Parrot, mestre de ceremònies
CASAL ROCK.
TV-3. Dimarts a la nit
Com pot agradar un programa on el cor desafina que és un contentu? És que no volem veure un musical, sinó una altra cosa. Casal Rock té un punt de bonaventurança de la tercera edat, però guanya l'alegria desvergonyida de la seva gent, el relat de la seva vida i desitjos (això també es veia a El coro de la cárcel) i, sobretot, guanya la intel.ligència del mestre de cerimònies, Marc Parrot. Excel.lent músic amb una joganera capacitat per canviar de registres (de Chaval de la Peca a fer un concert al Maçart de Maçanet de Cabrenys), té un cantó professional fet a mida per al projecte: productor. Porta el programa sense abusar de la tendresa però amb la sòlida paciència que li ve d'estar amb gent que, a la seva manera, estima la mateixa música que ell i que no han format un cor per cantar Remena nena. És veritat que els clàssics, que va llegir l'admirat Jordi Llovet per declarar que Casal Rock era una impietat, adverteixen que hi ha un temps per a cada cosa (Quadern del 7/05/2009). Però, precisament, el cantó més saludable és veure una gent que no vol ser endreçada. És, això sí, un joc amb una trampeta: es vol fer un cor però, fent-lo, els seus integrants tenen paper de solistes. Aquest cor és diferent del que surt en un anunci amb una teatral alegria perquè porten ben enganxada la dentadura. Som en una temporada de cors publicitaris. I és que a la publicitat hi ha incomprensibles contagis. Fa temps van coincidir uns quants anuncis amb girafes. Ara cauen pianos en anuncis de cafeteres i d'asseguradores. Tants, en cauen, que hi ha un grup al Facebook que es diu: Odio cuando voy caminando por la calle y me cae un piano encima.
