Curs de tres mesos per a desertors nord-coreans

Escapar de Corea del Nord és una odissea que requereix diners, paciència i sort. Impensable creuar directament a Corea del Sud. La línia que divideix la península coreana en dues —la denominada Zona Desmilitarizada— és l'última frontera de la guerra freda, la més vigilada del món. Els desertors només poden fugir a la Xina i confiar a no ser descoberts per les autoritats. Si la destinació final és Corea del Sud, és imprescindible fer una volta immensa per Tailàndia o Mongòlia, països que faciliten el salt. A l'aeroport de Seül comença el segon capítol d'una odissea que equival a viatjar en el temps: passar d'un Estado totalitari ancorat en els cinquanta amb una renda per capita de 800 dòlars (640 euros) a una potència mundial de l'electrònica i la innovació, on la renda per capita supera els 26.000 dòlars (20.800 euros).

La primera parada en territori sud-coreà per als refugiats és un centre dels serveis d'intel·ligència. Allà són interrogats durant setmanes fins a assegurar-se que no són espies. Els desertors ingressen llavors a Hanawon, un centre governamental on durant 12 setmanes els preparen per adaptar-se a la seva nova vida. I això implica un aprenentatge d'allò més divers. Inclou classes d'oficis com a cuinera, costurera, secretària, florista, cambrer, mecànic de cotxes o soldador; aprendre a fer servir un ordinador, una targeta de crèdit (a Seül cada vegada és més estrany pagar en efectiu), descobrir el vocabulari que els coreans del Sud han incorporat des de la partició de la península o treure's el permís de conduir.

L'adaptació requereix altres coneixements que impliquen una reeducació en tota regla. Fer un reset. Esborrar tot el que s'ha après des de la infantesa. Inclou estudiar història —un relat que no té res a veure amb la propaganda que els refugiats han mamat des de petits, que culpa els Estats Units i “els titelles de Corea del Sud” de tots els seus mals—, aprendre com funcionen una democràcia liberal i l'economia de mercat, què impliquen les lleis o en què consisteixen els drets humans. Entre classe i classe, els visiten dentistes i metges.

Milers de desertors han fet aquest curs accelerat per adaptar-se al segle XXI. Tot i que l'Estat els ofereix un habitatge, ajuda laboral i econòmica durant cinc anys, integrar-se és un desafiament descomunal. Des del 1999 fins la setmana passada havien arribat a Corea del Sud 27.132 desertors (el 76% dones, el 84% de tres províncies del nord-est frontereres amb la Xina). La societat sud-coreana és una societat de 50 milions d'habitants (el doble que la del seu veí del nord) que en sis dècades ha prosperat de manera inimaginable. Però el desenvolupament econòmic ha comportat una cultura de competència feroç en la qual els nens van a classes particulars fins a gairebé mitjanit, i en la qual difícilment hi ha espai per qui va créixer en una dictadura on l'ocupació, l'habitatge i els aliments bàsics estan garantits (en teoria).

Però la majoria dels desertors no fugen del repressiu sistema basat en el control de la informació i els càstigs col·lectius. Són mestresses de casa i camperols que creuen a la Xina escapant de la misèria. Molts ni es plantejaven desertar, creuaven a la Xina per fer diners —la corrupció ha obert fissures a la frontera— però una cosa els va portar a l'altra, i un dia van aterrar a Seül.

Els desertors nord-coreans són una font clau per reconstruirles atrocitats perpetrades pel règim. “Les primeres preguntes són del tipus ‘Has vist alguna producció visual feta fora del país?, Coneixes a algú que fos enviat a un camp de presoners?, A algú que hagi desaparegut de sobte?, Coneixes el concepte de drets humans?”, detalla la investigadora Jeanne Kim. Amb els testimonis, ella i els seus col·legues construeixen la base de dades del Centre pels Drets Humans a Corea del Nord. Els seus informes són un relat de les pitjors crueltats, sovint ocorregudes anys abans de la fugida.

Intentar fugir al sud o ajudar els altres a fer-ho està durament castigat. El sergent Kim Hyul-txun, de 23 anys, va ser afusellat per acceptar un suborn de vuit dones que pretenien creuar a la Xina. El van lligar a un pal al pati d'una caserna de la ciutat del nord de Dokso-ri. Era el 9 de febrer del 2009. “Ja estava mig mort quan el van pujar al patíbul”, va explicar a l'ONG un testimoni que va demanar l'anonimat per seguretat personal. “Hi havia deu soldats, cadascun li va disparar deu bales. Van dir que calia afusellar-ho davant dels soldats perquè servís d'exemple”, va relatar el 2012.

La partició de les dues Coreas manté separades milers de famílies com la de Heo Jeom-sun, de 72 anys. La sud-coreana Heo explica la casa seva, a Paju, a dues passes de la Zona Desmilitarizada, que fa anys va escriure a la Creu Roja perquè vol saber què se'n va fer del seu cosí Jeong Beom, que amb la seva família va quedar atrapat al nord després de la guerra (1950-1953). Segueix a l'espera. Poc abans de morir, el seu pare li va demanar que els localitzés. “I em va donar una adreça, l'única cosa que tenia”, explica a aquest diari durant un viatge al qual va ser convidat per Korea Foundation, una organització vinculada al Ministeri d'Exteriors sud-coreà. Per ara les seves gestions no han fructificat. “Vull saber si està viu, si és una adreça falsa, qui viu a la casa”, implora. Fins i tot si estigués viu i el localitzessin, intueix que tornar-lo a veure seria gairebé impossible. Els que fa sis dècades que esperen reunir-se amb germans, pares o fills tindrien prioritat.