"El poeta Bartra és una invenció de l'escriptora Murià"

Amb motiu de l'aniversari del naixement del seu pare, hem pogut parlar a Barcelona amb Roger Bartra Murià (Mèxic, 1942), fill d'Agustí Bartra i Anna Murià; conegut antropòleg, sociòleg i escriptor, que considera els seus nombrosos assaigs publicats com una part més del seu treball literari. Feia un parell de mesos que havia intentat una cita amb ell a Mèxic, però estava d'any sabàtic a Londres. Ara tenia l'oportunitat d'entrevistar-lo per conèixer el vessant més humà i familiar de l'Agustí Bartra.

Diuen que en Roger s'assembla al pare. Alt, prim, amb un posat un xic aristocràtic, bon conversador i d'una extrema amabilitat. Diu estar molt emocionat amb l'interès que ha despertat l'obra d'en Bartra a casa nostra i vol localitzar la placa que van instal·lar aquest any a la Rambla de Santa Mònica, en record del lloc on va venir al món. Era el 8 de novembre de l'any 1908. Al nen li posaven de nom Agustí, fill d'una família obrera de Barcelona que -pocs anys després- se'n van anar a viure a Sabadell. Allí, el jove Bartra va començar a treballar en una fàbrica del tèxtil, encara que sempre estava a punt d'arribar tard perquè de camí hi havia una llibreria i cada matí es quedava aturat, fascinat davant l'aparador.

"Voldria que el centenari ajudés a viure sense por el record de les atrocitats del franquisme"

De vocació precoç i formació autodidacta, quan la família torna a Barcelona guanya un premi de contes organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular i el 1936 entra de periodista a la publicació Mirador. Però -amb l'esclat de la Guerra Civil- és cridat a files, el mateix dia que surt el seu primer llibre: Cant corporal. Lluita als fronts de l'Aragó i Lleida, fins que -l'any 1939- ha d'exiliar-se a França, on passa pels camps de refugiats de Sant Cebrià, Argelers i Agde. Un cop alliberat, al castell de Roissy-en-Brie coincideix amb altres escriptors catalans, com Pere Calders, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i la que seria la seva esposa, l'escriptora Anna Murià.

Roger Bartra recorda el seu pare com "un home molt casolà, que no sortia molt i a qui no li agradaven les tertúlies, molt treballador, sempre tancat al seu escriptori. De tant en tant feia reunions a casa, on es discutia de política i de literatura. Però era un home a qui no agradava l'espectacle de si mateix. Era molt reservat, molt lligat a la petita vida quotidiana d'una modesta família d'exiliats. La seva era una vida sòbria, austera, sense gaires recursos, ja que els meus pares vivien dedicats a la literatura i no a guanyar diners. Una vida que potser no s'intueix en la seva obra, que tenia un to fort, èpic, a l'entorn de les llibertats fonamentals".

La seva mare, Anna Murià (1904-2002), era una coneguda novel·lista i assagista, dirigent política i feminista, que havia treballat a la Generalitat i era íntima amiga de Mercè Rodoreda. La relació amb l'Agustí va començar a França i tots dos junts, abans de l'ocupació alemanya, van decidir anar-se'n a Xile. Però el vaixell els va portar a la República Dominicana del dictador Trujillo i a la Cuba de Batista, fins a poder arribar a Mèxic, l'any 1941. "Allí van ser molt ben rebuts, encara que hi havia un cert malestar per aquella invasió d'intel·lectuals europeus. Una injecció cultural molt apreciada, però amb alguns recels que procedien d'aquella tradició nacionalista mexicana que el meu pare detestava. Ell odiava els nacionalismes de tota mena, d'esquerres o de dretes. No obstant, els exiliats espanyols es van poder inserir en la cultura del país, endegant editorials i revistes, treballant a les universitats o fundant el que avui es coneix com el Colegio de México, que aleshores es deia la Casa de España".

