A contracorrent
La pàtria dels catalans. Història, política, cultura
Josep M. Fradera
La Magrana
348 pàgines, 22 euros
De la pàtria el més natural és estar-ne tip quan te la treuen a tort i a dret, quan cada fet polític o cada picabaralla mediàtica es justifica barroerament en termes patriòtics, amb apel·lacions a la pàtria, el maltractament a la pàtria, la mare pàtria i tota la pesca indigerible i tan escandalosament interessada. El que és al·lucinant -per començar- és la valentia de l'autor en reivindicar una noció o un concepte molt ras de pàtria com a espai de creixement i desenvolupament biològic, social, civil d'uns sers humans: l'espai geogràfic i necessàriament sentimental que han ocupat els que vivim a la vora i els pares o avis dels que encara seguim per aquí.
Això vol dir una cosa fonamental a l'hora de fer història o anàlisi historiogràfica: vol dir que el propòsit de l'intèrpret del passat no és la defensa i/o imposició de perspectives ideològiques i els seus valors polítics associats sinó el coneixement i la comprensió de la complexitat, tot assajant de fer veure la realitat local lligada a l'entorn general -i el primer en el nostre cas, l'espanyol- i alhora restant insensible a les relectures polítiques, presentistes , que del passat tendeix a fer tota societat democràtica: "fredor hermenèutica", com diu ell mateix. El debat polític i l'estira-i-arronsa d'un estat complex com l'espanyol ha produït d'una manera immoderada usos i abusos de la història com a eina de propaganda política, fins i tot de socialització, disfressada o no, per tal d'afavorir sentiments i percepcions rendibles en termes electorals.
Res d'això és la feina d'un historiador competent i aquest senyor està per sobre d'aquesta maquinària diabòlica perquè no li lliguen les dades, i això és el que importa a un historiador: la gràcia és que en té moltes, de dades, i d'informació i intel·ligència analítica, i el propòsit no és fer-la quadrar amb el desig o l'interès sinó amb la realitat històrica. L'observació val pel segle XIX però val per ara mateix, perquè el llibre aplega treballs que ens porten admirablement des de la molt mal coneguda vida intel·lectual i cultural catalana i espanyola del primer terç del segle XIX fins a les troquelacions actuals i perturbadores, com ara la memòria històrica , que és una mena d'oxímoron d'ús perillós perquè tendeix a barrejar la virtut i el dret de la memòria individual amb el deure i la necessitat del coneixement històric. Per això no s'està de revisar autocríticament les percepcions dels joves del final del franquisme -en capítols culpidors- i no s'està tampoc d'explicar com ningú ho ha fet la ruptura del pacte per una nació moderna (l'espanyola) a partir de final del segle XIX, però també les contradictòries maneres de ser català des de llavors (veient les fàbriques o sense veure-les, arronsant el nas davant de la trepidació urbana o ansiós per pujar a l'aeroplà). El seu Jaume Balmes, per exemple, és insòlit per la immensa majoria de catalans -molt més ric i frapant, molt més matisat i complex- de la mateixa manera que la seva explicació de l'aliança entre catalans i estat lliberal espanyol és infreqüent al discurs comú historiogràfic, sempre més propens a augmentar la dosi d'explotació victimista que d'assumir les responsabilitats interessades, i no mal calculades, dels avantpassats disposats a lliurar-se, amb els espanyols, de l'autoritarisme absolutista... O pitjor encara: la propensió maníaca a creure perpètuament que la cultura i la societat catalana han estat per definició modernes, europees i tonificants mentre la resta d'Espanya seguia essent imperturbablement un cau de retardats sota les faldilles dels capellans o dels militars.
I això val pel present estricte: Fradera ha de recordar un munt de vegades que l'Espanya contemporània és una societat transformada de tal manera que no li destorba la paraula ruptura a l'hora de parlar del significat del canvi de règim des de la dictadura de Franco, per molt que sembli que els nacionalismes catalans -no només el convergent o pujolista, sinó també el de l'esquerra socialista i postcomunista- s'hagin agradat molt a si mateixos mentre batallaven amb un ens estàtic i immòbil, com si l'Espanya actual seguís essent en l'imaginari del catalanisme polític la que va fer Franco el 1939.
