Joves, llengua i pessimisme ‘mainstream’
Alguns àmbits d’ús del català mostren una salut que desmenteix el tradicional discurs catastrofista
Hi ha un col·lega de professió, lingüista també, que darrerament, cada cop que em veu, em diu amb sornegueria que jo sóc un optimista. No m’ho prenc malament, almenys de moment. En la vida general, ser optimista està molt ben vist, hi ha tot de bibliografia de l’autoajuda que ho té com a propòsit i entre els consells que et poden donar els bons amics sempre hi haurà aquell que diu que provis de veure les coses pel costat bo. Potser no en tenen, de costat bo, però tu insisteix-hi, perquè dels entrebancs en sortiràs enfortit.
Això no passa amb la llengua catalana, en què hi ha un pessimisme mainstream que dificulta trencar el discurs més assentat des de la Transició i el conegut com Manifest d’Els Marges: la llengua catalana té un peu al calaix, i qualsevol missatge encoratjador és fruit de la ingenuïtat i d’una ceguesa que t’impedeix veure l’evidència més conspícua. I si per ventura hi ha indicis palpables —i quantificables— de millora, és que les autoritats ens volen fer creure coses que no són amb estadístiques precuinades per fer-los dir el que interessa que diguin.
Hi ha però fenòmens terriblement seductors, amb relació a l’ús de la llengua, que ens estan mostrant noves tendències i que tenen en els joves —sospitosos habituals de ser els pitjors usuaris de la llengua, no sé per què— uns protagonistes destacats. Sense anar més lluny, fa molt pocs dies el diari Ara va titular amb esplendidesa una notícia que rebla aquestes dinàmiques: “Flaixbac fa història per a la ràdio musical en català i supera Los 40 com a emissora més escoltada”; si donem per descomptat que és sobretot el jovent qui consumeix aquesta mena d’emissores, ja podem anar revisant alguns tòpics.
Avui tothom coincideix a dir que el consum de música en català obeeix a la normalitat
De fet, està essent la música l’àmbit més destacat de l’avenç de l’idioma: així com en èpoques passades les modes van fer emergir corrents com el rock laietà als setanta o el rock català als noranta, avui tothom coincideix a dir que el consum de música en català obeeix a la normalitat. El nombre de grups, la transversalitat de gèneres i l’edat dels oïdors (majoritàriament ja alfabetitzats en català) fan que la tria musical sigui espontània, motivada sobretot per la qualitat i els gustos i no tant per una militància idiomàtica explícita. I el mateix passa amb la presència del català a internet. Qui, si no els joves, ha situat la llengua catalana amb cara i ulls a la xarxa i a les xarxes socials? Aneu a un quiosc, aquests tanatoris del paper, i veureu tot de castellà; aneu a internet i veureu que la premsa digital feta a Catalunya és, amb singulars excepcions, en llengua catalana.
El món del llibre no s’escapa tampoc dels indicis de millora. Ja són dos els Sant Jordis en què s’han venut més llibres en català que en castellà (una utopia fins ara), cosa que no seria gens extraordinària si els dos idiomes es repartissin el mercat al 50%. Però no és així: avui la diferència és encara de 3 a 1 a favor del castellà, un desnivell que equival a guanyar una cursa descalços i amb un peu coix. I alguna cosa deu passar si, en qüestió de dies, una editorial com Anagrama ha fet pública la convocatòria del seu propi premi literari en català i Edicions 62 ha ratificat el seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, després de la deriva per l’absorció de Planeta. Potser és que els joves que fa set o vuit anys es van posar a escoltar música en català ara tenen prou poder adquisitiu com per comprar-se llibres.
Estem però en el terreny de les intuïcions. Anem ara als números. Els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2013 van llegar-nos unes dades que el pessimisme mainstream va córrer a interpretar com a negatives, en tant que revelaven la paràlisi en l’avenç de la llengua: a grans trets, l’enquesta repetia els resultats del 2008, amb el greuge afegit de perdre parlants a causa de l’emigració provocada per la crisi. Però l’anàlisi per franges d’edat no enganya: l’any 2008, en l’edat de 15 a 29 anys (els més joves que toca l’enquesta) l’avantatge per al castellà com a llengua d’identificació era d’11,6 punts (45%-33,4%), mentre que el 2013 és només (!) de 2 punts (41,2%-39,2%). Si es manté la progressió, a la propera enquesta (el 2018) tindrem la primera generació de joves majoritàriament catalanoparlants des de la postguerra.
I el futur? El futur dependrà de la transmissió de la llengua d’una generació a la següent. I els nascuts a partir de 1980 ja estan en l’edat de tenir el primer fill.
