La trinxera del bon gust

Les contradiccions de la guerra: són dels que més es van fer veure -a partir dels seus cartells, llibres, pel·lícules, fotografies, festivals benèfics...- i, en canvi, encara avui, 71 anys després, més de la meitat de les prop de 300 persones que van fer possible el primer gran aparell propagandístic governamental en l'Europa democràtica, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, no se sap ni qui són; ni tampoc com i què va fer aquesta oficina entre octubre de 1936 i gener de 1939. La mateixa ànima del Comissariat, qui n'havia redactat fins i tot el decret ambiguament per dotar-lo d'allò que convingués en un futur, el periodista i polític Jaume Miravitlles (1906-1988), va ser l'artífex del seu enigma: el 25 de gener, a poques hores de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, cremava a les oficines centrals de l'entitat, al 442 bis de la Diagonal -llavors, Avinguda del 14 d'abril- un munt de documentació sobre la seva gran creació.

L'edició facsimilar d'una de les múltiples joies del Comissariat -els set llibrets de la seva Col·lecció Infantívola, publicada per la Generalitat-, així com l'aparició del primer gran estudi global sobre l'organisme realitzat per 17 experts coordinats per Rafael Pascuet i Enric Pujol - La revolució del bon gust, editat per Viena, l'Ajuntament de Figueres i l'Arxiu Nacional de Catalunya, embrió potencial d'una exposició d'èxit garantit- posen una mica de llum en aquest organisme únic, avantguardista.

El mateix Miravitlles va convèncer el president Lluís Companys i el conseller primer Josep Tarradellas que la Generalitat es dotés d'una eina per estimular la moral al front i a la reraguarda, per contrarestar els missatges dels feixismes i per donar una imatge de modernitat de l'obra de la Generalitat i de la República. Després vindrien tasques de representació diplomàtica oficioses i d'un cert espionatge (esbrinar on era Andreu Nin després dels Fets de Maig de 1937 i pactar amb Anglaterra i França una franja fronterera desmilitaritzada que abracés Catalunya, Aragó i el País Basc).

Miravitlles s'havia guanyat la confiança de Companys com a organitzador i especialista en agitació pública en pocs mesos: havia estat l'home que impedí que la no nata Olimpiada Popular fos instrumentalitzada pels comunistes i, com a secretari general del Comitè de Milíces Antifeixistes, va ajudar a reconduir el sindicats armats que la Generalitat no controlava esclatada la guerra civil. Això li va donar un marge de maniobra, que li va permetre gestionar pressupostos de fins a 400.000 pessetes mensuals i la possibilitat de contractar personal directament. "Volia combatents, no funcionaris", va justificar després Miravitlles.

Una independència que semblava que Tarradellas va voler acotar demanant explicacions oficials per activitats com els festivals benèfics o la instal·lació per Barcelona de quioscos d'estètica GATCPAC per a la venda de productes del Comissariat. "No era tant un control de Tarradellas com del PSUC, que volia fer-se amb el Comissariat, fins a l'extrem que Companys estava disposat a cedir-los aquest organisme després dels Fets de Maig; Tarradellas, però, s'hi negà; aquell control va acabar reforçant, doncs, l'statuo quo de l'oficina", opina l'historiador Daniel Venteo, autor del documentat estudi central del Comissariat a La revolució del bon gust.

La inversió va donar uns resultats espectaculars. Als 15 dies, el 24 d'octubre, ja hi havia als carrers el primer producte del Comissariat, el cartell Aixafem el feixisme, el de l'espardenya trepitjant l'esvàstica. Era obra de Pere Català Pic, l'altre gran cervell del Comissariat, figura capdavantera de la fotografia publicitària a Catalunya i impulsor de la psicologia publicitària a Barcelona, que no va trigar a aplicar a la propaganda política. "Cal conèixer els ressorts reaccionals dels individus als quals es dirigeix un", mantenia com a divisa.

A les seves idees de psicologia comunicativa i al nas de Francesc Fàbregas, director artístic del Comissariat, es deu l'excel-lent producció cartellística de l'organisme. Tot ho van plantejar bé: molt visuals, poc argument i molt eslògan, més gran de mides del que era normal a l'època perquè "vianants, automòbils i tramvies els eclipsen avui totalment"; incorporació de la fotografia, encarregats als més prometedors cartellistes -Antoni Clavé, Carles Fontserè (cabdal en el Comissariat, com constata Gerard Bagué en el llibre), Martí i Bas...- i, com recorda també l'expert Daniel Giralt Miracle, produccions amb to institucional: hi podia haver al mateix pla símbols anarquistes, comunistes, catalanistes...

Bona part d'aquell cartellisme va estar destinat a difondre les activitats del mateix Comissariat, dividit en quatre grans seccions: Edicions, Cinema, Exposicions i Manifestacions Exteriors i Premsa i Ràdio. Es tractava de vendre la República al més pur estil comercial, amb tècniques de comunicació d'inspiració anglosaxona, segons constata la publicista Ester Boquera en el detallat estudi. I amb un cas molt clar de merchandising: la figureta El més petit de tots, obra de l'escultor Miquel Paredes, batejat a partir de la cançó popular d' El tres tambors pel periodista Emili Granier Barrera, una música a la qual Joan Oliver, Pere Quart, va adaptar la lletra i que va cantar el llavors ídol Emili Vendrell. Per si fos poc, va tenir versió en llibre, escrit i dibuixat per Lola Anglada. Total: es van vendre, a tres pessetes, 300.000 ninots d'aquell nen petit amb barret a mig camí entre gorro frigi republicà i barretina catalana i que duia una bandera; cadascú hi posava la que volia. Segons les xifres d'una enquesta de Miravitlles, el 60%, la senyera; el 20%, la de la CNT; el 15 %, la comunista, i el 5%, la republicana. Un bon retrat sociològic del moment.

