Zola i el naturalisme
El període de la història de França comprès entre l'adveniment del Segon Imperi (1852), la Comuna de París (1871) i la tercera República fins a la primera guerra mundial és un dels períodes més alliçonadors que mai hi hagi hagut per estudiar les relacions entre literatura, societat i públic lector. En aquest període sobreviuen o s'alcen figures de les lletres franceses tan monumentals com Victor Hugo, Gautier, Baudelaire, Flaubert, Zola, Huysmans, Mallarmé o Proust.
Pel que fa estrictament a la novel·la, és el lapse en què encara ressonen els postulats del romanticisme, en què es configura el bo i millor de la tradició realista, en què el realisme és desplaçat per la novel·la dita "naturalista", i en què es discuteixen els postulats bàsics de l'estètica literària: art per l'art o art al servei del poble; art per a una minoria selecta o art per a les masses; art per a la burgesia o art per a tothom (amb la notable incorporació de la classe mitjana-obrera a la classe lectora); art entotsolat o art social; art literari com a destil·lat formal o literatura educadora de la ciutadania, etcètera.
"La mort d'Olivier Bécaille i altres contes' és representatiu de l'art de l'autor francès"
Enmig d'aquest panorama complex s'eleva la figura d'Émile Zola (1840-1902), un escriptor gens menyspreable —encara que a la Facultat de Lletres de la UB hi tenia detractors seriosos, com Gabriel Oliver i el recentment desaparegut Carlos Pujol, al qual honoro en aquesta línia, tots dos amadors de Balzac—, autor d'una tirallonga de novel·les que segueixen el model de la novel·la de nissaga —val a dir que Thomas Mann va despatxar aquesta mateixa empresa amb una sola novel·la, Els Buddenbrook, mentre que Zola en va necessitar una vintena— i representant màxim del que va acabar denominant-se "naturalisme", terme d'aquells que faciliten les coses als professors de literatura, però que, essencialment, llinda i es confon, moltes vegades, amb el realisme i fins i tot amb el romanticisme: Zola admirava Balzac (i el va emular) i Victor Hugo, inventor d'aquestes descripcions detallades, febroses, que es troben, al capdavall, a les fonts de molts dels procediments del nostre novel·lista d'avui.
Zola va dir —al seu llibret-manifest, Le Roman experimental— que es proposava d'escriure novel·les amb un esperit d'observació científica tan alt com el que havia definit el metge Claude Bernard en el seu mètode; però, fet i fet, també es diu sempre que Flaubert va ser capaç de dissecar la realitat com el seu pare havia practicat disseccions de cadàvers en la seva condició de director de l'Hospital de Rouen. Força inexplicablement, aquest orfebre de les lletres que va ser Mallarmé l'admirava, i va considerar que Zola havia treballat en el terreny intermedi entre l'oeuvre-bijou i el roman-feuilleton, és a dir, "entre la literatura i alguna cosa més, capaç de satisfer les masses i continuar deixant bocabadats els homes de lletres" —els quals, tot s'ha de dir, admiraven i envejaven en Zola el mateix que els anglesos van admirar i envejar en Dickens: no solament la capacitat de narrar, sinó també la de fer una fortuna escrivint novel·les: cal recordar que Zola havia començat a guanyar-se la vida treballant com a propagandista per a la casa Hachette. Interessant, sempre ho és. I algunes novel·les seves —com ara Au Bonheur des Dames, en què es parla de la desaparició del petit comerç, a París, a causa de l'erecció dels grans magatzems comercials— podrien haver despertat articles de gran volada en un crític com Walter Benjamin.
Potser aquestes paraules serveixin per emmarcar la sèrie de narracions que ara ens lliura l'editorial Accent —La mort d'Olivier Bécaille i altres contres, el primer dels quals reprèn el tema que ja apareix en una obra famosa de Ben Jonson, Volpone, la del fals difunt conscient i amatent a la reacció dels seus pròxims, o l'obra més romàntica i rocambolesca de Poe, The Premature Burial, dedicada a un home que és enterrat viu. Tant el conte que dóna títol al volum com L'atac al molí —que és el que Zola va triar per incloure'l en l'antologia que defineix el moviment naturalista, Les Soirées de Médan— són lectures amables, narracions ben construïdes, i petit exemple del que va ser l'art d'Émile
