Buit i tensió a Rilke

Tota la poesia de Rainer Maria Rilke (1875-1926) sembla nascuda de dues forces físiques extremes: el buit i la tensió. Forjaré una metàfora vulgar, que els amants de la física entendran perfectament: és una poesia que treballa segons la llei de Torricelli: la força d'emersió d'un líquid contingut en un vas hermètic és proporcional a la pressió i volum de l'aire que s'hi introdueix. Per dir-ho amb més gran vulgaritat —cosa molt útil sempre que es parla d'un poeta inspiradíssim, no ens poséssim sentimentals—, és com allò que succeeix quan premem el dispositiu que escau d'una ampolleta de perfum: per un foradet el líquid surt a la justa mesura de l'aire i de la pressió que hàgim introduït en el recipient. Que em perdonin els lectors més exquisits.

Donem la benvinguda a unes versions del poeta que superen moltes de les anteriors

He escrit això perquè així ho he comprovat després de rellegir, ara en versió catalana de Feliu Formosa i Joan Margarit, el llibre de Rainer Maria Rilke Cinquanta poemes de "Neue Gedichte": pròleg, selecció i traducció dels esmentats, Quaderns Crema, 2011. Una vegada més, se m'ha aparegut la imatge metafòrica que he fet servir al primer paràgraf, com ja se m'havia fet present tot llegint la traducció de Carles Riba de La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke —notable traducció del nostre poeta, si no fos que va posar-hi "corneta", amb mimetisme, enlloc de posar-hi "abanderat" o "alferes", que és l'ofici de Christoph—, en un dels últims passatges de la qual es llegeix: "El de Langenau és endins de tot de l'enemic, però sol. L'esglai ha fet entorn d'ell un espai rodó, i ell es té, al bell mig, sota la seva bandera que lentament es consum".

El buit que es crea sovint entorn de la persona o dels objectes cantats per Rilke sempre es compensa amb una tensió cap amunt; el buit és sempre al·legoria de la fràgil existència de les coses i dels homes; la tensió ho és sempre de la força amb què l'existència és cridada a transcendir-se: Déu pot ser aquesta crida, però de vegades, com en el poema El tors arcaic d'Apolo, n'hi ha prou amb el tors decapitat d'un mite antic. Així, en un altre poema del llibre, una rosassa atrapa un cor des de la fosca de la catedral per enfonsar-lo —hauria pogut dir "elevar-lo" per enfonyar-lo després— dins d'un més enllà —inconegut i imprecís— de la mort. Així, totes les coses a les quals es lliura el poeta "es tornen riques mentre [el] consumeixen": la naturalesa creix ufana al ritme de la ignició mística del poeta. Així s'agleven les masses indistintes al voltant de l'estilita —al poema amb aquest nom—, mentre l'"esplendor dels prínceps" arriba més amunt que mai no havia arribat. Així la seducció desfermada de Don Juan acabarà guiant moltes dones cap a la soledat, en una bella contraposició entre la passió i la gran porta d'entrada, serena, quasi infranquejable, de la solitud. Així, per fi, aquests versos d'Experiència de la mort: "Però quan vas marxar, a través de l'escletxa | per la qual vas anar-te'n[,] una franja de realitat | va irrompre en aquesta escena: un verd realment verd, | un raig de sol, un bosc de veritat".

Només podem felicitar-nos de l'aparició d'aquesta traducció a dues mans (una de cada traductor, perquè només s'escriu amb una mà): aquesta tasca supera la que va fer Joan Vinyoli (Versions de Rilke, Proa, 1984), i s'eleva molt per damunt d'aquelles versions que va fer Alfred Badia dels Sonets a Orfeu (Llibres del Mall, 1979), on costa de destriar el que és de Rilke —per voler el traductor fer massa coses: vers, ritme i rima— del que es podria atribuir a qualsevol poeta modernista de segona fila. I encara un consell, sempre de Rilke, als poetes catalans, en versos que són d'ell: "Oh vella maledicció dels poetes, | que es planyen quan haurien de parlar, | que sempre opinen dels sentiments que tenen | en comptes de formar-los [...] Com els malalts, | espleten un llenguatge fet un plany | per explicar què els fa mal | en lloc de convertir-se, ferms, en paraules, | com el pedrer d'una catedral, ferm, | es transforma en la calma de la pedra".