Hui tampoc es parlarà de nosaltres

Hui és 9 d’octubre, dia que commemorem el naixement del nostre poble ara fa ja 786 anys. Enhorabona, valencianes i valencianes, però hui tampoc es parlarà de nosaltres. Podríem pensar que una efemèride tan assenyalada seria una bona excusa perquè des de la resta de l’Estat es fixara la mirada, almenys per 24 hores, en este país on viu més del 10% de la població. Si ho feren, potser se sorprendrien en saber que darrere del mite del “Levante Feliz” s’amaga el territori pitjor finançat de l’Estat, l’únic que amb una renda per càpita inferior a la mitjana aporta recursos a l’Estat en lloc de rebre’n.

Però no vos feu il·lusions -jo no me’n faig-. Hui, 9 d’octubre, tampoc es parlarà de nosaltres. L’agenda espanyola continuarà dominada pel de sempre. L’última provocació d’Ayuso, una gran imitadora de l’extrema dreta europea. L’últim ping-pong de declaracions entre els ministres del PSOE i els barons del PP. L’última exagerada reacció de la dreta espanyola sobre alguna cosa relacionada amb Catalunya, una obsessió tant malaltissa com rendible electoralment. El centralisme madrileny, les excuses del bipartidisme i l’obsessió amb Catalunya conformen eixe triangle de les Bermudes mediàtic que fa desaparéixer qualsevol altra cosa que passe en altres llocs. Per exemple, tot el que passa amb les valencianes i valencianes, els nostres problemes i necessitats.

No ajuda a evitar la nostra invisibilització que el president de la Generalitat, Carlos Mazón, actue més com a subdelegat d’Ayuso que com a màxim representant de cinc milions de valencianes i valencianes. Ho podem comprovar cada dia. Per exemple, quan renuncia a exigir que ens paguen el deute històric causat per anys d’infrafinançament per no incomodar el seu partit. O quan porta a la reunió amb Pedro Sánchez unes reclamacions que dies després el seu partit rebutja votant en contra al Senat. Si Mazón és incapaç de convéncer els seus en temes tan importants com el finançament, el fons d’anivellament o el deute històric, quina credibilitat té per convéncer a altres grups o territoris?

En tot cas, els que tenim una certa edat ja sabem com van estes coses. Mazón i el PP hui exigeixen al PSOE les mateixes coses que no van fer quan governaven amb majoria absoluta. I si algun dia el PP torna a ocupar la Moncloa, que ningú dubte que el vent s’emportarà totes i cadascuna de les reivindicacions que ara exigeixen de cara a la galeria. És el mateix que hem vist recentment amb el PSOE, que ha abandonat de forma inexplicable el consens valencià per un finançament just. PSOE i PP es troben còmodes en eixe joc del “i tu més” i de les incoherències permanents. Per això els molesta tant que existisca una força política sense dependències de Madrid que assenyale les seues renúncies i mantinga viva l’agenda valenciana.

Diu una frase atribuïda a diversos autors que “si no formes part de la taula és que formes part del menú”. I això ens passa moltes vegades als valencians i valencianes. Quan en la taula estan PP i PSOE ja tenim clar quin és el menú: el nostre finançament, per exemple. Però també l’abandonament de les nostres rodalies, l’estat lamentable de la connexió ferroviària València-Barcelona, la destrucció del nostre territori (el bipartidisme té diners per ampliar el Port de València, però no per a unes connexions de rodalia dignes), o el menyspreu a la nostra llengua i cultura.

Per això és tan important comptar amb un projecte polític propi, arrelat a la nostra terra des de la proximitat. Que entenga i experimente els problemes dels valencians en primera persona. I que no depenga de ningú per a poder mantindre la coherència en les seues reivindicacions. Si Compromís no està a la taula, els valencians i valencianes no ho estem. És a dir, que formem part del menú.

Ja que este 9 d’octubre no es parlarà dels valencians a la resta de l’estat, fem-ho nosaltres. Parlem de la importància de fer política en clau pròpia. De tindre un projecte arrelat a les nostres realitats més pròximes. Que estiga present en cada barri, poble i ciutat del nostre país. Parlem de la necessitat de construir una alternativa a este govern de la vergonya. Una alternativa que promoga la nostra llengua i cultura, i no l’ataque. Que enfortisca els serveis públics, i no els retalle. Que lluite contra l’emergència climàtica, i no la ignore. Que treballe per l’economia productiva, i no l’asfixie amb el monocultiu del turisme.

Aprofitem este nou d’octubre per a pensar-nos i repensar-nos. Per a fer autocrítica però sempre des de l’autoestima. Aprofitem este nou d’octubre per a parlar de les valencianes i els valencians. Perquè si no ho fem, ningú ho farà per nosaltres.