joia que va ser la UAB dels setanta –Gabriel Ferrater, els germans Blécua, Sergio Beser…-, fins a un moment difús, entre el segle XX i el XXI, en què les universitats van abandonar una de les seves característiques tradicionals: aportar coneixement més enllà del que considerés necessari l'Estat o el mercat.

En aquest període que els he dibuixat, Francisco Rico ha estat un d'aquests professors que no ha abandonat el rigor en la docència i en l'exercici de l'autoritat intel·lectual, que és l'única autoritat que agrada. L'obra del professor Rico, en aquest sentit, ha estat determinant en l'àmbit filològic local i internacional. El crític Ignacio Echevarría l'ha dibuixat a través d'aquestes paraules que els transcric: “hipocondriac, rondinarie, intrigant, coñista, bon vivant, torracollons, setciències. Rico, autor del Quijote, és ell tot sol una indústria cultural, model i mestre de la filologia, i propietari de la més polida prosa que s'escriu avui a Espanya”, cosa que m'estalvia diverses línies, que destinaré a parlar-los del Rico que vaig conèixer.

Era emissor de grans frases. “Una lengua son sus académicos y sus catetos” o, la més freqüent en la meva biografia, “Martínez, deje de gesticular esa cara de imbécil y farfolle algo”. A classe Rico era un espectacle. Rico vetllava per la nostra erudició i la nostra fatxenderia. Fins i tot, per la nostra posició: “un nen vol ser metge perquè vol posar-se bata blanca. Si vol ser filòleg, és que vol posar-se una altra cosa”. Tenia, en fi, dades biogràfiques inquietants. Verbigràcia: sabia jugar al futbolí de pel·lícula. En la vida es pot improvisar tot, excepte jugar al billar, al futbolí, o gallejar.

Ara, alehop, sóc una V. M. i sóc a la copa apaga-y-vámonos de Rico, atipant-me com un lladre. És una copa sense cap VIP, ni personatges mediàtics. Els convidats són el departament de filologia de la UAB. Des de professors jubilats, com Alberto Blecua, que em dóna el seu tradicional petó a la galta i em parla de política -“Jo vull votar socialisme. Però no sé on”-, fins als últims becaris, una altra generació, tots amb cua de cavall pablemos. En un moment determinat, Rico està fumant, en un pati interior –aquest paio, es treu els cigarrets encesos de la butxaca-. Surto a veure'l i a donar-li la maneta. “Home, Martínez, ve aquí precisament ara, que m'he tirat un pet”.

Mentre fumem com cafres, em parla de Ferrater, de com el van influir els seus mestres –Blecua pare, Martí de Riquer--, i com d'aquesta influència va néixer aquesta filologia barcelonina, diferent de la de Madrid per la seva capacitat de relacionar diverses literatures –provençal, italiana, francesa, portuguesa, gallega, castellana, catalana…-. Avui això ja no es pot fer. Ha desaparegut la titulació de Filologia Romànica, i la Filologia Hispànica ha passat a ser espanyola. Parlem de festes amb Juan Benet, amb Gil de Biedma. Finalment –tatxin-tatxin-, parlem del sentit que s'amaga sota l'al·locució apaga-y-vámonos.

“És un comiat”. “Jo hauria preferit que m'organitzessin un sopar. Però ningú ho va a fer. Abans, s'organitzaven sopars”. Me'n cita diversos, com un en què l'homenatjat se'n va anar al lavabo i va trigar a tornar. “Què deu estar fent?, deien. Aleshores, el senyor Jacinto Benavente va dir: "deu haver-se adormit sobre els llorers”. Sí, ja, però quin és el sentit d'aquesta copa? Rico es posa seriós. “És un comiat”, repeteix. I afegeix: “sempre he cregut en la universitat pública. I l'he exercit. Quan vaig començar, ensenyava per ser catedràtic d'institut i, després, formava un nucli d'investigadors. Ara no sé a qui o per què ensenyo. Això és un apaga-y-vámonos”. Miro al voltant. Em sembla primari el sentit de la selecció dels convidats. Som la universitat pública. Professors, exalumnes. Persones que no hauríem existit amb aquest aspecte i qualitat sense la universitat pública, sense la possibilitat d'accedir a estudis superiors -de vegades, summament superiors-, a través del públic.