El més petit de tots d'Anglada era només un dels prop de 200 títols que, es creu, va publicar una secció que dirigia l'escriptor Josep Roure-Torent però que tenia de nou en Català Pic el seu màxim responsable tècnic. La producció, en part canalitzada a partir de la creació de dos segells, Editorial Forja i Edicions Flama, va ser ingent i sempre molt estudiada: des de postals que es regalaven als periodistes estrangers que visitaven Catalunya, a textos de servei públic ( El menjar en temps de guerra ) i la Biblioteca del Combatent Català (pel soldats del front, en format petitíssim), passant per una exquisida revista que només durà tres números, Nova Iberia ; la literatura feta des del mateix front ( Unitats de xoc , de Pere Calders) i la del testimoniatge, amb el secretari judicial de Burgos, Antonio Ruiz Vilaplana, com a gran best-seller .

La promoció de Ruiz Vilaplana és la millor mostra de l'habilitat comunicativa del Comissariat: l'expectació que generà la notícia, el juny de 1938, de la seva mobilització al front va ser aprofitada per anunciar, en els mateixos diaris, la propera aparició del seu nou llibre. Estratègies semblants es van utilitzar, per exemple, per incrementar l'afluència de públic a una gran exposició, Set mesos de guerra : entre el material es va incorporar de seguida una pistola amb culates d'or destinada al general Sanjurjo recent interceptada; en una segona mostra, s'hi va afegir la camisa que el dirigent anarquista Durruti duia quan va ser ferit de mort. Van ser tot un èxit.

Un altre best-seller bibliogràfic van ser les Visions de guerra i de reraguarda , àlbums gràfics alimentats amb la tasca de l'impressionant departament fotògrafic del Comissariat, on hi van col·laborar fotoperiodistes com Agustí Centelles, Gabriel Casas, David Saymour Chim i Robert Capa, la companya del qual, la també fotògrafa Gerda Taro, va morir al front de Belchite, on es trobava gràcies a una acreditació facilitada pel mateix Miravitlles. La tasca del departament va ser espectacular, com demostra que un setmanari com Newsweek cobrís la guerra pràcticament només amb les imatges preses pel Comissariat. De l'obra ingent només s'han salvat 5.539 instantànies, sense referències d'autors, conservats en 14 àlbums.

La fotografia no va tenir el monopoli de la imatge al Comissariat, que tenia una secció també molt en sintonia amb els temps, la cinematogràfica, a partir de la productora Laya Films, dirigida per Joan Castanyer. Presentada el 26 de gener de 1937 al cinema Coliseum, va acabar realitzant 120 noticiaris (dels que només se'n conserven 16) i documentals tant del front com de la reraguarda. El 1938, els seus arxius contenien 90.000 metres de pel·lícula, una tasca que va compaginar amb ajuts a produccions exteriors, com la mítica Sierra de Teruel, d'André Malraux.

El Comissariat estava en mil guerres: havia de fer funcionar diàriament, entre d'altres més coses en 28 mesos, un comunicat de premsa en 8 idiomes, una Oficina de Correus i Premsa al Front o les Llar del Combatent Català a Madrid. Però la gran feinada era contrarestar la imatge que el feixisme donava a Europa de la República, especialment en el delicat tema de la repressió als catòlics. Per això no ha de sorprendre que el Comissariat organitzés una gran mostra d'art romànic i gòtic català a París o tingués un Boletín de Información Católica, que es compensava amb l'edició del Boletín de la Gran Logia Regional del Nordeste de España. A aquesta estranya activitat no deuria ser al·liè el fet que Miravitlles fos maçó, com consta en un expedient que es conserva a l'Arxiu de Salamanca.

A aquesta tasca internacional hi ajudava, i molt, la petita xarxa de la secció d'Afers Exteriors, amb delegacions a París (ja des d'octubre de 1936), Londres, Brussel·les i Estocolm. Amb pressupost propi, els centres d'informació i premsa van acabar sent el 1938 delegacions oficials a l'estranger de la Generalitat, amb tasques d'informació secretes i algun episodi tragicòmic, com que el responsable de la delegació a Londres acabés essent un espia anglès. Josep Maria Batista i Roca el substituïria, tot convertint-se, amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí, en la figura del cos paradiplomàtic català, de resultats magres malgrat els esforços.

Miravitlles va ser a la seva trinxera fins el darrer moment, a Figueres, el 2 de febrer de 1939. Va pensar, per a la carretera Barcelona-La Jonquera, una fletxa molt grossa amb la inscripció, "A Barcelona, camí del deure"; al costat, una de més petita havia de dir: "A la frontera, camí del deshonor". No es va poder fer. Era un missatge impactant, desesperat fins i tot, per defensar un model de vida, "una revolució del bon gust", com deia Miravitlles, fins al final.