Francesc Mitjans, arquitecte del confort

Aquest darrer any li han plogut els homenatges, però resulta curiós que en una ciutat que s'emmiralla constantment en la seva arquitectura la figura d'un personatge com Francesc Mitjans (Barcelona, 1909) hagi passat quasi desapercebuda. No pels seus col.legues, és clar, però sí per molts dels ciutadans i fins i tot dels curiosos de la bona arquitectura. Quan se li pregunta per què hi ha tan poques publicacions sobre la seva obra, o si no li hauria agradat donar a conèixer més les seves idees i treballs, Mitjans primer calla, i després aixeca la vista i diu: "No ho sé. Hi ha una certa virtut que es diu pudor i que em sembla que jo he tingut. Si hagués sigut més exhibicionista possiblement la meva família m'hauria criticat... De fet, jo mateix ho hauria considerat d'un cert mal gust".

"Sempre he enfocat l'habitatge de la mateixa manera, evitant la profunditat"

La tipologia de les plantes de Mitjans va tenir molta influència a l'època

"M'hauria encantat poder intervenir en l'urbanisme de Barcelona"

Pudor i modèstia, molta feina i ganes de fer-la. Són algunes de les qualitats d'aquest home que per molts serà conegut per haver estat l'artífex del Camp Nou, l'estadi del Barça que va dissenyar i construir el 1954 tot i que a ell ni li ha agradat mai el futbol ni ha sigut soci, ni tan sols culé. Què hi farem! Una altra de les seves obres emblemàtiques és la torre del Banc Atlàntic del carrer Balmes, avui Banc Sabadell, que continua marcant la silueta d'aquesta zona de la ciutat. Però del que li agrada parlar és del tema que l'ha obsedit al llarg de la seva extensa trajectòria: la vivenda.

"La vivenda familiar em continua semblant l'objectiu més important en tota la història de l'arquitectura", assegura, assegut a la sala d'estar de la seva pròpia llar, al carrer d'Amigó de Barcelona, en una finca que ell mateix va dissenyar entre 1941 i 1944 i que ha resultat clau en l'evolució de la tipologia de la vivenda burgesa de Barcelona. Està situada ben bé enfront de l'Institut Britànic, i una mica enretirada respecte del carrer. S'hi accedeix per un petit jardí on no hi falta, una mica amagat, un petit estany amb peixos de colors i uns plataners canaris que recorden l'origen de la dona del promotor de l'obra.

"Naturalment, segons les ordenances, hauria pogut construir fins arribar al carrer, però ¿què hauria passat? Que la finca seria estreta, amb molta profunditat i un gran passadís. Tindria un pla totalment diferent al que vaig poder aplicar aquí".

"El propietari era amic meu, i en aquest solar hi vam fer dues vivendes per replà, que és bastant clàssic i normal, però n'haguessin pogut sortir sis, d'aquestes vivendes de corredor tan summament avorrides. Afortunadament, en vaig poder prescindir gràcies al fet que vaig trobar un propietari, figura importantíssima en tota construcció de vivendes, molt comprensiu i que compartia els meus punts de vista i les meves manies. Així, vaig poder fer una casa que era tan inèdita en el seu moment que semblava una bogeria, però no renuncio a haver-la feta". De fet, hi continua vivint.

L'obra de Mitjans apareix a bona part de les guies d'arquitectura, però hi ha molt poques monografies del seu treball. "És un arquitecte que encara està per descobrir", comenta l'historiador de l'arquitectura Josep M. Rovira, per a qui falten encara moltes investigacions sobre el seu treball i trajectòria. Així i tot, destaca el catàleg de l'exposició que li va dedicar el 1996 el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i el DVD que recull una entrevista realitzada per J. L. Mateo el 1983, publicat per la mateixa entitat en un àlbum (una autèntica joia) que recull altres cinc vídeos amb entrevistes amb professionals històrics com Sert, Sostres o Coderch. En tots dos casos, el treball s'ha realitzat a partir d'entrevistes i escrits del mateix arquitecte que, juntament amb els seus records, permeten fer un petit calidoscopi de la seva trajectòria.