Obligats a viure lluny de Catalunya, molt aviat es va crear una relació afectiva amb la resta de refugiats. "Formaven un petit grup amb el dibuixant Josep Bartolí, amb Ramon Xirau -fill del gran filòsof Joaquim Xirau-, o amb Manel Duran, que es reunia sovint a casa. De petit recordo l'historiador Nicolau d'Olwer, que ja era molt gran, amb el cabell blanc. També hi va haver relació amb l'Orfeó Català, que organitzava vetllades de teatre, recitals de poesia i conferències. Encara que el meu pare molt aviat es va integrar en la cultura mexicana i tot allò de l'Orfeó li resultava un xic folklòric; un lloc una mica trist, amb gent gran molt enyorada, sempre esperant no se sabia ben bé el què. Potser el millor amic del pare era Pere Calders. Quan jo era un nen sempre estava jugant a casa seva amb els seus fills, o ells venien a casa nostra. Fins i tot van muntar una fusteria junts, que òbviament va fracassar. Cap dels dos en sabien res, ni de fusteria ni de negocis. El pare explicava que una vegada els hi van encarregar una taula de juntes per un banc, sobre la qual hi anava un vidre. I ho van fer tan malament que, a la setmana, la fusta es va encorbar i el vidre va petar. De tota manera això va durar només uns mesos, perquè el meu pare sempre va viure a l'entorn de la indústria editorial, fent correccions, fins que es va independitzar com a traductor. Ell treballava amb una lògica molt peculiar, guanyant el just per poder viure i dedicar-se als seus escrits".

Agustí Bartra explicava que va creuar els Pirineus amb "sarna a la pell i un llibre de Rilke a la motxilla". La guerra i les seves conseqüències eren un tema constant. "A casa tot eren anècdotes de la vida sota la II República i la Guerra Civil. Tots dos eren profundament republicans i l'alçament de Franco va suposar una veritable desgràcia, una tragèdia que els hi va canviar totalment la vida. Sobretot ma mare, sempre parlava d'aquella Catalunya de la petita burgesia lligada a la idea del seny, que admiraven i detestaven al mateix temps".

La literatura era l'altre gran tema de conversa. "Els meus pares sempre estaven parlant de literatura, tenien converses molt llargues i vives, discutien però mai es barallaven. Tots dos opinaven sovint sobre la feina de l'altre. En gran mesura, el poeta Bartra és una invenció de l'escriptora Murià, que va esdevenir l'artífex de la biografia del seu marit. Molt intel·ligentment, anava modelant l'obra del meu pare mentre escrivia la seva. No sé si el pare era conscient d'això, però la mare sí; i estava molt contenta amb el seu paper".

No obstant això, com és habitual en aquells que són obligats a deixar la seva llar, la gran preocupació d'aquells anys era la família que havien deixat a Catalunya. "El pare tenia un germà -que pocs anys després també va anar a Mèxic- i el seu pare, amb qui s'escrivia sovint. Jo recordo els sobres que arribaven d'Espanya, les cartes de l'avi, amb els segells de la dictadura i amb consignes escrites a mà -¡Viva Franco!, ¡Viva el Generalísimo!- que s'havien de posar per evitar que la censura les incautés. Eren cartes curoses, perquè a vegades les obrien. Em van impactar molt i encara les recordo amb horror. No tenia més família, encara que sí va mantenir molta correspondència amb amics catalans; un contacte intens i continuat. Escrivia unes cartes esplèndides, a les que hi dedicava molt de temps. Quan jo vaig marxar de Mèxic ens cartejàvem regularment. El dia a dia era amb la mare, però cada dos o tres mesos arribava una carta del meu pare, suculenta, ben treballada literàriament. Era tan conscient que allò formava part de la seva obra que en feia còpies i les guardava. Per a ell era com escriure un poema. Per això era un veritable regal rebre una carta seva".

L'any 1948 mor el pare de Bartra i ell no pot acomiadar-se. "Ho va portar molt malament. Ell adorava el seu pare i va patir molt per no poder tornar-lo a veure. El meu avi era un artesà per qui sentia una gran admiració, que al final de la seva vida es va dedicar a dibuixar; era un excel·lent paisatgista. Les imatges mítiques de la Catalunya que jo coneixia no eren de fotografies, sinó dels dibuixos que enviava amb les seves cartes. Una col·lecció ampliada quan va venir el meu oncle a Mèxic, que en va portar una bona quantitat. Des d'aleshores, a les parets de casa hi havia, en comptes de quadres, els paisatges rurals dibuixats per l'avi. Sempre el camp -encara que sabia que era una visió idíl·lica-, perquè el meu pare detestava la indústria, potser perquè l'havia viscut i l'havia patit com a treballador. Ell sentia que la civilització industrial estava destruint l'anima dels homes".

