El Barça envelleix contra l’Apoel

A càmera lenta i a pilota parada, va resoldre el Barça un partit que semblava molt bonic i va acabar sent molt lleig, difícil de digerir per a l'afició que va anar al Camp Nou a comptar els gols dels seus davanters i es va haver de conformar amb un cop de cap del central Piqué. El futbol té aquestes coses. De vegades el partit més senzill acaba sent el més desagradable. El desencert és contagiós, fins i tot per a Messi, entregat en la penúltima jugada a Ter Stegen, que va celebrar el seu debut amb una estirada més espectacular que qualsevol de les rematades del Barça.

La condició d'imbatut és el millor aval del Barça. El joc, en canvi, és encara discontinu, de vegades vigorós i efectiu i en ocasions pla i pobre, com ahir davant l'Apoel. L'equip més jove, inspirat en el planter, va mostrar un futbol envellit, com si els blaugrana haguessin retrocedit en el temps, lents i inofensius, exposats a qualsevol accident. La nova versió barcelonista només es va apreciar en el gol, que va arribar a la sortida d'una falta, prova de la millora en el joc aeri.

Extremista per naturalesa, el Barça ha passat en un tres i no res de la rutina a la sorpresa, de la previsibilitat a l'emoció, simplement amb el canvi de Martino per Luis Enrique, senyal de la influència que tenen els entrenadors al Camp Nou. Tot i que els deu jugadors de camp fa temps que són al club, ningú no s'havia adonat segurament fins ahir que podia sortir una alineació tan inopinada, rematada amb el nou fitxatge Ter Stegen. Una foto per al record contra l'Apoel.

La competitivitat del planter es garanteix amb les rotacions de la mateixa manera que el vincle emocional de l'equip amb l'afició s'activa amb la Masia, signe d'identitat al Barça. Tres generacions de migcampistes es van reunir per primera vegada com a mostra de l'evolució de l'estil: Xavi representa l'època daurada, Samper simbolitza el futur més esperançador i Sergi Roberto, entre tots dos, es resisteix a representar la generació perduda. Futbolistes de temps diferents; no van combinar bé.

De vegades el partit més senzill es converteix en el més desagradable

Fins i tot semblava que els tres eren incompatibles perquè al Barça li va faltar ritme i nervi, no va atacar l'espai ni la pilota, no anava ni venia, estava molt espès, cosa que l'Apoel va aprofitar, ben assentat, còmode en la defensa de l'àrea d'Urko Pardo. Els blaugrana no van saber com jugar en atac estàtic, impermeable com es va mostrar l'equip que va alinear Donis. Fins i tot Munir i Messi, els únics dels presents que dissabte van jugar contra l'Athletic, van estar desactivats davant l'Apoel.

No va haver-hi manera de filtrar cap passada, d'aprofundir o desequilibrar, ni tan sols de tirar el fil de joc al Barça. Encara que la nòmina de mitjans semblava indicar el contrari, no fluïa el futbol blaugrana, maldestre en l'elaboració, exposat des de l'arribada de Luis Enrique a la pressió, a l'agressivitat, a les transicions vertiginoses. La immobilitat del partit era la millor notícia per a l'Apoel. El gol només podia arribar en una contra o a pilota parada, com quan Piqué va rematar de cap una falta de Messi.

El Barça envelleix contra l'Apoel

Les jugades d'estratègia són una novetat en la temporada del Barcelona. L'equip ha guanyat altura i intimidació a totes dues àrees, també ahir a la de l'Apoel. Però amb prou feines va haver-hi més xuts a porteria, a excepció d'un teva-meva en velocitat entre Neymar i Messi. La presència de tots dos va intimidar excessivament Munir, també contrariat per la numantina defensa del contrari, que fins a última hora no va sortir de la seva cova, escàs d'efectius i ben defensat per les urgències del Barça.

L'equip blaugrana va carregar el futbol en Neymar, un futbolista generós i amb pólvora en qualsevol partit, amistós o oficial, preparat per al regateig o el desmarcatge, el millor receptor per al toc de Messi, ahir més imprecís que de costum, víctima també de la vulgaritat del partit. La substitució de Xavi va expressar la fatiga del futbolista per la falta de minuts i la incomoditat que sentia el Barça. No es rendia l'Apoel, que va treure Manduca per sorprendre Ter Stegen.

Tres generacions de migcampistes es van reunir per primer cop; no van combinar bé

Esterilitzats en atac, els blaugrana van començar a fallar en la contenció, reincidents en les pèrdues de la pilota, sorprenentment erràtics replegant-se, després que això s'hagués corregit molt bé a la Lliga. El partit es va posar molt perillós per als barcelonistes, incapaços de resoldre'l amb un segon gol que acabés amb els dubtes propis i les expectatives de l'Apoel. Sense velocitat, no tenia cap més recurs el Barça que la recuperació de la pilota i els atacs curts davant Pardo.

Els canvis van fer augmentar, malgrat tot, el perill de l'Apoel i el Barça va acabar a la seva àrea defensant l'1-0, encomanat a Ter Stegen, després que Messi no encertés a embocar. Va ser un minut de bojos que ni tan sols va poder evitar el lúcid Samper, l'únic dels tres migcampistes titulars ahir que va acabar al terreny del Camp Nou. No va ser casualitat. En un equip estrany i despersonalitzat, lent i sense intensitat, Samper va ser un dels pocs punts de llum ahir a la nit al Camp Nou. Administrats els esforços, decidit l'entrenador a tenir una plantilla àmplia i comptar amb tots els futbolistes en nòmina, diumenge contra el Llevant tornaran els habituals de la Lliga.

El Barça envelleix contra l'Apoel