- Orígens. Membre d'una família d'industrials, Francesc Mitjans es va quedar orfe de molt petit i va viure amb els seus avis tot i que va passar uns anys en un pensionat. El seu entorn ha estat el de la burgesia catalana, per a qui ha fet gran part de les seves obres i, de fet, se'l considera el gran renovador de la tipologia de l'habitatge burgès. Tot i que va fer alguna incursió en la vivenda social -com fou el cas de les vivendes econòmiques de Bon Pastor-, la majoria dels seus edificis es troben a la zona alta de Barcelona, per sobre o per sota de la Diagonal, ja que va tenir molts encàrrecs dels promotors que van urbanitzar aquesta zona després de la guerra.

Havia entrat el 1927 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona tot i que, degut al parèntesi de la guerra, no va acabar la carrera fins al 1940. En aquella època, el modernisme era la història a superar i, tot i que recorda la mort de Gaudí, no era precisament un artista molt valorat en el seu context cultural. "Vaig tenir Jujol de professor, però era un bitxo bastant estrany", recorda Mitjans d'aquell professor que sembla que només es dedicava a fer copiar ornaments als seus alumnes. "El seu moment òptim va ser en una actuació a la catedral de Palma interpretant un projecte de Gaudí. Allà es va poder llançar i les seves passades foren genials". Mitjans va formar part del GATCPAC com a membre estudiant, parla amb respecte de Sert i de Torres Clavé, i, segons s'explica al DVD publicat pel Col.legi d'Arquitectes, a la postguerra fou dels primers a reivindicar-lo perquè, explicava llavors, "era una gran hipocresia negar els seus valors positius".

- Influències. En té dues de bàsiques. La principal sembla que fou Raimon Duran i Reynals, autor d'obres com la Casa F. Espona (1932-1935) o la Casa Barangé (1933), ambdues a Barcelona. "L'he admirat molt, i curiosament no vaig arribar a parlar mai amb ell", explica ara Mitjans, que com Duran també ha tingut sempre un ull posat en la tradició i l'altre en la modernitat. L'altra és Mies van der Rohe. A la casa del carrer d'Amigó hi té, a l'entrada, el pilar del pavelló alemany de Barcelona. "Vaig veure el pavelló mentre el construïen a Montjuïc i sí, fou el que més m'impressionà de tota l'Exposició Internacional". Les seves filles Lola i Clara recorden els molts viatges que feia la família per anar a conèixer les obres de Mies, Le Corbusier, Gropius, Neutra, Aalto, Jacobsen o d'altres mestres de la modernitat per tot Europa i Amèrica. "El que m'ha interessat més és Mies. Als altres els respectava, però a Mies, a més, l'estimava", aclareix ell. Tanmateix, assegura que no s'ha reflectit en la seva pròpia obra. "¡Què més hauria volgut que poder incorporar a la meva obra alguna de les solucions de Mies! Però no fou possible, no vaig tenir opció".

- Llar i natura. Hi ha dues coses que semblen anar de la mà en l'obra de Mitjans: l'interès perquè les seves vivendes fossin veritables llars on la família pogués reunir-se i trobar-se confortable, i una obsessió perquè es relacionessin amb la natura, bé en forma de jardí, bé buscant les condicions d'il.luminació, vistes o àmplies apertures cap a l'exterior. Li preocupa especialment la relació entre l'interior i l'exterior, cosa que el fa experimentar amb diverses solucions pels espais intermedis propis de l'arquitectura moderna de la qual fou un dels principals divulgadors a Barcelona. S'hi refereix contínuament i sembla que, en gran part, la seva casa del carrer d'Amigó, una autèntica revolució a principis dels anys quaranta, és la fita que mira d'aconseguir o adaptar amb els altres habitatges. "En aquell moment va sorprendre una mica per tot. Primer, per això de tenir un jardí a l'entrada. A mi em semblava que rebre amb una mica de natura els qui entraven a la casa, i més si jo mateix n'era el propietari, resultava molt agradable, més que trobar-te de cop i volta la porta del carrer", explica.

