Joan Maragall, poeta i ciutadà

En la nostra tradició literària, ningú com Joan Maragall no presenta amb més excel.lència l'estreta relació entre una vida de poeta, o una vida d'intel.lectual, i una vida pública, amb una gran preocupació pels afers de la nació, la pàtria o la ciutat. Hi ha poetes de la nostra història literària que s'han ocupat sobretot a fer una gran obra literària, com Josep Carner; n'hi ha que han fet, a més de poesia, una tasca de primer ordre en el terreny de les idees, de la filologia o de la traducció, com Carles Riba; n'hi ha que van convertir-se en símbols d'uns anhels patriòtics com excrescència quasi natural dels seus textos, com és el cas de Salvador Espriu; però no n'hi ha gaires que, com Joan Maragall, vagin eixamplar la seva activitat d'escriptor fins al terreny de la reflexió política, de l'activisme ideològic i de la preocupació pel destí de la seva ciutat, de Catalunya i de les relacions entre Catalunya i Espanya.

No n'hi ha gaires que, con Joan Maragall, vagim eixemplar la seva activitat d'escriptor fins al terreny de la reflexió política, de l'activisme ideològic i de la preocupació pel destí de la seva ciutat

Va presentar, amb tots els seus defectes i mancances, també glòries, una ciutat de Barcelona i un país que el 1909 vivia un dels sotracs més dolorosos de la seva història recent

Així ho demostren, almenys, dues coses de la seva producció, és a dir, poemes com ara Oda nova a Barcelona o Oda a Espanya ?llavor d'unes quantes idees que encara van trobar-se en el pensament polític d'un seu nét? i articles com "La ciutat cremada" o "La ciutat del perdó", escrits arran dels fets de la Setmana Tràgica. Les crítiques que va despertar la publicació del llibre Enllà (1906) per part d'una generació Noucentista que tot just començava a ensenyar unes orelles primmirades, és possiblement la causa que Joan Maragall fes d'una banda un tomb lleuger cap al classicisme que trobarem en les seves incursions en el mite de Nausica i en les versions dels Himnes homèrics, però, d'altra banda, prengués el determini ?que no pot ser considerat únicament estètic, sinó també polític, cívic i moral? de vincular la seva poesia a una idea molt realista de la nostra ciutat i del conjunt del nostre país, ben o mal acompanyat.

Quan Eugeni d'Ors va criticar, en el seu Glosari, els punts febles del llibre Enllà, no va fer sinó donar ales i veu a una concepció de la poesia ?que ha tingut una enorme repercussió a Catalunya fins als nostres dies? en què la paraula poètica, a més d'exigir-se a si mateixa de ser bella, s'exigeix de posseir la responsabilitat de parlar de la ciutat i la pàtria amb un anhel reformador, molt conscient de la realitat i força allunyat, en aquest cas, de les frívoles idealitats expressades pel Pantarca. Allà on els Noucentistes reclamaven la transformació de Barcelona en una mena d'Arcàdia, d'Atenes periclea o de Florència dels Mèdici ?proposta senyorívola i purament imaginària?, allà Joan Maragall va presentar, amb tots els seus defectes i mancances, també glòries, una ciutat de Barcelona i un país que, justament l'any de la redacció del poema (1909), vivia un dels sotracs més dolorosos de la seva història recent.

No havia calgut, tanmateix, que Barcelona assistís als fets lamentables i escruixidors de la Setmana Tràgica perquè Maragall tingués la idea de transformar en poesia un pensament que, en els aspectes que hem insinuat, s'oposava quasi frontalment a la idíl·lica visió dels Noucentistes. Si Eugeni d'Ors havia fet, l'any 1907, un elogi de les idees de Jaussely en relació amb l'agregació a l'Eixample dels pobles circumdants de Barcelona ?com felicitant-se que la "ruralia" fos absorbida per la gran metròpolis?, Maragall va expressar-se, tant l'any 1907 ("Esta es mi fe") com l'any 1908 ("La ciudad del ensueño") en els termes d'un ciutadà per al qual sempre serà més digna i més lloable la vida autèntica i tradicional de les viles perifèriques de Barcelona, o de qualsevol urbanitat no mistificada, que tota idea d'una cosmòpolis exagerada, exaltada i ideal. En els dos articles citats, Maragall donava entrada als aspectes més sòrdids de la ciutat ?així ho farien també, en general, escriptors contemporanis seus, com Juli Vallmitjana i d'altres?, àdhuc els més lletjos i execrables: aspectes, d'altra banda, que encara són presents a la nostra ciutat o s'hi han incorporat pels efectes d'una arquitectura i d'un urbanisme sovint devastadors, megalòmans i postmoderns: vet aquí les virtuts que encara posseeix tota relectura de l'obra "ciutadana" de Joan Maragall.