"Voldria que el centenari ajudés a viure sense por el record de les atrocitats del franquisme"

Poc després, la família Bartra emprèn un viatge als Estats Units gràcies a una beca concedida a l'Agustí per la Fundació Guggenheim, per la qual fa una antologia de la lírica nord-americana en català, que dos anys després publicarà també en castellà. Fins que -al 1953- els EE UU signen els pactes amb el franquisme, trencant per als exiliats tota esperança d'un retorn immediat. "Allò va significar que no tornarien i que Franco moriria al llit. Des d'aquell instant tot va canviar. Encara que no recordo cap reacció especialment tràgica, ni d'amargura. Es va viure amb humor, amb aquella dita que els catalans tenien un dit més curt de tant donar cops a sobre la taula dient: 'aquest any caurà Franco!'. A partir d'aquell moment ja no es deia 'quan caigui Franco', sinó 'quan mori Franco', i tots tenien una botella de cava al frigorífic per celebrar-ho. Aquell 1953 acabaven de tornar de viure dos anys als Estats Units. Van tornar a Mèxic -on estaven ja molt integrats- i es van fer a la idea que sempre viurien allí, i que els seus fills seríem mexicans. Tanmateix, ell admirava la cultura nord-americana i mai va participar del prejudici anti-gringo. Potser aquells pactes el van ajudar a entendre millor què eren els Estats Units, però no va ser mai anti-americà. De fet, a casa érem bilingües, parlàvem català i anglès. Jo només vaig aprendre el castellà de tornada a Mèxic".

L'experiència en el país centre-americà no sols va marcar les vides dels seus pares. El jove Roger Bartra recorda molt bé aquell país "ficat de ple en l'autoritarisme revolucionari del PRI. Era un govern d'esquerres però de mà dura, hereu del president Lázaro Cárdenas -a qui adoraven tots els refugiats-, que va ser el creador d'un sistema polític molt autoritari, al mateix temps que el gran reformador del país. Encara que sigui molt admirat, els sis anys de la seva presidència van marcar tota la corrupció posterior del PRI. Aquell era un Mèxic molt endarrerit, no democràtic, progressivament més repressiu, que acabaria amb la matança de Tlatelolco de l'any 1968. El meu pare no vivia la política mexicana de manera gaire militant, ell vivia en el món de la poesia. La política la sentia d'una manera més transcendental, no li agradaven els polítics mexicans. Jo, en canvi, vaig créixer en una generació que volia fer reformes, canviar el món; i això va fer que acabés exiliant-me del meu país, com abans ho havien fet els meus pares. Me'n vaig anar a Veneçuela, i després a Anglaterra i a França".

De sobte, per pura casualitat, quan ja s'havien instal·lat definitivament a la seva llar mexicana, el matrimoni Bartra fa un viatge per Europa i l'any 1970, en un rampell, decideixen arribar fins a Barcelona i veure amb els seus propis ulls el país que havien deixat trenta anys abans. "Encara era viu el dictador, però estava a les acaballes. La situació política havia canviat i van venir de visita per una setmana. Els va rebre tanta gent a l'aeroport i amb tant d'afecte que, als pocs dies, de manera sobtada i fulminant, decidien quedar-se. Van veure que la imatge que tenien a l'exili -pròpia de la postguerra- ja no es corresponia amb la de la Catalunya real. La cultura i la societat havien evolucionat, i aquella impressió va fer que es quedessin definitivament. El meu pare, que era un intel·lectual bilingüe, va recuperar la connexió amb la Catalunya que ell recordava de la seva joventut. I encara que el van censurar, va poder publicar al seu país, trobant una nova generació de poetes catalans que apreciaven la seva feina. Tanmateix, guanyar-se la vida aquí va ser més difícil que a Mèxic; fins que -dos anys després- un grup d'empresaris del Vallès van decidir adoptar-lo i se'n va anar a viure a Terrassa, on va morir l'any 1982".

Roger Bartra ja havia estat altres vegades a Barcelona, però aquesta és una ocasió especial. El seguit de commemoracions han estat tota una sorpresa "perquè jo em vaig acostumar a què el meu pare i la seva obra eren marginals. Durant el franquisme per raons evidents, i després per la peculiar evolució de la cultura catalana, on la seva obra era poc considerada". Se'l veu content, disposat a atendre tothom que se li acosta per parlar-li de la poesia de l'Agustí Bartra. "M'agradaria pensar que aquest aniversari forma part del procés de recuperació de la memòria històrica i que ajudarà a viure sense por el record de les atrocitats que van caracteritzar el franquisme. Per a mi, a més d'un significat personal, té un significat polític", no es cansa de dir.