Tingueren també molta influència la seva planta i el tipus de barana de la terrassa amb arrambadors metàl.lics que van crear escola. La tipologia de les cases de Mitjans -que reconeix que dissenyava les cases des de dins, pensant en el confort dels seus habitants- defugen el passadís, eviten la proliferació de petits patis interiors amb l'objectiu d'agrupar els serveis en un sol pati més ampli o directament cap a les façanes interiors, i tenen una distribució que busca el màxim aprofitament de l'espai sense complexos.

"Sempre he enfocat l'habitatge de la mateixa manera. I quasi sempre vaig poder evitar la gran profunditat d'una edificació facilitant així que les cases es poguessin obrir més a les façanes interiors i exteriors", comenta. Si tenia una gran promoció de vivendes, indica, mirava de construir diferents blocs amb diferents orientacions o en forma de pinta perquè poguessin tenir sempre una sortida exterior a la llum. "Una mesura era agafar dos blocs d'habitatges, definits per escales, i donar-los un accés comú que fos un parc obert a tots els veïns. Em semblava una suggerència que podia servir d'exemple i que a mi em permetia fer cases que entenia que eren un favor als inquilins i a la mateixa ciutat". Alguns d'aquests exemples són l'edifici Seida (1958), a l'Avinguda de Sarrià, i que incorpora en una cantonada una benzinera; l'edifici La Colmena (1950-1952) a la Ronda General Mitre, on va optar per una façana corba; o el grup de vivendes del carrer Escorial (1952-1962), on va participar en un equip on també hi havia Bohigas, Martorell, Alemany, Ribas i Casas i Manuel Ribas i Piera.

- Eclecticisme. No tot ha estat innovació, en Mitjans. De fet, ell mateix es reconeix com "un home de moltes vies". Quan calia, perquè no s'acabava d'atrevir a trencar el paisatge urbà de l'entorn o quan li demanava el client -que sobretot a la immediata postguerra era molt conservador i poc amant de modernitats-, feia cases clàssiques d'arrel historicista, tot i que, recorda, a l'interior sempre mirava de dir-hi la seva. És el cas, per exemple, del bloc d'habitatges al carrer Balmes 182 (1945) o de les cases que va construir enfront del Turó Park. "Aquesta composició d'una façana més o menys acadèmica crec que és la que em demana una clientela burgesa, la de propietaris que m'encarreguen successives cases, generalment petits grups", escriu al catàleg de 1996. Encara que, quan pot, la mà se li en va cap al racionalisme, no oblida tampoc la lliçó de la bona construcció tradicional, i el mestratge dels mestres d'obres.

- Un gran estadi. Costa una mica que Mitjans parli del camp del Barça, encara que per alguns és una de les seves millors obres i també una fita en l'arquitectura espanyola dels anys cinquanta. El projecte el va firmar amb Josep Soteras i Lorenzo García-Barbón, però no s'està de dir que el 90 % del disseny és seu. Li vingué com encàrrec del seu cosí germà i veí, Francesc Miró-Sans, que havia estat elegit president del club. "No hi havia referents, llavors, i vaig viatjar per tot arreu per visitar ciutats que tenien estadis, però no vaig trobar quasi res que em servís", explica. El que va tenir clar era que necessitava més terrenys i, a costa d'arruïnar el club, va convèncer-los perquè en compressin més amb la idea de rodejar l'estadi de jardins.

"Inicialment ja es va projectar com un estadi asimètric amb les grans dificultats que un camp de futbol té sobre un estadi, de tan properes com són les seves localitats, i la dificultat que implica mantenir la visibilitat d'un córner amb l'espectador situat en una grada del córner oposat, cosa que imposa la corbatura de les grades pels quatre costats", escrivia el 1996. Explica que ja des del principi s'havia calculat la possible ampliació: "Vam fer les grades amb una fondària suficient per tal que, en el seu dia, on inicialment se situaven dos espectadors de peu hi cabés una fila d'espectadors asseguts. I successivament i per etapes, a mida que el públic ho demanés, es pogués disminuir l'aforament del camp augmentant la comoditat, fins arribar al límit que van marcar els Mundials del 1982, quan encara s'amplià més acostant les primeres grades al terreny de joc, un cop rebaixat aquest, i es canvià la coberta de la tribuna, inicialment de fusta, per una de metàl.lica, mantenint però l'estructura". Ara considera d'una lògica aclaparadora el que va fer, des del disseny de les grades, la tribuna i les rampes fins a la manera com va resoldre el desnivell del terreny. "Són elements que s'han resolt urbanísticament sense cap dificultat i sense cap fantasia meva. Qualsevol arquitecte, amb un poc de sentit de la responsabilitat, ho hauria fet igual de bé".