Abans de la Setmana Tràgica, almenys el 4 de febrer de 1909, Maragall ja tenia enllestits els primers 25 versos de l'Oda nova a Barcelona, que, certament, no tenen el mateix aire que la resta del poema. Això sí: després de la Setmana Tràgica, entre el mes d'agost i la tardor de 1909, Maragall va completar el poema dedicat a la nostra ciutat amb un deix de melancolia i un estil quasi elegíac que ho té tot a veure amb el caràcter esfereïdor i brutal d'aquells esdeveniments; poc esmentats per D'Ors al seu Glosari ?si no és per reclamar actuacions gairebé manu militari?, però presents, llavors i per la resta de la seva vida, en l'obra de Maragall. El poema havia començat, a la manera dialogal, amb una pregunta retòrica: "On te'n vas, Barcelona, esperit català | que has vençut la carena i has saltat ja la tanca | i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses, | lo mateix embriagada de tan gran llibertat?", però la segona etapa de la composició va entrar en un terreny molt més punyent, en veu pròpia gairebé com un examen de consciència, abandonant l'autor aquells elements naturalistes i feliços que escauen a les primeres cinc estrofes: "Ets covarda, i crudel i grollera, | Barcelona, però ets riallera..."; "Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa | i el vent de disbauxa, en tot te desdius; | i abandones la vida i la glòria i l'empresa, | i despulles el gran de grandesa. | I encara te'n rius"; "i surt la marmanyera endiablada | que empaita la monja i li crema el convent..."; "El fang de tes carrers, oh Barcelona! | és pastat amb sang"; "I allí, a quatre passes, febrosa de sobres | més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres | tremola en la fosca ses llums infernals".

El resum de l'Oda a la nostra ciutat és d'un realisme aclaparador: "Tal com ets, tal te vull, ciutat mala: | és com un mal donat...". Era una visió de la ciutat que potser li devia alguna cosa a la poesia francesa del segle XIX, o potser no: podríem pensar en la París de Baudelaire, poeta no menys cristià, quan s'analitza bé la seva poesia, que el nostre Joan Maragall. Sigui com vulgui, es tractava d'una resposta poètica, o d'una resposta en vers, a un constructe ideològic i idealista, el dels Noucentistes, que provenia d'una burgesia idèntica que la seva (fins i tot menys acabalada i suficient), però amb una consciència moral molt més petita, força més indiferent a fets sobre els quals no s'hi podia passar de puntetes... o fent una escapada regalada a la ciutat de Ginebra ?emblema del màxim endreç i de la vida idíl·lica a Europa?, com va ser el cas d'Eugeni d'Ors.

Avui, tot rellegint tant aquesta Oda com els articles publicats per Maragall, o censurats, a La Veu de Catalunya ?"Ah, Barcelona", "La Iglésia cremada", "La ciutat del perdó"?, no costa gaire arribar a la conclusió que l'ànima i la inspiració d'unes i altres coses era una qüestió tan elemental com l'amor o la pietat: diguem-ne, per recórrer a llocs comuns de la poesia llatina clàssica, charitas, amor i pietas. El Pantarca, amb el pensament en aquells ordre, civilitat, disciplina i eficàcia que semblaven divises gravades en un escut d'armes, havia escrit: "Què us han fet?", com si la burgesia de la ciutat no hi tingués res a veure, i, sobretot, no hi tingués cap responsabilitat, ni mirant enrere ni mirant avant. Maragall va respondre amb el sentiment que els barcelonins de tota mena i de tota classe eren els responsables d'aquests fets i els qui n'havien de treure una lliçó: "No la sentiu, la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: veieu? Sou vosaltres mateixos". Com un deixeble llunyà de Ciceró, Maragall es convertia, així, en un veritable cives, el ciutadà que pensa i escriu amb una part de l'ànima posada en el llenguatge, i l'altra en la ciutat.