- Banc Atlàntic. És l'altra gran icona de la ciutat que va construir. No se li pot negar l'elegància, quasi clàssica malgrat l'altura. Aquí hi juga un paper important, a més del joc de colors i materials de la façana, la seva col.locació de biaix respecte del carrer Balmes, tot respectant el xamfrà de l'Eixample de manera que sembla donar continuïtat al carrer París. Reconeix que es va inspirar en l'edifici Pirelli de Gilo Ponti a Milà. Feta en col.laboració amb Salvador Balcells entre 1966 i 1969 -poc després que el Banc Atlàntic comencés a estar sota la influència de l'Opus Dei-, també d'aquesta torre assegura Mitjans que va trobar-hi "unes solucions gens forçades que qualsevol arquitecte hauria acceptat".

- Urbanisme. A Mitjans li dol no haver pogut intervenir en l'urbanisme de la seva ciutat. "M'hauria encantat", reconeix. Si ja els seus edificis tenen voluntat urbana, de relació amb l'entorn, també va arribar a fer algun projecte urbanístic de volada que es va quedar en una maqueta. Era la reordenació d'una zona a l'avinguda Tarradellas prop de la plaça Francesc Macià, on havia tingut encàrrecs de diferents clients i va proposar una nova ordenació amb torres i zones ajardinades. També explica la seva filla Lola que va participar en el disseny del complex de la zona Azca de Madrid, que firmà Antonio Perpiñá. Defensa els edificis en altura i pensa que Barcelona, en això, ha estat " mojigata ". "Hi ha hagut certa mesquinesa, manca de valentia o conservadorisme, això de la caseta i l'hortet que ha portat resultats no gaire interessants", explica ara.

- Obres. A més de les citades, també destaquen en la trajectòria de Mitjans moltes altres obres, com la Clínica Soler Roig (1952), l'edifici Tokio (1957), el Club Nàutic de Barcelona (1958), les oficines Harry Walker (1959), el càmping La Ballena Alegre (1960) o el Club de Tennis de Palma de Mallorca (1960). Tanmateix, ha continuat en actiu fins els anys noranta, quan va fer un dels edificis de la Vila Olímpica en col.laboració amb Manuel Ribas Piera. Ha vist també com desapareixien alguns dels seus edificis, com serà el cas d'aquí a deu anys de l'Edifici Estel, seu de Telefònica a l'Avinguda de Roma, que es desmantellarà per fer-hi una promoció immobiliària. Ho deu entendre, perquè coneix el mercat. "La construcció d'habitatges és un negoci important", comenta una i altra vegada per explicar els condicionants de l'arquitectura. "Suposa una gran inversió de diners i, per tant, el promotor requereix que no s'hi facin disbarats".

- Col.legues. Obsedit amb una feina que sempre l'ha divertit, Mitjans no ha estat home de grups ni de col.lectius. Això potser justifica que hagi estat difícil situar-lo. De la seva generació, reconeix que tenia una relació distant amb J.A. Coderch. "Era un home difícil i jo tampoc he estat gaire fàcil. Sí, potser erem rivals, però afortunadament no vam arribar mai a cap conflicte que ell, com jo, segurament hauria mirat d'evitar". Mitjans sembla sorprès, però content, del reconeixement que ha rebut aquest any, tant del Col.legi d'Arquitectes Tècnics com del FAD o de la Fundació Mies van der Rohe. Durant un temps, ja de gran, va donar classes a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i en guarda un bon record perquè sempre li va agradar el contacte amb les noves generacions."Aquesta tarda he quedat amb un jove arquitecte per anar a fer un volt", comenta il.lusionat en acabar la conversa. Quasi segur que parlaran de la vivenda.